“Barcelona no pot convertir-se en un casino”

Les coses van madurant, i hi ha un moment en què es prenen les decisions. En aquest cas, va ser el Jordi [Hereu] qui va dir que prou, que ho tenia clar i ho volia dir al congrés. I jo ho respecto i ho avalo, perquè ho va fer pensant en el moment just i el lloc adequat per fer-ho.

Jo no n'he tingut cap. A mi m'ho van proposar uns dies abans i vaig dir que d'acord. Però estic a l'executiva nacional i no crec que l'estil actual sigui ni molt menys voler marcar el ritme de les coses. Tothom té opinions i fa bé d'expressar-les, però crec que s'ha fet bé i amb respecte, i en aquest cas això s'havia de cuidar especialment perquè parlem d'un exalcalde. Jo estic molt satisfet de com ha anat el congrés. I crec que el Jordi va encertar en tot, en el moment, el lloc, el to i les intervencions. Ha estat un procés modèlic.

Gens. Si mireu el lloc que jo anava a la llista, ho veureu. Però cal fer una mica d'anàlisi política: el PSC perd l'Ajuntament després de 32 anys, i podem trobar molts factors exògens, però hi ha errors propis. I quan després de sis mesos d'estar a l'oposició i donar-hi tombs i reflexionar, decideixes que s'ha de canviar, s'ha de canviar de veritat, i la persona que ha d'encarnar aquesta nova etapa ha de ser algú que creguis que té les competències per poder tornar a entusiasmar. I aquí és quan m'ho proposen, i jo, orgullós que ho facin, content d'acceptar el repte, que és el més important que he afrontat mai, i conscient que hi ha molta feina per fer.

Crec que argüir problemes de comunicació en política és un mal camí. Per tant, no ho diré mai, això que ho hem fet molt bé però que ens hem explicat malament... Quan t'expliques malament és que alguna cosa falla, de la mateixa manera que quan t'expliques molt bé i tens grans èxits comunicatius la cosa no funciona només per això. Pots tenir grans aptituds comunicatives, però si els teus fets no hi acompanyen, mala cosa.

Absolutament tancada. També era lògic. Un dirigent socialista, quan li van preguntar per l'èxit aclaparador de l'etapa del Maragall, va dir: “Home, és que vam tenir 40 anys per pensar-la.” Doncs trobo al·lucinant que continuem en provisionalitat amb un govern que ha tingut 32 anys per pensar-hi. Que encara no tinguin un projecte per Barcelona és molt greu. Nosaltres el teníem, segurament amb errors, suficients per perdre, però el teníem. Que hàgim necessitat sis mesos per recuperar i agafar aire, i ara en necessitem alguns més per acabar de dibuixar la proposta que farem el 2015, té certa lògica. Però hi ha regidors de CiU que fa 16 anys que són a l'Ajuntament, i l'alcalde ja en fa vuit. ¿No han tingut temps de definir una cosa que lligui les diferents actuacions i respongui als reptes d'una ciutat global com Barcelona?

Crec que hi ha una mica d'engany en això, i que a Catalunya i a Barcelona es comença a veure que hi ha un pacte sense fer govern. Han descobert que sortint junts a la foto hi perden tots dos, però que el que sí pot ser rendible políticament és pactar-ho tot sense fer-se la foto. De manera que farem oposició, constructiva i útil, això sí, però no hi ha espai per a res més que el que hem fet i continuarem fent.

No, gens. En aquest cas, tenim opinions absolutament diferents, perquè el que han fet és carregar-se el projecte, i el que haurien de fer és dir-ho clarament. Però també he valorat públicament que en termes de polítiques culturals gruixudes tant la Generalitat com l'Ajuntament estan mantenint les línies que jo vaig dibuixar el mandat anterior: les fàbriques de creació continuen funcionant, el govern ara defensa la posada en marxa del DHUB, el Born continua... Hi ha coses que no, com el CCCB, però un desacord amb un projecte concret no impedeix arribar a acords en molts temes que són fonamentals.

Barcelona ha tingut dues grans etapes en democràcia: la primera va acabar amb el segle XX, quan vam acabar el projecte modern de la ciutat, el dibuix Cerdà. Amb el canvi de segle, la ciutat canvia perquè esdevé global, i hem sabut fer alguns projectes que s'adaptaven a aquesta nova realitat, com el 22@ i la Barcelona dels barris d'Hereu, però ha faltat un projecte comú que afronti els reptes de la ciutat global. En tots els papers de la transformació olímpica de Ciutat Vella no hi ha ni una paraula dedicada a turisme i immigració, i avui, a Ciutat Vella, el principal problema és com gestionem barris amb el 50% de població immigrada i uns fluxos turístics que generen un monocultiu econòmic. Hem fet projectes-pedaços, però n'hem de fer un de global que doni respostes i il·lusioni la gent.

L'hem d'acabar de formular, però cal pensar un projecte de dimensió metropolitana o fins i tot regional, per fer front a la crisi, les desigualtats socials i els reptes urbanístics i d'habitatge. L'urbanisme que jo faria avui, més que fer portes a Collserola, és pensar les costures d'aquesta ciutat metropolitana. La principal, el Besòs, amb la Sagrera com a locomotora. I aquesta estratègia econòmica metropolitana no pot acceptar segons què. No pot acceptar Las Vegas, perquè ens carreguem el model de ciutat, i no podem convertir Barcelona en un casino.

L'estratègia Maragall va ser de transformació física de la ciutat: l'obertura al mar, les rondes, els grans eixos... Probablement el que ens toca fer ara és una transformació en la manera de funcionar, tot i que és més complicat perquè es veu menys; per actuar sobre l'esperit de la ciutat no hi ha maqueta que valgui. Això vol dir una aposta decidida per l'educació, de les escoles bressol a la universitat, i per una cultura que condueix a la llibertat, als ciutadans crítics.

Venir de la cultura avui és un valor, perquè ara la realitat és molt complexa i cada problema té moltes capes. I avui, com que ningú té el relat sencer, el pensament ha de tornar a casar amb la política, que ultimament s'ha lligat més amb l'espectacle que amb la reflexió. A mi em sorprèn quan t'asseus amb un grup i l'únic que vol saber és si vols pactar o no. Jo el primer que vull és saber de què parlem! Trobo al·lucinant que no hi hagi l'esforç de pensar els temes fins a les últimes conseqüències.

I tant! Quan es diu que això no em va, m'empipa una mica. No per mi, sinó perquè és un descrèdit als ciutadans. ¿Volen dir que per parlar amb una venedora al mercat cal anar fent petons i teatre? No. Són gent que reflexiona, els preocupa la ciutat, que entenen que els problemes són complexos i que tenen ganes que algú amb una mirada més global també els faci pensar sobre aquests assumptes. Jo no aniré en un mercat a repartir regals. Si hi vaig, serà per discutir sobre els seus problemes. Jo fer teatre en sé, però no el faré perquè no és el que toca.

Més porositat amb els sectors més dinàmics de la societat. Des dels més populars fins als intel·lectuals i del món cultural o professional. Hem de recuperar el nostre eslògan del 79: “Entra amb nosaltres a l'Ajuntament”, que té la gràcia que només el pots posar si és creïble. Hem de tornar a aconseguir que molta gent, sense estar al partit, digui “hòstia, aquests són els meus.” Crec que hi ha una amplíssima majoria que no vol que Barcelona es converteixi en un casino. Doncs diguem-ho clar! Ara sembla que per no trepitjar cap ull de poll ho diem amb la boca petita. Hem de sortir de l'armari i dir les coses pel seu nom.

Sí, i tant!

Sí, també! Home, ha sortit el nom del Ferran [Mascarell, actual conseller de Cultura], i amb ell pujaríem la intensitat, segurament. Seria apassionant, i li tinc un respecte absolut, perquè té una vàlua intel·lectual i unes capacitats indiscutibles. Jo sempre preferiré tenir el competidor més ben preparat. És com el ping-pong: si jugues amb algú que en sap més que tu, jugues millor, i si jugues amb algú que no en té ni idea, tu també baixes de nivell, encara que el guanyis.

No ho sé. Tampoc no em vull ficar a casa dels altres.

Això és segur. Però jo no he demanat cap xec en blanc. Tenim dos anys i mig per fer pujar el projecte i entusiasmar capes àmplies de la població, i estic més tranquil sabent que hi haurà primàries. El meu objectiu és portar el PSC en les millors condicions perquè el 2015 pugui guanyar les eleccions. Si és amb mi, hi posaré el coll, i si no, també. El PSC prou aposta ha fet de triar un paio heterodox i perifèric respecte de les estructures del partit i al cap de quatre dies posar-lo a l'executiva nacional i de cap del grup a Barcelona. No puc estar més que agraït.