Em sembla molt bé. Quan va néixer, l'Assemblea es va proposar iniciatives múltiples, que han de tenir dues coses: l'una, anar cohesionant i conjuntant els seus membres, com a mínim, els dos pròxims anys; l'altra, fer-la com més visible millor a la societat. I la marxa compleix totes dues coses.

Fa molt temps que he abandonat la idea de ser optimista o ser pessimista perquè això és un problema d'estat d'ànim. El que hem de ser és lúcids, tant els pessimistes com els optimistes. La realitat ens mostra que, des de fa uns quants anys, l'opció per la independència és creixent i ara ja és majoritària en la societat catalana. I per tant la societat civil i els polítics hauran d'anar fent passes i prenent decisions per respondre a aquest sentiment i a aquesta realitat social. Sobre la llengua, qui fa això? [El Tribunal Suprem] Són gent que no ha sortit a l'exterior, que no han vist com funcionen els països multilingües, que no saben de què va Suïssa, que no saben res de res, que no saben de què va Bèlgica... Són d'una ignorància fantàstica i a mi em provoquen un cert somriure [...] Hi ha, però, una òbvia voluntat de fer mal al català. No té cap altra explicació. I això què provoca? Com a reacció bastant directa, rebuig de la societat catalana i enuig.

A Madrid no hi ha res a fer. Res, res, res i ja fa molt de temps, però res de res. Perquè, quan veuen que creix l'opció independentista, no en fan cap pas. I ara, sobre la proposta fiscal feta pel president Mas com a tàctica pedagògica, no tinc cap convenciment que tingui èxit. Com que té a veure amb els calés, i els catalans sempre en volem més, és una opció majoritària tant si som independentistes com si no ho som. I com que es rebutjarà [a Madrid], això tornarà a donar ales a l'independentisme. I ens queda Europa, que a Europa ja hi som. [...] I diuen que és impossible... Qui diu això és que no ha vist el món per un forat. Tot és possible. Se n'ha de tenir ganes. S'ha de salvar l'euro? Se salva. S'ha de salvar Grècia? Se salva Grècia. S'ha de tornar a salvar Grècia? Es torna a salvar. S'ha de salvar Espanya? Se salva. I semblava impossible. Tot el que convingui fer es farà i, per tant, és impossible fins que és possible. No hi ha impossibilitats metafísiques en política. No dic que es faci amb un repicar de campanes ni amb l'alegria angelical de tothom. Això no, però es farà.

Em sembla esplèndid. Ens hem de mullar. Hi ha molta gent que fa temps que es mulla, n'hi ha d'altres que no tant. Cada dia que obro el diari i hi veig el que hi veig, dic: “Benvingut al club.” He vist la llista dels grups que participen al concert i em sembla molt bé, també per recordar el concert de fa vint anys. Però en aquest no hi podré ser perquè seré a Alemanya a veure la meva filla. Em sabrà greu. Tenir aquesta actitud desacomplexada està molt bé, com ho és la Marxa per la Independència.

Hi ha coses per les quals no calen justificacions. No s'han de donar explicacions per la llengua que es parla, per l'orientació sexual individual i, fins i tot, per la presentació física i per la pàtria que t'estimes.

No és que ho vegi tan fàcil, però l'avantatge que té, és que va al davant de Catalunya en dues acceptacions: una, la de l'Estat al qual pertany. Aquests [Gran Bretanya] sí que són senyors i han vist món perquè havien estat amos de mig món. No els agrada gens ni mica i faran tot el possible perquè no passi però, si passés, ho acceptarien. Per tant, Escòcia té l'acceptació de l'Estat al qual pertany i també té l'acceptació europea. No hi ha hagut ningú a Europa que hagi dit res. I el dia que s'hi trobessin, tampoc no dirien res. Què farien? Doncs, s'ho menjarien. Per tant, a nosaltres ens serveix poc la primera acceptació, la de l'Estat, però em sembla extraordinàriament important la segona, la d'Europa.

No tinc cap problema sobretot si en saben més. No és la meva [selecció] perquè la meva no la deixen jugar. Si guanya Espanya, em sembla bé, però si guanya Polònia o Ucraïna també em sembla bé. M'és igual de bé. El que em sembla un pèl patètica, un pèl trista és la unió de grans victòries esportives compensant bastant misèria econòmica, com si una cosa compensés l'altra... No, no, una cosa no té res a veure amb l'altra. També ho ha viscut Espanya. Ja no tenen glòries militars, però deien que tenien molts sants. 'Si això a vostè el fa feliç, endavant'. Espanya és feliç amb poquetes coses. És un estat molt trist, per això me'n voldria separar i que els tristos vagin pel seu compte.