El PSPV, un problema col·lectiu

En un article recent sobre les paradoxes de la socialdemocràcia europea, Joan Romero alertava de la feblesa del PSOE i la resta dels seus comares europeus a l'hora d'afrontar el necessari debat d'idees per bastir una alternativa ideològica fiable i confrontable al discurs triomfant del neoliberalisme. I posava com a exemple el recent congrés socialista, una cerimònia del repartiment del poder farcida de vicis, sense volada intel·lectual i sense voluntat de canviar unes estructures atrofiades i escleròtiques. L'article finalitzava així: “Me lo resumía hace tiempo un joven simpatizante socialista: Entré en el PSOE porque creía que querían cambiar el mundo y he comprobado que no quieren cambiar ni su propio partido. Sobran más palabras”. La trajectòria de Romero pot servir com a exemple: parlem de l'únic dels recents secretaris generals del PSPV-PSOE que li podia haver insuflat a aquell partit rigor i solvència intel·lectual al debat polític (contradictio in terminis, com ironitzava el periodista Matías Vallés) en aquella formació. Però la seua consolidació com a líder era una entelèquia en una organització acomplexada pel populisme megalòman del rival: qualsevol apel·lació al terme “intel·lectual” provoca en el PSPV reaccions al·lèrgiques irresolubles.

El PSPV-PSOE mai no ha tractat de trobar l'antídot dialèctic a la dreta, sinó que s'ha centrat en repartir un botí cada volta més esquifit entre un grapat de polítics professionals agrupats en famílies i clans sense diferències ideològiques ressenyables, salvant alguna digna excepció. La forma en què el PSPV-PSOE ha afrontat el recent congrés estatal revela les escletxes amb la fiabilitat d'una prova d'embaràs: a més de la tradicional divisió interna, escenificada fins al paroxisme, la cita s'ha convertit per al socialisme valencià en una nova subhasta de supervivència, en un mercadeig del vot a la recerca de les millors butaques per contemplar el vodevil. Una primera volta bastant desinhibida, i en això la federació valenciana no ha estat l'excepció, dels diferents congressos territorials. Una nova font de frustració per als votants socialistes. ¿A algú tret dels afectats li importava un rave que Jorge Alarte, Leire Pajín, Ximo Puig, Francesc Romeu o Manolo Mata eixiren reforçats o no de l'aquelarre sevillà?

A Compromís i a Esquerra Unida ja els va bé així. La malaltia socialista (i uns quants mèrits propis, per ser justos) ha tingut com a efecte balsàmic que les previsions d'un mapa bipartidista al parlament i als principals ajuntaments s'haja diluït com el record d'un mal acudit. Però amb l'actual sistema electoral la cosa no dóna per construir una alternativa al PP, ni tan sols si aquelles formacions milloraren exponencialment els seus resultats, la qual cosa no sembla fàcil a curt termini. Si l'esquerra en el seu conjunt arriba a la conclusió que en l'oposició, sense responsabilitats ni maldecaps afegits, sense necessitat d'arribar a acords, s'està molt a gust i la cosa dona per a viure uns quants del rotllo, no cal que molestem les neurones útils. Però si, en conjunció amb centenars de milers de valencians preocupats, els interessats pensen que és necessari fer-li un tomb ràpid a aquest país (cadascú amb la seua oferta i perfil, ja hem vist com acaben algunes experiències) i evacuar del poder la sigla que ens ha enfonsat en la més trista de les misèries, la cosa canvia. Llavors, convindríem en què la paràlisi introspectiva del PSPV-PSOE té repercussions col·lectives. I els dirigents socialistes haurien de reflexionar i concloure que la seua responsabilitat va molt més enllà de satisfer les necessitats vitals del clan i la pròpia egolatria. Els valencians no ens mereixem la via lenta i dolorosa d'esperar a què el fruit caiga. Perquè estarà més podrit encara.

(sotalacreueta.blogspot.com)