Deia dies arrere que fins ací arribà la riuada, quina ingenuïtat la meua!, quan des de la sentència absolutòria a l'expresident de la Generalitat i l'exsecretari general del PPCV no han parat d'eixir noticies d'allò més substancioses per escandaloses, almenys al meu modest parer.

Pel que fa a l'evolució del propi juí i la traca final de què no acabem de donar crèdit: culpables confessos, jurat popular, testimonis de tutti quanti (inclosos delinqüents), públic assistent, defensa, fiscals, jutge, sucoses converses telefòniques, documents comptables i imputats (amb tocs d'atenció per la irreverència, senyes oculars o textos sobre Job inclosos) i veredicte exculpatori, poc resta que afegir-hi tret de l'alegria desbordant d'un Joan sense por que, veritablement, en fa i molta.

I és que un amic meu em comentava indignat poc abans de la lectura de les conclusions del jurat que ací, des dels temps de Zaplana, creiem que ja havíem tocat fons. Què equivocats estàvem, vaja que si, perquè el País Valencià no té límits amb aquesta colla de desaprensius, ni per dalt ni per baix. Només cal aguaitar-se diàriament als noticiaris i donar fe que no tenim fronteres quan l'esperpent forma part consubstancial del nostre viarany com a poble.

Resulta que, a banda del circ que s'ha muntat des del passat desembre (en paraules del MH), els dos encausats han tingut temps més que suficient com per a acabar la llicenciatura de dret (Costa) i preparar la lectura de la tesi doctoral (Camps), a banda de prestar els seus serveis com a servidors públics des de les Corts i el Consell Jurídic Consultiu, respectivament. Per a més inri, el doctorand Camps ha estat guiat per Vicente Garrido —president del CJC— per voluntat de l'expresident quan ho era. Jo em pregunte si, a més de buscar-li un tribunal adient a la seua mesura investigadora i indiscutible talla d'estadista, no li haurà fet ell la tesi també.

No és que siguem desconfiats a hores d'ara després del que ha plogut, és que aquest tipus de personatges, a més d'eixir de rosetes de tots els canyarets en què s'han posat llevant-nos la poca credibilitat que teníem, damunt estenen el seu tuf fraudulent a tot allò que els rota la gana (universitat inclosa) per allò d'obtindre el que a altres ens ha costat sang, suor i llàgrimes després de treballar de sol a sol i assolir sacrificis difícils d'explicar.

Una catàstrofe no ho ha impedit i el divendres 10 de febrer Camps ha pujat des del purgatori al Parnàs en la Universitat Miguel Hernández d'Elx, la darrera de les públiques que impulsà l'exalcalde de Benidorm. Tot un símbol, un més per què enganyar-nos-en, de l'immens podrimer en què han instal·lat a perpetuïtat la societat valenciana mercè a ser panxacontenta i permissiva en extrem.

Em pregunte absort com un nom com el de Miguel Hernández ha pogut ser tan manipulat i desvirtuat en mans d'aquests apàtrides insensats que se serveixen de tot el que poden per a continuar manifassejant des del poder (institucional, eclesiàstic, acadèmic...) sense que ni tan sols els seus propis votants s'escaroten per la vergonya que ens estan fent passar a tothom.

Això i més. Em ronda pel cap que el proper expresident en rebre l'Alta Distinció de la Generalitat serà qui tots imaginem. Veuen, amics lectors, com tot pot ser encara pitjor. Tenia raó, més que un sant, el meu amic quan es queixava amargament.

I després què... beat i sant en vida. Ahí és res.