Gernika, 75 anys sense quadre
nazi ·
La legió Còndor va arrasar la vila el 26 d'abril del 1937 en el primer bombardeig massiu d'una població civil indefensa
Franco va mantenir fins als seixanta que era obra dels “rojos”
Aznar va prometre a Arzallus que una foto amb el ‘Guernica' a Bilbao enterraria la guerra
Günther Grasscensurava que el Ministeri de Defensa alemany s'anunciés amb el quadre de Picasso el 1991
George Steerva desafiar la versió oficial franquista amb les seves cròniques per al diari britànic ‘The Times'
José María Aznar va obrir les portes del seu despatx de Madrid a Xabier Arzallus i Iñaki Anasagasti el 1996 per tal de segellar el compromís de la investidura amb el PNB. “Ja sabeu que el meu pare va néixer a Bilbao. Una fotografia allà amb el Guernica serviria per girar full de la Guerra Civil espanyola. Ho estudiarem”, va prometre Aznar als dirigents del PNB. Setanta-cinc anys després que la nazi legió Còndor convertís la vila en el plató del primer bombardeig aeri contra una població civil indefensa, Gernika (Biscaia) commemora avui l'efemèride amb l'agonia de perdre els últims testimonis vius de la massacre i sense haver acollit mai l'obra sorgida del pinzell de Picasso.
Fa 75 anys, Gernika celebrava el seu tradicional dilluns de mercat –l'explicació del bestiar pintat per Picasso– i el director de l'oficina local del BBV, Jurio Bareño, feia una misteriosa confessió als empleats del banc a mig matí: “Em sembla que ho tancarem tot i no obrirem a la tarda.” A quarts de quatre de la tarda, bombarders alemanys Heinkel 111 i Junker 52 de la legió Còndor i caces italians Savoia van descarregar 30 tones de bombes des del cel de Biscaia durant tres hores fins a desfigurar la vila i van causar 160 morts. Era l'assaig de la guerra moderna i de l'anomenat “bombardeig en catifa”. En l'argot local, els avions vigia que fixaven objectius eren avions Goikoetxea, en al·lusió a l'enginyer acusat d'entregar plànols a l'enemic franquista.
Vint-i-sis dies abans, la propera Durango (Biscaia) havia patit ja un devastador bombardeig que va causar 300 morts (31 de març de 1937), però els plànols de guerra de Franco situaven Gernika com un objectiu estratègic en la campanya de Biscaia. L'objectiu últim era Bilbao, com admetia el general Mola: “Arrasarem Bilbao del tot, i el seu solar buit i desolat traurà a Anglaterra qualsevol desig de donar suport als bolxevics bascos en contra de la nostra voluntat. Cal que destruïm la capital d'un poble pervers, que s'atreveix a desafiar la causa irresistible de la idea nacional.”
El bombardeig sobre Gernika, no obstant això, adquirirà la categoria d'icona en l'immens catàleg de les atrocitats. Misteriosament, les bombes alemanyes convertirien en runes el 70% dels edificis de la vila, però deixarien indemne el roure sagrat i la Casa de Juntes, el preuat símbol de l'autogovern basc i també el lloc del jurament dels monarques castellans. El bombardeig nazi al servei de Franco no només no va ser reivindicat pels autors, sinó que el dictador convertiria víctimes en botxins i mantindria fins als anys seixanta que havia sigut un incendi dels “rojos i separatistes”. El relat del No-Do era unívoc: “Guernica, no queda de ella más que el nombre. La meca del legítimo fuerismo vasco ha desaparecido. La prensa judía y masónica del mundo y las hipócritas plañideras de Valencia rasgaron sus vestiduras ante el Caudillo, cuyo nombre limpio como nuestro cielo pretendieron manchar con la bala de su infomación calumniosa. La cámara fotográfica, que no sabe mentir, dice bien claro que tanta y tamaña destrucción no fue sino obra de incendiarios y dinamiteros.”
Les cròniques de Steer
En contra de la versió oficial van emergir les cròniques de George L. Steer, corresponsal del britànic The Times, que va arribar a Gernika el mateix 26 d'abril de nit. Quan va morir a Birmània el Nadal del 1944, amb 35 anys, Steer lluïa al canell un rellotge d'or d'artiller regalat pel lehendakari Aguirre amb una inscripció: “A Steer, de la República basca”. El 29 d'abril del 1937, el periodista i poeta basc Esteban Urkiaga, àlies Lauaxeta, seria capturat quan feia de traductor a periodistes francesos de viatge a Gernika. El 25 de juny, Lauaxeta era afusellat a Vitòria.
La mentida oficial era rebatuda per l'alcalde José de Labauría i pel lehendakari José Antonio Aguirre. “Els aviadors alemanys, al servei dels facciosos espanyols, han bombardejat Gernika i han incendiant la històrica vila que tanta veneració té entre els bascos. Ens han volgut ferir en el més sensible dels nostres sentiments patris”, va dir Aguirre en la primera al·locució. El 29 abril del 1937, Aguirre emetia la segona al·locució: “Davant la inaudita desaprensió dels elements rebels, afirmant que som nosaltres els que incendiem els nostres pobles, elevo davant el món la meva veu de protesta, la més enèrgic i encesa, i apel·lo al testimoni dels nombrosos periodistes i representacions consulars, que amb terror han contemplat fins on arriben els intents de destrucció dels mercenaris al servei dels feixistes espanyols.” Fins i tot el clergue basc va enviar una carta a Pius XI “per fer constar que la vandàlica destrucció de Gernika i Durango es va deure exclusivament a l'acció dels avions alemanys.”
Finalitzada la Segona Guerra Mundial, els judicis de Nuremberg va jutjar la cúpula nazi per crims a partir de l'1 de setembre del 1939, la qual cosa enterrava Gernika al bagul de l'oblit. Els excessos aliats en bombardejos devastadors com els de Dresden i Pforzheim, alhora, van animar la temptació de l'oblit. Si bé Gernika i la ciutat alemanya de Pforzheim serien agermanades el 1989, la reconciliació no ha estat exempta de polèmica. El Ministeri de Defensa alemany va publicar el setembre de 1990 a la premsa un anunci propagandístic a doble pàgina on representava el quadre de Picasso amb el lema “Les imatges de l'enemic són els pares de la guerra”. L'escriptor Günther Grass, en una dura intervenció titulada El quadre ultratjat, va censurar el Ministeri de Defensa. El perdó pel bombardeig no arribaria fins al 1997, per boca del president Roman Herzog.
Amb la visita de Herzog, Gernika commemora avui la tragèdia sense el Guernica, pintat per Picasso a París a partir de fotos dels diaris Ce Soir i Paris Soir. El Guernica seguirà al Reina Sofia, on va arribar el 1981, perquè el PNB ha rebut l'enèsim veto al trasllat a Bilbao, ara del ministre d'Educació, José Ignacio Wert, al·legant el risc de deteriorament. “El nom del quadre no és motiu suficient, com no ho és perquè la Rendició de Breda vagi a Breda”, sosté. Quan el 1986 era el ministre de Cultura, Javier Solana, qui vetava el trasllat, Wert, que era sociòleg de la UCD, es va trobar Iñaki Anasagasti a l'aeroport de Loiu. “Quina rucada: es posa en una caixa precintada i condicionada, se us presta i es torna; l'únic que li heu d'assegurar a Solana és que torni a Madrid”, li va dir Wert. Però un dia, en privat, Solana es va confessar amb Anasagasti: “Teniu raó en la demanda, però no ens fiem que el quadre torni.”