“Quan es negociï a Madrid, Catalunya ha d'anar unida”

Perquè davant d'una de les pitjors crisis econòmiques que hem passat, ara, més que mai, la solució és política. Fins als anys vuitanta, el poder polític havia estat eficaç per regular els mercats i també per corregir-los quan fallaven. El mercat necessita l'estat. No hi ha mercat sense estat, però aquesta correspondència es trenca als vuitanta amb la globalització financera i amb uns poders polítics que són incapaços de regular les finances. A Europa el trencament és més greu quan hi ha una unitat monetària incompleta; tenim la moneda, però no la integració fiscal i política.

La unitat política europea l'hem de defensar per convenciment europeista, però també per necessitat. Sense aquesta unitat no podrem mantenir la moneda única. És a dir, no hi ha moneda sense estat, de manera que o tenim alguna forma seriosa d'integració política, o retrocedirem en la moneda única i això pot comportar que el projecte europeu se'n vagi en orris. Els darrers anys ja hi ha hagut una transferència de poder polític importantíssima des dels estats cap a les instàncies europees. Només cal veure Espanya, un estat que no decideix sobre els seus pressupostos, sinó que ho fa Europa. Ara bé, aquesta transferència s'està produint cap a instàncies intergovernamentals, amb el perill d'una fractura democràtica.

Tot, és clar. És qui elegeix els seus dirigents, qui els ha de marcar el camí a seguir i qui els pot castigar si no el segueixen. Succeeix, però, que aquells que els ciutadans elegeixen no són els que manen, i que els que manen no han estat escollits. Hi ha una fractura entre poder i legitimitat i això crea una desconfiança visible dels ciutadans respecte als polítics.

No. Més aviat som davant de la necessitat de corregir els excessos del capitalisme. Cal un equilibri entre el paper de l'estat i el del mercat. Si la crisi ens ha demostrat alguna cosa és que el model imperant, caracteritzat per mercats financers globals i sota la premissa política The government is the problem que va llançar el president Ronald Reagan, ha fracassat i ha creat uns desequilibris monumentals, causats en part perquè amb aquest capitalisme (que alguns han anomenat de casino) s'han imposat valors condemnables com ara l'avarícia, l'especulació i l'engany. El capitalisme no es morirà d'aquesta, però, en canvi, és evident, que la crisi propicia el sorgiment de plantejaments polítics radicals.

Sí, però també en sorgeixen d'altres d'antidemocràtics com ara els populismes demagògics, els xenòfobs, d'extrema dreta. D'altres, més a l'esquerra, qüestionen el conjunt del sistema capitalista.

L'esquerra només té solució en aquesta línia: aprofundir, d'una banda, en la construcció política d'Europa; i, de l'altra, impulsar polítiques de creixement, i construir una societat en què la immensa majoria se senti ben tractada, cosa que significa una redistribució de la renda per afavorir els que ara ho passen pitjor. I, a la vegada, una societat que sigui capaç de reformes per estimular l'excel·lència, la iniciativa, i que no faci de conservar les conquestes d'altres temps l'única raó de ser. Això significa reformisme radical, perquè si es vol preservar el que és essencial s'han de fer canvis de fons.

Reformes de veritat per a la regeneració de la vida pública i en l'estat del benestar per poder-lo mantenir.

Sí. I em sorprèn que es critiqui perquè, diuen, va en contra de la gent sense recursos. Si és al revés! És lògic que una persona amb un bon nivell de renda no pagui ni un cèntim per una pròtesi? Que, a conseqüència d'això, altres usuaris no puguin rebre altres tipus d'assistència o hi hagi llistes d'espera més llargues o tanquin sales d'hospital? Jo crec que no. He defensat el copagament, sempre d'acord amb el nivell de renda, l'euro per recepta i el pagament de despeses hoteleres quan s'ingressa en un hospital, perquè si no es fa això no es podran sostenir altres serveis. Per això calen reformes. Quan l'esquerra s'instal·la en posicions no de transformar sinó de mantenir-se en les trinxeres, es converteix en una força conservadora.

Sí, és possible.

Jo no proposo cap projecte ni penso encapçalar res que s'hi assembli.

Hi assistiré perquè aprecio les persones que ho organitzen, coincideixo amb els plantejaments i m'han demanat que hi sigui.

No, no. Des dels 17 anys faig política i en continuaré fent. I es pot fer política sense viure'n, ni ser candidat a res.

Ah! És delicat. Com a govern ens va tocar tractar el tema en els seus inicis. Ho vam fer amb tota discreció. Llavors no vam dir que no. Estàvem en converses des de feia força temps, quan la crisi del 2008 als Estats Units va tocar de ple Adelson i va decidir deixar en suspens el projecte. La meva impressió és que ells apostaven clarament per Catalunya. Però cal ser conscients que és una qüestió delicada que planteja un dilema. La primera reacció al projecte no és favorable, més aviat agredeix la nostra sensibilitat. Però el governant ha de valorar els pros i contres i hi ha una dimensió econòmica molt important que s'ha de considerar.

Era important, sí, i quan ho vam mirar i vam contrastar dades, vam veure que no era una volada de colom. Per tant, crec que el govern no pot reaccionar en calent. Es tracta de garantir que els pros siguin tan importants com semblen i de minimitzar els contres fins a nivells acceptables, i prendre una decisió. De manera que entenc que el govern ho valori. La crisi ens va evitar haver de prendre una decisió complicada, perquè estava clar que algun soci de govern rebutjaria el projecte i l'oposició, CiU, que ara ho defensa tant, se'ns hauria llançat a la jugular, cosa que, per cert, no fa el PSC.

El govern té l'obligació de lluitar pel màxim finançament i crec també que, quan es negociï a Madrid, Catalunya ha d'anar unida i per tant cal un acord previ.

Crec que sí, que hi pot haver un objectiu compartit si tothom fa un esforç.

Nombroses actituds com ara el reconeixement del català a Aragó fan dubtar en quin costat de la taula seu el PP. Jo sempre que he negociat amb Madrid he tingut clar que el meu costat de taula era el de Catalunya i que al davant hi havia l'Estat. La negociació és molt difícil quan els nostres, en lloc d'anar junts, es barallen entre ells. A l'equip de Catalunya són més les coses que uneixen que les que separen i per tant hauríem d'anar junts.

Fer complir els compromisos i crear l'administració tributària que recollia l'Estatut i que no tenim perquè no vam acceptar la ficció que volia Madrid, que era deixar-ho tot igual i canviar un rètol a la façana. La clau de la caixa és important. El consorci, previst a l'Estatut, permet tenir una doble clau, una la té l'Estat i l'altra Catalunya, i sense les dues, la caixa no s'obre. Vam posar les bases i ara cal utilitzar-les a favor de Catalunya.