Cita amb la independència, 35 anys després
Participants en la gran manifestació del 1977 expressen a El Punt Avui les seves opinions i conviccions
La majoria dels enquestats coincideixen a creure que la Diada d'aquest any també serà històrica
La defensa de la dignitat nacional al 1977 va ser
un gran motor
El 1977 es va donar un missatge a Madrid. Ara es donarà al món
Molts enquestats creuen que es farà un gran pas cap
a la sobirania
Haver viscut un moment històric que es repetirà enguany. Aquest és el sentiment predominant entre l'allau de catalans que van participar en la gran manifestació de l'Onze de Setembre del 1977 i que han respost a la crida d'El Punt Avui d'expressar la seva opinió sobre aquella fita i sobre la manifestació de dimarts que ve, a la qual també hi aniran.
Fa 35 anys, què va moure tants catalans a sortir al carrer? Molts ho van fer per la sensació que el franquisme ja era mort, però que calia defensar el país i la llibertat. “Era temps de lluitar per Catalunya i els seus drets reprimits”, remarca Josep Benet, com fan molts altres lectors.
Montse Esben, que va formar part del dispositiu de seguretat d'aquell dia, evoca: “Llavors es feien moltes manifestacions. La gent compromesa ni
es plantejava si havia d'anar-hi o no. A la del
dia 11 hi vam reivindicar els nostres drets”.
Montserrat Llopart recorda: “Hi vaig anar per demanar llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, i perquè era la primera vegada que podia sortir lliurement al carrer a defensar els drets del meu país”.
Altres participants, com ara Tomàs Reyner i Pere Vinyals, també evoquen la tríada de la llibertat, l'amnistia i l'estatut com a elements motors d'aquella gran diada: “Em sentia del tot identificat amb les pancartes de la capçalera”, afirma Reyner; “d'això de l'autonomia no en sabíem gaire, però hi havia il·lusió per un canvi”, explica Vinyals.
“Volíem l'Estatut i la Generalitat, ja. I també que el català fos idioma oficial”, rememora Teresa Salvador. “Vaig sortir per desitjos de llibertat, per reivindicar la meva nació i la seva llengua, sempre maltractada”, coincideix Jesús Puyuelo.
Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, rebla: “Volíem assegurar que la democràcia que es reconstruïa impliqués la recuperació de la Generalitat de Catalunya”.
El rebuig
Miquel Esquirol, un fundador de CDC, va assistir-hi per “demostrar el nostre rebuig a moltes mesures del govern espanyol”.
Eduard Selma evoca un escenari que no va poder ser: “Volíem manifestar que estàvem disposats a continuar dins l'Estat espanyol, sempre que ens considerés com a nació”.
Alguns també van sortir al carrer per una qüestió de principis: “De petit vaig ser educat en una família amb un arrelat sentiment catalanista”, explica Ferran Planell, coincidint amb molts altres lectors.
Julià Martínez va anar a la manifestació “per conviccions democràtiques i nacionals”.
Andreu Monzó creu que si la manifestació no hagués estat un èxit esclatant, “els franquistes remodelats de la UCD” no haurien pres seriosament els catalans.
Per l'Eloi Martínez, la Diada va ser una experiència vital: “Fins llavors creia que allò de Catalunya i el català era cosa de quatre gats, però des d'aquella Diada –abans jo era espanyol i català–, em vaig convertir en català i prou”.
El sentiment predominant amb vista a la manifestació de dimarts que ve és que serà un acte històric per aconseguir la independència del nostre país. Jordi Aligué hi posa el context: “Els mitjans internacionals en parlaran”.
“Hi aniré perquè és una manifestació de la qual
es parlarà molt i durant molt temps”, vaticina Joaquim Fontboté. Jordi Bilbeny també creu que ja és hora de fer conèixer tothom –“polítics, catalans, espanyols i el món sencer”– que Catalunya “vol tornar a ser lliure”.
Albert Aymà resumeix el sentiment generalitzat de molts enquestats: “Hi aniré per exigir la nostra independència exprés”.
Enric Molina creu que ara Espanya no és important: “Enguany hem de dir que ja hem assolit la maduresa com a poble per ser catalans i prou”.
Jordi Romagosa va sortir al carrer perquè “calia fer-ho”. I ara, diu, “cal tornar a fer-ho”. Jordi Alamo hi anirà, senzillament, perquè la Diada sigui Diada “del tot”.
Josep Marcillas i Teresa Antó es manifestaran
a Barcelona dimarts amb la mateixa idea que molts altres: volen una Catalunya “respectada”.
Dolors Terron explica: “Em fa molta ràbia que després de 35 anys em vulguin tornar a trepitjar. No comprenen la nostra riquesa multicultural. Només volen seguir munyint la vaca. Doncs no senyor!”.
Eugeni Giral opina que s'ha de sortir al carrer perquè tenim un “problema nacional” que exigeix que manifestem la nostra “insatisfacció”.
Maria Lluïsa Monclús declara: “Ara ho tinc més clar i sóc independentista. A més, tinc la sensació que hem perdut el temps intentant fer pedagogia amb els espanyols”.
Gabriel Esquius considera que s'ha de sortir al carrer a demanar la independència “sense ambigüitats ni altres interpretacions”. La mateixa opinió té Pere Gimbernat.
Vicenç Marquès fa una proposta: “Com més serem, més força farem. No ens hauríem de moure de davant del Parlament fins que el president Mas no declari la independència”.
Mercè Graupera té una bona sensació sobre la Diada: “Crec que ara ja no ens quedarem a mig camí, perquè són moltes les causes, a més de la històrica, que ens diuen que si no som un país lliure i independent no ens en sortirem”.
Jaume Soler, amb una activa militància per la independència, exposa que s'ha de continuar lluitant per la llibertat.
D'altres hi aniran per una qüestió de dignitat: “Aquesta manifestació té una especial importància per la situació general i la nostra posició dins Espanya, cada cop més agreujada i injusta”, afirma Ricard Cortegano.
“A banda que és l'únic camí perquè Catalunya no s'enfonsi”, diu Joan Rubiralta, “hi aniré perquè cal que el poble català no perdi la dignitat”.
“Vull una Catalunya lliure on cap tribunal pugui qüestionar res respecte del català com a llengua ni decretar la inconstitucionalitat de l'Estatut”, explica Josep Barrera.
Jordi Rovira rebla: “Ja n'hi ha prou de renúncies innobles”.
Una confiança ben sòlida
¿Què opinen els nostres enquestats sobre la independència de Catalunya? Serà possible, o només és una entelèquia? D'una manera abassegadora, la majoria
la consideren possible.
Laura Borràs presenta les opcions: “O tenim independència o és difícil que ens en sortim”. Josep Oriol Escolà afirma: “Als meus 51 anys vull la independència perquè sóc moderat”. Alfons Civit pronostica: “Veig la independència. La imagino i hi treballo cada dia per assolir-la”.
Oriol Sagarra imagina la independència, “però em costa veure-la”. Elisabet
Kamal també creu que no serà fàcil, però que hi ha
“exemples a seguir”.
D'altres són més optimistes. Hi haurà independència? “Sí, segur”, creu Àngel Solà. “Arribarà més aviat del que ens pensem”, confia Margarida Juvés.
Però Josep Vilà explicita una condició per arribar a l'objectiu: “Si els catalans anem units, veurem la Ca-talunya independent”.
