De llengües i estats

Si les llengües que es parlen en les diverses nacions d'Espanya, els estats d'Europa i del món són vehicles per entendre'ns els seus ciutadans, cal considerar-les a totes sense distinció com a eines imprescindibles perquè es produïsca la comunicació. Si, a més a més, aquestes llengües —en la seua qualitat d'idiomes o dialectes— han estat cultivades amb cura pels seus parlants al llarg de la seua història, caldrà adjudicar-los la categoria d'alta cultura per la seua transcendència i influència en la societat.

Encara que ho parega, no estic classificant les llengües en dos estadis ni tan sols en sengles categories, al remat totes són igualment dignes, només polse la seua utilitat d'acord amb el tamany de la comunitat que d'ella en faça ús i la capacitat per a créixer i desenvolupar-se interculturalment que tinga. Des d'aquesta posició, qualsevol llengua. siguen els que siguen els seus parlants, és sense cap mena de dubte un bé cultural, però és evident que qualsevol llengua —potser per la seua (in)capacitat per a relacionar-se amb altres i eixir reforçada o no— no ha acabat per assolir la maduresa literària i administrativa d'altres.

Des d'aquesta visió de les coses, discutible o no, és clar que llengües minoritàries respecte al pes global del xinés mandarí, anglés, castellà (internacionalment, espanyol), àrab, portugués, francés, rus i alemany en serien la resta, la immensa majoria vaja, des de l'italià, el català o l'èuscar fins, posem per cas, les més recòndites i tribals de l'Amazònia.

Tota aquesta mena de reflexió ve a compte de les llengües i els estats, ja que no hi ha estats sense aquestes ni llengües sense aquests, el que ens vindria com anell al dit per a copsar les contradiccions permanents entre les estructures polítiques i les realitats lingüístiques. Sobretot, ara que sembla que s'ha acabat per tensar la corda entre una part de l'estat (Catalunya) i aquest mateix (Espanya), dos maneres diverses —entre altres— de veure les coses, dos llengües —entre altres— diferents, una nació i un estat centralista encara que plurinacional.

No anem a discutir sobre les bondats del català, de sobra conegudes portes endins i a l'exterior de l'àmbit de la seua parla (és a dir, més enllà de la pròpia Catalunya), tampoc de l'actual situació condicionada per la greu crisi econòmica i la lamentable gestió financera que a ella ens a conduït a tots plegats, però si de les relacions amor-odi que, des d'almenys el segle XV que ja és dir, sobrevolen el castellà i el català.

El fet que una llengua com la nostra, mare per a milions d'individus, en què raonem i s'expressem amb naturalitat siga menyspreada i menystinguda fins a extrems difícils d'assumir i, per això mateix, perseguida fins i tot quan s'intenta normalitzar el seu ús (la darrera perla de Wert posarà, segurament, la guíndola al pastís), parla per si mateix de les dificultats d'enteniment secular entre el centre i la perifèria no només a nivell lingüístic, sinó consegüentment social, polític i econòmic. Des d'aquesta perspectiva, l'actual situació sense anar més lluny no fa més que agreujar eixos tires i arronses, visibles o no, i entrebancar les relacions institucionals esperonades per una ciutadania conscienciada de la seua diferència i farta de ser sistemàticament marginada.

A hores d'ara, la veritat, no sé si el pols que mantenen Moncloa i la Generalitat a propòsit de la interpretació de la Constitució deixarà marge per a l'autodeterminació, la independència o, ja posats, res de res; el que si es pot constatar sense caure en lectures esbiaixades sobre el particular és que des de l'11 de setembre s'ha iniciat un altre acte, un nou capítol que tard o prompte, segons cadascú ho mire, acabarà per posar les coses al seu lloc i això inclou la possibilitat que es faça finalment el que l'elector català lliurement i pacíficament decidisca. Al capdavall, ja m'agradaria a mi que ací, al País Valencià, tinguérem una mica més de consciència envers la nostra llengua comuna i els trets culturals que d'ella se'n deriven.

Mentrestant, no solament el castellà va fent camí, sinó l'anglés serà el que acabe per marginar l'ensenyament del català i la seua praxi. Una imposició més de l'executiu i dels mercats com altres tantes coses. Al temps.