Fa dues setmanes i escaig, en la seva primera –i ara hem sabut que última– conferència com a cap de l'oposició a Barcelona, Jordi Hereu llançava crítiques a tort i a dret contra l'alcalde Trias i remarcava que aquesta havia de ser la línia del PSC fora del govern per aquests quatre anys. Una situació nova per als socialistes barcelonins que ha estat la coronació d'un cúmul d'obstacles. Però és que ni a l'oposició ha descansat Hereu, i li han continuat creixent nans pertot, en la línia del que li havia ocorregut quan governava. Pocs dies després de la dolorosa i històrica derrota electoral de les municipals, en el consell de federació, Hereu clamava davant la militància per la regeneració del partit per “reconquerir Barcelona” i per tirar endavant una oposició ferma. Ja en aquell moment, l'extinent d'alcalde socialista Jordi William Carnes s'havia declarat partidari d'acostar-se a CiU en lloc de fer-li una oposició dura.
L'exalcalde va entomar amb enteresa el revés electoral i va dissenyar una espècie de govern a l'ombra que en realitat ha resultat invisible. De la tardor cap aquí, Hereu ha estat quasi desaparegut de la política municipal –sols se'l veia als plens– i bona part del pes el portava Assumpta Escarp, la portaveu municipal del PSC. Amb l'ascensió de Martí, que aquests mesos estava al càrrec de seguir Urbanisme, Cultura i el districte d'Horta-Guinardó, ara caldrà veure com queda la configuració de forces –i equilibris– dins del grup.
Hereu acaba escombrat per un cúmul de circumstàncies: externes, com ara l'enfonsament del PSC nacional o la davallada progressiva de vots, i pròpies, com ara les dissensions dins del seu equip que no ha pogut apagar o errors flagrants com la consulta de la Diagonal.
El 1997 Hereu es va incorporar a l'Ajuntament com a gerent de les Corts, districte del qual seria regidor al cap de dos anys. En el següent mandat, a partir del 2003, l'aleshores alcalde Joan Clos li dóna més confiança i el fa regidor de Seguretat i Mobilitat, a més de Sant Andreu, i portaveu del govern. El nomenament de Clos com a ministre d'Indústria a finals d'agost del 2006, li obre les portes de l'entrada a l'alcaldia.
Clos marxava de la Casa Gran desgastat per l'urbanisme buit –i polèmic– del Fòrum i altres fets com l'accident de les obres del metro del Carmel. Hereu hi entra donant per esgotada la tendència de la Barcelona dels grans esdeveniments, i en canvi branda la bandera de la proximitat i de la Barcelona dels barris. Ho fa juntament amb el seu amic Carles Martí, primer secretari del PSC de Barcelona, però sense ser capaç, a posteriori, de fer quadrar un equip amb esquerdes creixents.
En la seves primeres eleccions municipals, el 2007, Hereu reté l'alcaldia però perpetua la pèrdua de vots del PSC a Barcelona que havia començat ja l'any 1999. I el mandat l'inicia amb un fort revés: ERC opta per no reeditar el tripartit i porta el govern socialista a una llarga travessa de quatre anys en minoria que l'afeblirà progressivament.
Un mandat enrevessat
Se succeeixen els problemes i les polèmiques, que fan invisibles petites victòries com la implantació del Bicing: la marxa de la regidora de Ciutat Vella d'aleshores, Itziar González, farta dels enfrontaments amb altres membres del govern (quan González era un dels intents de renovació de l'anquilosat quadre socialista a la ciutat); el canvi de rumb per tornar als grans esdeveniments, com l'anunci de l'aposta pels Jocs Olímpics d'hivern o l'estimbada de la controvertida consulta de la Diagonal, que es cobrarà una sensible víctima política, Carles Martí precisament; el descobriment de la xarxa de corrupció de funcionaris de Ciutat Vella i la polèmica sobre l'hotel del Palau, amb el regidor d'Urbanisme de llavors, Ramon García-Bragado, imputat i apartat també de les seves funcions. Mai un mandat socialista al Consistori barceloní havia conegut tantes dificultats.
Ahir mateix, en el congrés de la federació, el primer secretari del PSC a Barcelona, Carles Martí, s'entestava a reivindicar les bondats del llegat d'Hereu a la ciutat: “És l'alcalde que ha portat l'AVE”, que ha fet “realitat la Sagrera” o que ha obtingut la capitalitat mundial del mòbil. També va mencionar la seva feina de crear escoles bressol, de fer arribar el metro a Bon Pastor o de deixar sanejades les finances municipals.
Curiosament, ahir Martí va passar per un tràngol similar –o paral·lel– al que va passar Hereu quan, com a alcalde, el va haver de fer dimitir pel fiasco de la Diagonal. Aleshores el cap de Martí havia de servir per salvar el govern ja molt escanyat d'Hereu. Ara Martí ha ofert a la militància el sacrifici d'Hereu, com per escenificar una renovació per reflotar el partit a Barcelona.
I al final del túnel, primàries
Sigui com sigui, el darrer mandat d'Hereu com a alcalde es troba amb obstacles massa grans, que porten a una pèrdua de credibilitat creixent del que semblava l'impertorbable poder socialista a Barcelona. Hereu arriba al final del mandat extenuat però encara l'espera una darrera sorpresa. Com a conseqüència de les tibantors cada cop més evidents del PSC de Barcelona amb la cúpula nacional del partit, s'acaben celebrant unes inèdites primàries a
la capital catalana. Montserrat Tura, proposada per la direcció nacional, presenta batalla a Hereu, que aconsegueix guanyar-la i sortir-ne, fins i tot reforçat. Aquí Hereu i el seu inseparable amic Martí, que li dissenya la campanya electoral, s'encomanen, a la desesperada, a l'èpica de la remuntada. Tot, però, és en va.
Serà una campanya en què Hereu, com la resta de candidats socialistes a les municipals, ha de fer la guerra pel seu compte, amb un partit que és, en aquell moment, inexistent. Els fitxatges que es venen com a estel·lars per a la llista de Barcelona (com ara l'escriptora Rosa Regàs, que després renunciarà a l'acta de regidora, o l'economista Joan Trullén) no fan ni fred ni calor.
La campanya intenta retenir la fidelitat dels barris tradicionalment vermells, que seran els que més abandonaran Hereu. Tampoc no rutlla l'intent de “vendre” un Hereu molt més proper i humà. Un fet que no deixa de ser curiós, perquè en els seus 5 anys d'alcalde, ha demostrat dominar la distància curta, trobar-se bé en el contacte proper i les reaccions espontànies, sense gaires antifaços, amb el seu punt de parlar desbocat i d'alts i baixos sonors tan característics. Però tot plegat –i ell el primer– ha quedat devorat pel debilitament d'un govern i d'un partit amb massa vents adversos, a fora i a dins. “Acabaré 14 anys de la meva vida dedicats directament a la ciutat de Barcelona”, resumia ahir, en el congrés de la federació del PSC, Hereu. L'exalcalde s'acomiadava del seu pas per l'Ajuntament amb una afirmació de dignitat: “Barcelona no és una passió inútil.”
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.