Recorda Nicolás Sánchez-Albornoz a Cárceles i exilios (Anagrama) que la història i la memòria són les úniques dues portes d'accés al passat, però només en la segona viatja la vivesa del testimoni directe. Igual que el mateix Sánchez-Albornoz i Tàrio Rubio són els únics supervivents de la mà d'obra forçosa que va aixecar el Valle de los Caídos, al País Basc gudaris i milicians ara nonagenaris són l'últim fil de la memòria directa de la crua ofensiva sobre Biscaia que el general Emilio Mola va guiar ara fa 75 anys. “Afusellaria el meu pare si el veiés a les files contràries”, avisava el general franquista, que és venerat amb un carrer al centre de Santander. Els protagonistes d'aquella resistència basca són conscients que no viuran la commemoració del centenari d'uns episodis que a uns els va fer madurar de cop i a d'altres els va robar directament la joventut, així que en l'última gran efemèride cinc d'aquests últims combatents vius comparteixen amb aquest diari els seus íntims retalls de memòria perquè l'oblit no ofegui el record el dia que desaparegui l'últim testimoni que ho relati en primera persona.

Fins al diumenge 17 de juny, quan el gudari José Moreno acudia al cim del mont Artxanda de Bilbao –on hi ha l'escultura Empremta de l'artista Juanjo Novella en homenatge als lluitadors bascos–, el calendari ha esquitxat la memòria de totes les localitats biscaïnes. L'ofensiva del 1937 de Mola va ser un despertador de crueltat que s'inaugurava amb el poc cèlebre bombardeig de Durango del 21 de març i que va retronar al món amb el de Gernika del 26 d'abril que Picasso, des de París, elevaria a al·legat antibèl·lic amb el pinzell.

En les denses biografies dels cincs gudaris i milicians es creuen amb capriciosa insistència els mateixos escenaris en dates pròximes, tot i que entre ells no es recordin. Des del cinturó de ferro de Bilbao a la reculada forçosa per l'arribada dels requetés navarresos, passant per la platja de Santoña convertida pel franquisme en improvisat camp de concentració i per les presons d'Aragó. Tots cinc testimonis, a més, comparteixen a les biografies haver recalat en algun moment de la guerra civil al front català. Com quan el mariner Juan Azkarate es trobava a La Garriga i va acudir a Granollers a atendre les víctimes del bombardeig del 31 de maig del 1938. O com quan el gudari Antonio Sarasketa va acabar al Segre i va poder canviar una de les llaunes de sardines que portava menjant durant setmanes inacabables per uns ous ferrats que encara paladeja. O com quan el comunista Marcelo Usabiaga va recalar a Barcelona per fer de guardaespatlles del dirigent Antoni Sesé i més tard va al front de Madrid amb Ramon Casanellas.