Les històries són veritat i passen a l'Afganistan. La violència contra les dones existeix i és un repte que això canviï. Afortunadament, també hi ha casos de dones que se'n surten..., que es poden valer per si mateixes i que han obert negocis per no dependre econòmicament del pare o del marit. És el cas de la nostra empresa, que funciona a Kandahar, feu dels talibans. No és una feina fàcil.

Sí que hi poden anar. De fet, des de fa uns anys es van obrir les portes a l'educació. La realitat és que entre un 5% i un 10% de les nenes va a l'escola. És un fet cultural, es considera que l'educació no és important per a les nenes. Jo vaig créixer als Estats Units i tinc la sort d'haver nascut en una família en què això mai no va ser un problema. Ara, per culpa de la inseguretat, famílies que portarien les nenes a l'escola no ho fan per por d'un atac terrorista o un segrest. La gent està espantada. És una bogeria perquè ningú no sap què passarà quan les tropes marxin o si els talibans aconsegueixen el poder.

Actualment és molt pitjor. No només per a les dones sinó també per als homes. Per als nens, per a les persones més grans. El que és més trist de tot és que 43 països han estat destinats a l'Afganistan durant els últims onze anys i les coses van cada cop a pitjor. No ha millorat res. Jo sóc d'una generació [va néixer el 1977] que només ha vist guerra.

Espero que passi alguna cosa positiva. Hi ha dues opcions: que la comunitat internacional es decideixi una vegada per totes a solucionar el problema de l'Afganistan o que tot continuï igual. I jo dic a la comunitat internacional que no necessitem més diners. Al Pakistan hi ha camps d'entrenament d'insurgents disposats a sembrar el caos al nostre país. I ningú no fa res per aturar-ho. Mentre nosaltres parlem hi ha joves que s'entrenen per perpetrar el pròxim atac terrorista a Londres, a Nova York o on vulguin. No tenen fronteres. Encara espero alguna intervenció de la comunitat internacional. I no estic demanant una intervenció militar. No volem més guerra, sinó que actuïn els serveis d'intel·ligència. Si els talibans tornen al poder serà una vergonya per al món.

No sabem qui el va matar. Potser el govern, potser la comunitat internacional, potser els talibans. Tinc dubtes, i també en té la meva família. No crec que fossin els talibans, sinó el règim, amb el permís de la comunitat internacional. El meu pare volia posar fi a la corrupció i això és el que el govern afganès no vol, perquè viu d'això, d'aquesta guerra. És el seu negoci, quan s'acabi la guerra s'acaba el negoci.

Sí, ara me n'aniré. El meu cor no vol, però és molt difícil veure la gent del teu voltant i pensar que potser va ser aquell o aquest el que va matar el meu pare. I m'estic tornant boja. No vull ser en aquest ambient, per la meva salut. Jo no culpo el noi suïcida que el va matar, sinó la persona que va donar l'ordre i que ho va planejar. I aquesta persona potser és del govern i té un lloc de responsabilitat. Al mateix temps em sento culpable, perquè puc triar i tinc l'opció de marxar, però hi ha milions d'afganesos que no ho poden fer. Tinc passaport dels Estats Units i físicament hi seré, però el meu esperit serà a l'Afganistan i treballaré pel meu país. Estic convençuda que Kandahar Treasure continuarà sense mi, perquè ara ja no és el meu projecte, sinó el de moltes dones que han lluitat per tirar-lo endavant.