El gros dels catalans sembla haver trobat la sortida a la crisi: la independència. El milió i mig de ciutadans que ahir van sortir al carrer no només van col·lapsar el centre de Barcelona. També van desbordar els programes dels partits polítics majoritaris i l'estratègia del govern de la Generalitat. La vigília de la manifestació, Artur Mas va assegurar que es faria seu el clam ciutadà. I el d'ahir va ser nítidament independentista: la concentració més gran per reivindicar que Catalunya esdevingui un estat dins de la Unió Europea. Avui el president compareixerà a primera hora del matí. No estava previst en els plans del seu gabinet, però la pressió ciutadana s'imposa. I té pressa. Fa dos mesos cap partit era capaç de preveure que el malestar creixent dels catalans desembocaria en una manifestació com la d'ahir.
L'executiu pretenia mantenir el pacte fiscal com a prioritat del país. A mig matí, Mas avisava davant dels mitjans de comunicació internacionals que s'obrirà el camí cap a la llibertat de Catalunya si Mariano Rajoy rebutja la proposta d'un nou finançament en la línia del concert econòmic. Però a la tarda la gent ja va obrir aquest camí. Ho feia des dels carrers de Barcelona, amb centenars de milers d'estelades i, les senyeres, en minoria. Ningú no clamava pel pacte fiscal. I quan, a quarts de deu de la nit, nombrosos grups de manifestants encara tallaven el trànsit del Born amb crits d'independència, dirigents de CiU admetien que la manifestació marca un abans i un després en l'escenari polític català.
Reunió nocturna
La manifestació és un punt d'inflexió que els obliga a replantejar els plantejaments a mig termini. I fins i tot, abordar una possible convocatòria d'eleccions anticipades, segons admetien fonts de la federació. La permanent de Convergència es va reunir a la nit per analitzar què diran avui. Fonts de CDC asseguraven que estan decidits a intentar canalitzar políticament la reivindicació. Un clam que evidencia que el gros dels catalans no en té prou amb una autonomia migrada, amb una Generalitat abocada al rescat, amb el perill de ser intervinguda pels homes de negre de Mariano Rajoy i contínuament agredida per invasions competencials.
Mas: la solitud presidencial
Mas, però, no va ser a la reunió de la cúpula, segons fonts del partit. Durant tota la tarda, mentre bona part del seu consell executiu participava —paradoxalment— en una marxa d'aires revolucionaris, mentre la cúpula de CiU –incloent-hi la seva esposa– s'abocava al clam ciutadà, Mas estava pendent de la manifestació des del Palau de la Generalitat. Tampoc no l'acompanyava el portaveu del govern, Francesc Homs, que va estar pendent de la informació i l'operatiu, segons fonts de la Generalitat.
La nova centralitat
La ciutadania s'ha avançat i ha agafat el govern i els partits amb el pas canviat. La nova centralitat política és independentista. El fracàs del procés estatutari, iniciat el 2006, ja va desplaçar el centre polític cap a l'ala sobiranista, un cop desemmascarades les dificultats de trobar un encaix d'inspiració federal de Catalunya dins d'Espanya. Però el clam pel dret a decidir de les primeres manifestacions de la PDD, de costures àmplies, en què la majoria dels partits podia sentir-se còmode, s'ha transformat en un inequívoc Catalunya, nou Estat d'Europa multitudinari que obliga tots els partits polítics a ressituar-se.
No és només l'eteri Baròmetre del CEO el que assegura que un 51% dels catalans votaria “sí” en un referèndum, en contraposició al 21,1% que votaria “no”. La realitat era a peu de carrer, entonant un “Escolta Espanya i Europa” que era també, i sobretot, un “Escolteu partits, escolteu govern català”. “És molt important saber escoltar, tingueu per segur que escoltarem”, va garantir la presidenta de la cambra catalana, Núria de Gispert. Durant la recepció de la delegació de l'ANC, encapçalada per Carme Forcadell, De Gispert va admetre la nitidesa del clam “sobiranista” que s'escolava fins a la gran sala blanca del Parlament.
Una esperança en temps de crisi
Gent gran, de mitjana edat, joves i infants confluïen pels carrers de l'Eixample i el Born. Passat, present i futur. El projecte de la independència és intergeneracional i integrador, amb catalans d'Osona i del Barcelonès més castellanoparlant. Un horitzó polític que il·lusiona, com a mínim, un milió i mig de ciutadans que cap partit polític està en condicions de menystenir. Menys encara en un temps de desprestigi i desafecció creixent cap a les forces tradicionals i en què els missatges i les consignes polítiques corren per internet a la velocitat de la llum, obrint perspectives fins fa poc inimaginables.
En una Europa amb els peus enfonsats la crisi del deute, dins d'una Espanya immersa en una espiral infinita de retallades sense cap sensibilitat per escoltar el batec català, un milió i mig de ciutadans divisa una esperança de futur: l'estat propi. Una pancarta ho resumia gràficament, tot proclamant que la “retallada” que volen els catalans és la del Principat sobre el mapa polític espanyol. I d'aquesta manera, si la manifestació de 1977 al Passeig de Gràcia es va convertir en la insígnia de la defensa d'un projecte autonomista en aquells anys turbulents de la transició, la marxa d'ahir s'erigeix com a nou símbol d'una nova era: La del camí cap a la independència?
CiU i la Ramoneta
La tardor del 2010, CiU va guanyar les eleccions amb 1,2 milions de vots. És a dir, que si les dades de Mossos i la Guàrdia Urbana són correctes, la multitud que va inundar el centre de Barcelona, portada a les urnes, podria ser suficient per determinar el futur polític del país. En els comicis que van erigir Mas president, ERC i SI, els dos únics partits amb representació que duien la independència al programa electoral, tan sols van sumar 14 diputats. La federació nacionalista va aglutinar bona part del vot partidari de la independència de Catalunya.
Però si fins ara CiU ha sabut beneficiar-se d'un discurs nacionalment transversal, amb què podia sentir-se còmode tant l'elector autonomista com el sobiranista, la pressió social empeny els d'Artur Mas a prendre una determinació. D'alguna manera ho demanava l'expresident Jordi Pujol: “S'ha acabat fer la puta i la Ramoneta, el govern ha de ser valent”. En una societat cada cop més polaritzada en termes nacionals, Mas s'enfronta a la complicada tessitura d'aclarir si està disposat o no a posar-se al capdavant del milió i mig de catalans que vol un tomb. Una revolució pacífica, amb tots els riscos i esperances.
Comentaris