El líder solitari

Mas ha rebut retrets i protestes, però el que ningú li pot reprotxar és que no doni la cara. El prestigiós consultor Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor de polítics d'alt nivell, està convençut que l'estratègia de “ser exemplar i pedagògic” ha estat un èxit. “Mas ha comprès que per demanar sacrificis ell ha de ser exemplar”, explica, i per tant, “Rajoy s'equivoca rotundament amagant-se davant les retallades”. Gutiérrez-Rubí admet que “assumir la responsabilitat de les retallades pot tenir riscos electorals”, però “el lideratge polític obliga moralment a donar explicacions”.

Èticament l'actitud no se li discuteix. David Espinós, consultor de l'empresa Brave Spin Doctors, també lloa l'actitud de Mas, perquè, diu, “normalment els assessors només treballen perquè el polític no quedi afectat” per les notícies dolentes. Tots els experts consultats elogien l'actitud “responsable”, “valenta” i de “lideratge” de Mas, però admeten que darrere té una estratègia planificada. “Ell té la convicció íntima que ser president significa estar a les verdes i a les madures com abans havien fet Pujol, Maragall i Montilla”, assegura Gutiérrez-Rubí. Tot i això, afegeix Espinós, “també aprofita per vendre una imatge pública de lideratge i de capacitat per capitanejar la situació”. Aquí entrarien les metàfores marines tan sovint utilitzades pel president. Mas seria el capità d'un vaixell sota la tempesta en alta mar, però que se sacrifica per dur suposadament Catalunya a bon port.

Atenció també al complement circumstancial de temps com a fet diferencial entre Mas i Rajoy. Edgar Rovira, analista i un dels autors del bloc d'anàlisi política Cercle Gerrymandering, explica que “el moment d'inici de la legislatura de Mas [gener de 2011] marca la seva estratègia: després d'un 2010 no tan dolent, encara es pensava que hi havia possibilitats de sortir de la crisi i Mas va començar a comunicar les retallades personalment; ara, per mantenir la coherència, no pot canviar”. Des del primer moment, creu Rovira, Mas va reivindicar l'austeritat i alhora culpava de les retallades el govern tripartit d'esquerres –primer– i l'Estat espanyol i la UE –ara–. El discurs de Mas sobre les retallades s'ha basat molts cops en l'estratègia There is no alternative (‘no hi ha alternativa'), ideada per Margaret Thatcher per justificar les seves polítiques conservadores.

“L'èpica del patiment.” Pau Canaleta, professor de màrqueting polític a la Universitat de Girona, considera que Mas està marcat per la seva trajectòria anterior: “Fins a arribar a president va fer una travessia del desert, va resistir, es va aixecar i va acabar sent premiat a les eleccions. Això mateix vol aplicar a les retallades.” Per contra, Rajoy actua, segons el mateix Canaleta, com hauria fet sempre: “Dissimula, espera que el problema es resolgui i que el rival caigui per si mateix, i prefereix delegar els problemes.” En el context català, segons subratlla Espinós, “a Mas ja li va bé contraposar-se a Rajoy”.

Tots quatre consultors creuen que les polítiques de Mas –i alhora la seva política comunicativa– comporten un cert desgast electoral. Se'l veu, en paraules de Rovira, com “el president de les retallades”. Tot i això, Espinós afegeix: “Si jo fos el seu assessor li recomanaria que seguís donant la cara. Li pot passar rèdit electoral? Seria pitjor no fer-ho.” El Centre d'Estudis d'Opinió mostra que la valoració social de Mas ha baixat en l'últim any i mig, però que encara és el segon líder més ben valorat. El gener de 2011, tot just quan va guanyar les eleccions, va arribar a la cota màxima, un 6,3 sobre 10, però el febrer passat se li va assignar la més baixa, un 5,3, la seva pitjor nota des del 2007. Està en caiguda. La seva sort és que els líders de l'oposició, segons el CEO, ni tan sols aproven.

A més, recorda Canaleta, les victòries electorals de CiU en les municipals i les estatals del 2011, “han refermat la idea de seguir amb l'estratègia” i repetir conceptes clau com ara austeritat, sacrificis i pacte fiscal. Canaleta, però, hi veu un problema de “falta d'horitzó” –llum al final del túnel– i d'un “argumentari més ampli amb visió de país”. A tot això Espinós afegeix que hi ha un problema de discurs per la “dissonància entre el que diuen que fan i el que fan” en qüestions com ara l'acord amb el PP i les amenaces de crear una hisenda pròpia o d'avançar les eleccions. “Al final, es pot pagar si el ciutadà hi veu contradiccions.”

El problema més greu de l'estratègia, segons Gutiérrez-Rubí, és l'excés de personalisme. Primer, “s'ho ha jugat tot a una sola carta: el pacte fiscal, com a solució per a tots els mals”. Un projecte que, per Espinós, seria una “cortina de fum” per “tapar les retallades”. Paradoxalment el seu lideratge fort i personal és un handicap perquè el pacte fiscal triomfi. No ha creat, segons Gutiérrez-Rubí, una estratègia win-win, on tothom guanyi. “Necessita el suport de la resta de partits. Però ell ha transmès la idea que si el pacte fiscal triomfa només beneficia Mas i CiU. No dóna espai per a la visibilitat dels altres.” Això impediria que “l'oposició s'hi acosti”.