Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.

Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.

Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.

En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.

I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.

Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.

El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.