Una de quimeres...

Hi ha un acord bastant generalitzat que la construcció autonòmica de l'Estat espanyol es dissenya –en part– per tractar d'integrar, d'altres diuen que amb la intenció de diluir, Euskadi i Catalunya. I que aquest intent –sigui el d'integrar o el de diluir– ha fracassat. Trenta-cinc anys donen per a molt. Si alguna cosa cal destacar és que aquell esperit del debat constituent, si és que de veritat algun dia va existir, no té res a veure amb la història que va succeir després. Euskadi i Catalunya segueixen sent un problema pendent de resoldre.

Escric aquestes línies a petició d'El Punt Avui. No vull ni pretenc interferir en el debat obert a Catalunya i, molt menys, donar consells o recomanacions. La meva intenció és compartir unes breus reflexions sense cap més propòsit que el d'exposar simplement algunes idees. Unes idees i millors ni pitjors que les dels altres. Tampoc entraré en el debat comparatiu sobre la situació i el futur d'Euskadi i de Catalunya. Cadascú té la seva personalitat i cada país ha de fer el seu camí, i estic segur que els seus ciutadans i ciutadanes sabran trobar-lo.

De fet, les majories socials i polítiques basca i catalana favorables, al carrer i als seus parlaments –seran encara més grans després dels pròxims comicis a tots dos països–, a desenvolupar un projecte propi a la Unió Europea no en deixen cap dubte. I tampoc ofereixen cap dubte les declaracions dels màxims responsables de l'Estat, quan s'han dirigit a aquestes amb gran respecte: “quimeres independentistes...”, “el futur de Catalunya es decidirà a Espanya...” El mateix respecte que en aquests últims anys han tingut amb totes les iniciatives democràtiques presentades pels parlaments basc i català, que s'han despatxat, per cert, amb el mateix mètode democràtic: el del cop de porta. Però als nostres pobles vivim el temps de les utopies realitzables, de manera que, si més no, tan quimèric és avui defensar la independència d'Euskadi o de Catalunya com la unitat d'Espanya.

Thomas Jefferson és potser qui amb més brillantor va defensar la idea de l'útil i necessari consens constitucional generacional. És a dir, que cada generació hauria de ser capaç d'impulsar un debat constituent que acabi amb un acord de convivència renovat. Fixeu-vos que a Catalunya i a Euskadi les persones amb menys de 50 anys no han pogut decidir el model de convivència política, constitucional o estatutària que considera més convenient mantenir amb Espanya, França o la Unió Europea. En aquests anys, els canvis han estat substancials i només cal mirar tot el que implica l'existència de l'euro. L'Estat espanyol s'ha redissenyat segons les necessitats que reclamava la construcció d'Europa i segons les necessitats de la crisi econòmica, i ha aprovat fins i tot una reforma constitucional exprés. No obstant això, per dins s'ha mantingut fossilitzat. Cal afegir a tot això que bona part de les regles que van aprovar els qui van tenir l'oportunitat de decidir han estat incomplertes unilateralment pels diferents governs de Madrid.

Leopoldo Calvo Sotelo, al seu llibre Memoria viva de la Transición, diu que la Loapa i els pactes autonòmics van contribuir a fer que el procés autonòmic passés d'un règim turbulent a un règim laminar. Curiosa expressió, que lluny del seu significat tècnic, va suposar laminar les aspiracions legítimes i democràtiques de les nacions de l'Estat. Segons sembla, no hi va tenir res a veure el cop d'estat de Tejero ni les amenaces dels militars. Anys després seria Alfonso Guerra qui digués allò que “hem passat el ribot” pel nou Estatut de Catalunya. Aquesta tendència a l'autoritarisme democràtic és un altre dels errors que han impedit fins ara resoldre el problema. Allò que hem vist és que es prefereix enterrar els problemes abans que solucionar els conflictes per mitjà del diàleg. O, dit d'una altra manera, la Constitució es presenta no pas com un marc en el qual tenen cabuda les expressions democràtiques de les nacions de l'Estat, sinó com un martell piló que les enterra.

La conseqüència és que som davant d'un sistema que és incapaç d'obrir una via de discussió, diàleg i acord posterior, i que recorre al cop de porta o la imposició per solucionar les reclamacions democràtiques que li plantegen les nacions que formen part de l'Estat. Perquè la mateixa Constitució assenyala l'Estat com a plurinacional. Aquest esperit constituent que reconeixia i respectava el caràcter plurinacional és un dels trencaments unilaterals.

Espanya ha conclòs que ella és l'única nació i que no hi ha res més a discutir. Un pèssim estat d'opinió política, perquè la conseqüència que aporta és que les nacions que formen part de l'Estat només tenen dos camins: o accepten el model de convivència que Espanya decideix unilateralment, o no tenen cap altre camí que anar-se'n de l'Estat. Resulta completament descoratjador que entre una i altra opció encara no s'hagi trobat un camí que posi el diàleg i el respecte a les idees com a bases fonamentals per resoldre els problemes d'encaix polític territorial que és més que notori i evident que té l'Estat.

Em sembla més assenyat partir del fet que avui dia cap nació és plenament sobirana i que la seva sobirania la manté compartida. En el marc de la Unió Europea això és més que evident, i baixant més a l'actualitat és obvi que Espanya ha cedit importants dosis de sobirania per intentar solucionar la seva crisi econòmica i financera. Això per no dir que la cedirà completament. És incoherent estimar que no hi ha problema per compartir sobirania dins de la Unió Europea amb “la troica”, amb Luxemburg, amb Estònia o amb Grècia, però sí amb Catalunya o Euskadi.

El concepte de sobirania compartida, per tant, és molt útil i recomanable per afrontar la solució de reivindicacions de nacions que formen part del mateix estat. Al meu entendre, és la millor lliçó que podem extreure de la sentència que en el seu dia, i davant d'un problema similar, va dictar el Tribunal Constitucional del Canadà. Va establir que, si al Quebec hi havia una expressió democràtica clara de modificació del seu estatus polític, el govern del Canadà té l'obligació d'obrir una via de diàleg i acordar una solució que ofereixi una sortida a les reivindicacions plantejades i ratificades per la societat quebequesa.

Podríem dir que el Regne Unit es planteja un model similar amb Escòcia, i hauríem de copiar el tarannà cívic i democràtic amb el qual els ciutadans escocesos i britànics aborden aquest debat. I no tinc cap dubte que el debat sobre la identitat serà un dels debats més rellevants del segle XXI. Un debat que deixarà en evidència reflexions falsàries com ara la que afirma que si vivim junts decidim junts. Per viure junts i decidir junts cal tenir primer l'oportunitat de decidir si volem viure junts, com vaig tenir ocasió d'expressar a les Corts espanyoles, un dia no gaire llunyà en el temps i que mai no oblidaré, representant el meu poble.

En les meves classes intento explicar que els governs dels diferents països s'han de posar al servei del desenvolupament humà sostenible. És a dir, el govern no és només gaudir del poder, sinó una gestió de les eines econòmiques i fiscals que tenim al nostre servei per cohesionar la societat, articular mecanismes de solidaritat i afavorir el creixement econòmic, l'ocupació, la redistribució equitativa de la riquesa, etc.

I el problema comença quan una nació considera que no té les eines suficients per dur a terme aquesta tasca. Diagnosticar el problema no és el més rellevant, i Catalunya i Euskadi en són un exemple. Allò rellevant és buscar una solució que no sigui la utilització de la Constitució com un martell piló. Així vaig intentar expressar-ho en el torn de rèplica en l'esmentat debat del Congrés: “¿Saben el que faran vostès avui si es diu que no, si es dóna un cop de porta al conjunt de la societat basca, majoritàriament representada en aquesta decisió del Parlament basc? És erigir un gran monument a la necessitat que tenim, demà més gran que avui, de solucionar les coses parlant i negociant.”

Jefferson té raó, no és una quimera.