Tres quarts de tres del migdia. Comencen a arribar els primers viatgers a l'estació de Girona. Emoció continguda. Moltes estelades. Poques proclames independentistes. Però tothom té clar que serà un dels dies més importants (i esperem que transcendentals) de la història del nostre país. Tothom vol pujar al tren de la llibertat. Un nadó en braços del seu pare amb una petita estelada penjada al coll i una samarreta independentista. Més amunt, un home que segurament va viure la gran manifestació del 1977 fa onejar una gran bandera. Tothom hi té cabuda. Tothom hi vol ser.

Els regidors del govern municipal de Girona són els encarregats de validar els bitllets dels viatgers. No hi ha problemes. No hi ha picaresques. La gent comença a pujar a l'andana. Cada cop som més. I amb gran puntualitat catalana arriba el primer tren. Això em fa pensar que si arribem a ser independents segurament la gestió de rodalies serà una altra història. Una teoria que refermo quan arribem a Barcelona. En poc més d'una hora ens plantem a la capital catalana. Sense incidències. Un somni fet realitat!

El viatge en tren ha transcorregut entre la tranquil·litat i l'emoció. Quan passem paral·lels a l'autopista veiem una filera d'autobusos que també fan camí cap a la manifestació. “Serà un dia molt gran”, pensem tots. Entren al vagó l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i el de Figueres, Santi Vila. “Treballant?”, pregunten. “Treballant i disfrutant.” Vila i, sobretot, Puigdemont s'han mostrat clarament a favor de la independència de Catalunya. I se'ls veu satisfets que la iniciativa del tren hagi estat tot un èxit.

Arribem a Passeig de Gràcia. Sortim al carrer. I ens inunda una marea d'estelades. Qui va dir que la manifestació no era independentista? Costa trobar les paraules per descriure aquesta experiència, que és part de la nostra vida i de la història del nostre país. Pràcticament no ens movem de lloc però estem segurs que estem fent un gran pas col·lectiu. Milers de gironins hem format part d'aquest tsunami i hem deixat clar el que volem: independència. I prou. Diuen que érem més d'un milió i mig. No sé què dir, hi havia gent. Molta gent. A cada carrer. A cada cantonada. Centenars. Milers. Centenars de milers. Incomptable. Indescriptible.

Ho hem viscut i ho hem disfrutat. Però després toca tornar a casa. Els trens ens esperen a l'estació de França. Just al costat, hi ha l'escenari muntat per l'ANC, on la presidenta de l'entitat està llegint el manifest. Entrem a l'estació mentre continuem sentint, una vegada i una altra, crits d'independència. Ja a dins, com a l'anada, regidors de l'equip de govern dirigeixen el personal. Cap problema per trobar l'andana. Un deu a l'organització. I a l'hora prevista, poc abans de dos quarts de deu, enfilem el camí cap a Girona.

Cansats. Estem esgotats. Però la gent enraona, animada. Excepte un nen, al seu cotxet, que dorm. Fa fred al vagó. Hi ha qui utilitza l'estelada com a llençol. Però un comentari ens escalfa. “La delegació del govern espanyol xifra en 600.000 el nombre de manifestants”, diu una viatgera. “Perdona?” Tots plegats ens fem un fart de riure. Una altra dona truca per telèfon: “Ha estat espectacular, emocionant, tan bonic!” Se li acaben els adjectius. Ens passa a tots. A l'altre vagó encara se sent algun càntic: “Què vol aquesta tropa,? Ser un nou estat a Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya independent!” I aplaudiments.