Fa escassament mig any que ens convocà la Quarta Torre a denunciar una possible manipulació en el Consell de RTVE que afortunadament no va arribar a quallar. Ara és al nostre país on estan proliferant uns quants afers que, de nou, atempten contra el mínim respecte a la democràcia i la llibertat. Dissortadament no és un únic cas el que ens preocupa. Anem a pams.

A València, els veïns de Campanar que reivindiquen la recuperació dels serveis i atencions de l'antic hospital La Fe han estat autoritzats a fer una manifestació però amb la condició que ho facen “caminant únicament per les voreres”, segons la nota del Delegat del govern. El veïns han fet broma davant la contundència del permís i han preguntat si poden dur pancartes i llançar consignes. També han manifestat la seua sospita que el canvi de governador del Govern espanyol a València ha estat la causa d'aquest entrebanc. Val a dir que abans el governador era del PSOE i ara ho és del PP —tanmateix governador provincial; ja sabeu, provincial, de terra conquerida. En un poble de la comarca de l'Horta Sud l'Ajuntament ha posat impediments per tal d'evitar l'actuació d'un artista en l'auditori municipal; actuació que finalment es pogué fer. A un altre poble de la mateixa comarca, l'Ajuntament ha tractat de filtrar una activitat d'un grup de persones del propi municipi. L'anonimat en que queden els pobles esmentats tracta d'evitar possibles accions contra els grups o persones dels col·lectius organitzadors.

Amb aquestes actituds tracten d'impedir el normal i lliure exercici d'activitats i accions que farien un bé en alguns sectors del veïnat. És una manera subtil d'atemorir el personal; espantem que alguna cosa queda. Aquesta coacció disfressada d'abús d'autoritat sempre obté rendiment, car hi ha els qui temen ser vistos de reüll pels governats locals i no totes les persones ho poden suportar això.

Ací teniu tres exemples del concepte que tenen algunes autoritats per exercir el seu càrrec. De nou tornem a la fosca nit on el control i regulació de les activitats, siguen reivindicatives o no, que el ciutadans volen dur a terme passen pel sedàs de la censura. La poda de drets adquirits i del lliure exercici de les accions que hom vol realitzar per desenvolupar-se cívicament i culturalment és alguna cosa que ells no poden permetre. Cal minvar tot el que tinga color de controvèrsia o dissensió política al preu que siga. La maror blava estén els seus tentacles per tota l'”Espanya profunda”, —i també per la perifèrica—, perquè hom sàpiga qui té la vara pel mànec. Aquesta tribu que governa ha agafat les tisores, i tot allò que se li posa al davant ho va podant vinga o no al cas. Igual els dóna retallar partides pressupostàries que drets fonamentals. La seua dèria no destria entre els drets de les persones i l'autoritat responsable.

Potser haurem de fer-los memòria de l'article 1.1 de la Constitució Espanyola on diu: “Espanya queda constituït en un Estat social i democràtic de Dret, que proposa com valors superiors de llur ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Afegirem, per si de cas, que les normes que emanen de la constitució són de rang superior i per tant esdevenen normes supremes; cap altra llei no pot menyscabar-les.

Tanmateix sembla que la qüestió és més de tarannà que no d'ignorància de normes, lleis o preceptes. És aquell posat de prepotència i supèrbia, d'arrogància i fatuïtat amb què s'enroquen aquells que van mancats de respecte i per tant mostren el seu semblant més dictatorial i funest. En algunes ocasions és ignorància: com que desconeixen el que tenen al davant, el millor és barrar-li el pas.

El pitjor del cas és que l'embranzida que han rebut en les darreres eleccions generals sembla que els ha donat ales per fer i desfer al seu caprici, tot provant de prohibir el que és intocable com ara la llibertat d'expressió i el pluralisme polític, per exemple.

Ens agradaria que aquests afers que hem reportat al principi foren una anècdota, un cas aïllat. Però si filem una mica prim ens adonarem que l'escenari de massa coses de la vida pública estan essent regulades per poders fàctics, —o públics—, i no pels criteris dels drets que son consubstancials a les persones.

Estan devaluant la democràcia i rebaixant els drets dels ciutadans fins uns límits que comencen a ser molt preocupants. Sembla que la crisi ho justifica tot i no és això. L'àmbit de l'economia té unes lleis i la cosa pública en té unes altres. No s'hi val aprofitar la precarietat del nivell de vida de moltes persones per a devaluar la regulació i harmonització de drets fonamentals.