El mètode Rajoy
El president espanyol menysté amb el seu silenci l'impacte de la Diada i insta el seu nucli dur a promoure la por i les amenaces
La Moncloa es reserva un contraatac més dur en espera que Mas convoqui eleccions
Rajoy i Mas escenificaran dijous el xoc de trens definitiu
El mètode Grönholm és una obra de ficció de Jordi Galceran que explora les baixes passions d'un grup de candidats a una feina, capaços d'exterminar psicològicament el contrari per tal d'aconseguir la plaça. En una època en què el treball és un bé escàs, Mariano Rajoy ha posat en marxa el seu particular mètode de desgast per desempallegar-se de la pressió de Catalunya: fer que s'ignori el seu clam i, al mateix temps, anar fent per tal de desacreditar-lo. Una de les claus és dividir-los i que els uns i els altres s'acabin mirant de reüll i es preguntin: “Cap a on anem?” La seva calculada indiferència, el seu silenci amb relació a la manifestació de la Diada i el fet que Artur Mas hagi decidit canalitzar el crit d'independència és una fórmula força assajada durant anys i que li va servir quan Esperanza Aguirre li volia prendre el lideratge. I ara que és al govern, explota al màxim la fórmula de buscar aixopluc a La Moncloa en espera que passi la tempesta. Així s'evita donar explicacions sobre les seves mesures impopulars i les perspectives d'un rescat del BCE.
Intent d'erosió
Darrere del silenci actual, doncs, hi ha un intent d'erosionar l'esperit de l'Onze de Setembre des de la confiança que el gros dels manifestants s'anirà desenganyant. Però que calli no vol dir que es mantingui impassible. De manera més o menys contundent, ha procurat que el nucli dur doni a conèixer quina és la seva posició, que consisteix a intentar desactivar les reivindicacions usant l'estratègia de la por i l'amenaça. La por que una conducta “irresponsable” de Mas porti a un agreujament de la crisi i, en conseqüència, més atur i més sacrificis. La por del buit perquè es diu que un futur estat català està condemnat a l'ostracisme polític i econòmic. La UE no els acceptarà perquè Espanya s'encarregarà de promoure el boicot. Catalunya quedarà en territori de ningú. I, finalment, l'amenaça que l'Estat té mecanismes menys subtils que els de seguir escanyant l'autogovern tallant-li l'aixeta dels diners o retirant-li competències a través d'un degoteig constant de lleis cada cop més centralistes, podria assestar-li un cop mortal i definitiu: la decapitació de l'autogovern. Amb la Constitució a la mà s'insinua que poden convertir els somnis catalans en un terrible malson.
Més virulència
Membres del govern espanyol i del PP ja fa uns dies que voldrien veure sang, que desitgen un escarment públic dels caps visibles de la revolta. Però una altra part els ha fet veure que, en plena eufòria secessionista, una resposta massa visceral només servirà per enrevenxinar-los més i refermar-los en la seva convicció que l'únic camí és el divorci. Precisament, Rajoy sap que quan li ha convingut li ha resultat senzill mobilitzar les tropes civils per atiar la catalanofòbia. Però, de moment, no interessa excitar-los gaire. En part perquè en un context de crisi tan profunda, i atès el malestar per les retallades i les batzegades del PP en la lluita antiterrorista, un altre front de tensió li complicaria més l'existència davant la UE i els mercats.
Això sí, Rajoy deixa que el PP i els líders territorials més bel·ligerants s'esplaïn per no semblar massa tous davant “el desafiament secessionista”. I així La Moncloa pot dosificar els missatges i elevar el to en funció dels moviments de Mas. És evident que Rajoy acabarà contraatacant, però calcula quan li convé més. En tot cas, el temps d'amagar-se se li acaba. Sinó parla abans, dimecres s'enfronta a una pregunta parlamentària de Josep Antoni Duran i Lleida. Algunes fonts albiren una resposta “dura”.
CiU, arrossegada
La tesi és que CiU s'ha vist arrossegada cap a un laberint i l'única sortida que té és la immediata convocatòria electoral. I ho farà quan constati que el PP no està disposat a donar-li oxigen. “Si hi ha eleccions, abandonarem l'escenari institucional i ens situarem en el polític; allà confrontarem”, afirma el PP. Dijous vinent, és possible que Mas surti de La Moncloa amb poc marge de maniobra, perquè Rajoy té clar que qualsevol gest “suposaria cedir al xantatge”. Ni concert econòmic, ni consulta. “No és la Constitució”, diuen. Això serà una batalla llarga, però de manera immediata l'Estat pot atacar Catalunya per allà on creuen que més li dol: la butxaca. Voldrà convertir el rescat que demana la Generalitat en l'arma per obligar-los a afluixar la pressió.
