“L'espanyolisme farà tot el possible perquè l'independentisme no passe de Vinaròs”

Amb molta alegria perquè jo vaig començar a militar en l'independentisme l'any 1985. En aquell moment al País Valencià, però també a Catalunya, era un moviment molt minoritari i se'ns tractava de destrallats. Quan vius això, trobar-te amb la milionada de persones que es van manifestar fa uns pocs dies, recompensa els esforços de tots aquests anys. Em dóna moltíssima satisfacció que un pensament minoritari acabe sent el pensament o la discussió central de la política catalana i, sobretot, que això puga tindre la seua ona expansiva al País Valencià i les Illes. Que el nostre ideari siga assumit i acceptat per tanta gent ens fa pensar que això és viable, possible. Hem posat el comptador a zero, serà més tard o més d'hora, l'Estat espanyol podrà retardar-ho, fer-ho complicat o difícil, però és un moviment que no té retorn, ja que està molt arrelat en els col·lectius que hi donen suport de manera majoritària.

S'equivoca qui pense que es tracta exclusivament d'una qüestió de nombre de manifestants. El 10 de juliol de fa dos anys també hi havia moltíssima gent en la manifestació en contra de la sentència de Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Aquella vegada va ser una situació reactiva, davant l'agressió hi va haver una resposta. Per contra, la manifestació d'enguany respon a criteris propositius, hi ha un gran malestar de fons per al qual no es troben solucions. I a partir d'ací conflueixen diversos col·lectius, que representen un gruix important de la població, que considera que la solució als problemes és la creació d'un nou estat. A més, també hi havia una diferència visual; fa dos anys hi havia moltes senyeres, però en aquesta l'estelada era l'element dominant. És un canvi de símbols, però no oblidem que darrere d'aquests hi ha un contingut.

És que l'economia també és un motiu ideològic. A mi quan em diuen que ara no toca parlar de la independència perquè el més important és fer front a la crisi, els dic que per a nosaltres la independència és fer front als problemes econòmics i socials. I una part important de la població catalana entén que amb la creació d'un estat propi pot solucionar-se aquesta conjuntura, però també les relacions amb Espanya. És gent que no entén que d'una manera pactada i negociada mentre estiguem a l'Estat espanyol els problemes socioeconòmics que pateix Catalunya no tenen solució. La solució la veuen en el fet de tindre una hisenda pròpia, un sistema tributari més equitatiu i no seguir patint l'espoli fiscal. Si Catalunya cedeix fiscalment 16.000 milions d'euros a l'any i ara necessita demanar 4.000 milions d'euros de rescat, evidentment t'estan deixant els diners que tu ja has prestat. Els primers són gratis i els segons et costaran interessos. Acaba fent-se una bola molt grossa que fa que la gent no l'acabe paint.

Immediatament poques, som conscients. Ara bé, nosaltres pensem que som una nació i que ho som no perquè ho diga jo o ho diga Fuster o perquè ho neguen altres. Som una nació perquè històricament hem estat barrejats: Joan Herrera té família a Catarroja, Puigcercós a la Pobla de Vallbona, Maragall a Monóver; desenes de milers de valencians estan treballant a Catalunya i comencen a desplegar-se moltes empreses catalanes al mercat valencià a tota virolla. Per què? Perquè els nostres territoris sempre han influït l'un sobre l'altre. Catalunya és un model i si aconsegueix la independència poca o molta influència tindrà sobre el País Valencià, però en tindrà. I ‘Estat espanyol voldrà prendre cartes en l'afer. Tinc la sensació que en aquests moment el govern espanyol està estudiant com limitar la influència de l'independentisme estrictament dins de Catalunya. Fruit dels propis abusos, l'Estat espanyol ha provocat una situació irreversible.

No. Ara ja hi ha gent que torna a reclamar l'Espanya federal per tractar d'aturar-nos amb la fórmula de quatre federacions: la gallega, la basca, la catalana i la castellana. La pregunta meua és on ens col·loquen als valencians? Perquè en aquest esquema estem a Castella i, això no és així, i tampoc no crec que Euskadi renuncie a Navarra, ni que Andalusia vulga integrar-se a Castella. Em sembla una proposta a destemps i si el País Basc i Catalunya fan via no sé si tindrà massa sentit un estat de les autonomies.

Jo crec que en té moltes, responent al que ha de ser un plantejament majoritari. Ara ho ha de determinar una majoria democràtica i això es fa a través d'un referèndum o d'un parlament que es convoque ex professo per al tema. La via del referèndum la tenim impossibilitada legalment i si es fa hi hauria una desobediència clara. Per a mi, el més viable i factible seria fer un avançament electoral, i que els partits que s'hi presenten tinguen clar si volen proclamar l'estat català o la república catalana. Si finalment el parlament com el català proclama la independència, evidentment, hi haurà un conflicte obert en què caldrà la intermediació internacional.

És cert que vam patir una reculada electoral, probablement fruit dels nostres errors, i que els nostres votants ens van castigar. I no negue que la crisi ha tingut influència en aquest canvi d'intenció de vot, fa dos anys rebien immigrants per a treballar al nostre país, però ara són els nostres els que se'n van fora. Per això, insistisc, cada dia hi ha més gent convençuda que les nostres propostes són les millors per a eixir d'aquesta situació i, per tant, l'independentisme tindrà una correspondència electoral numèrica que permetrà plantejar l'estat català.

Als de CiU els ha passat igual que als criolls de Cuba que van anar a les Corts espanyoles, a les acaballes del segle XIX, per dir: ‘Nosaltres, com a espanyols que som, volem tindre representants allà on està la sobirania espanyola', i el mateix parlament els va dir que se n'anaren a casa perquè eren un colònia i no tenien dret a estar allí. Aquests també eren espanyolíssims, però la reacció del mateix Estat els va fer pensar que no els volien i per això es van independitzar. La tradició política de Convergència està a buscar solucions dins d'Espanya, però, és clar, si al final toquen a la porta, proposen solucions i sempre és no i quan és sí t'enganyen, al final prens una decisió i tires pel dret. Aquesta és una decisió que CiU encara ha de prendre. I jo crec que el pacte fiscal, tal com el planteja Esquerra, Espanya no el pot acceptar, justament per l'actual situació de crisi.

Sí, perquè es pensaven que l'independentisme mai no arribaria a les quotes actuals, a ocupar l'espai central de la política catalana, i mire com estan les coses.

Jo crec que els independentistes, però en tot cas ho ha de dir el personal. La gent confiarà en els uns o en els altres per a liderar el procés. Ara per ara, Mas és el president de la Generalitat, que siga el líder de la Catalunya independent dependrà del que faça ell i de la gent. I no hi ha molts camins a seguir, la força del conjunt dels independentistes, on Esquerra és la formació més gran, ha espentat tots a un punt de no tornada. El país està esgotat psicològicament i políticament i econòmicament afonat. Que Catalunya, que genera riquesa estiga en una situació pitjor que aquells que no en generen, i que reben la nostra aportació, és un greuge que no respon a les coordenades cíviques i democràtiques.

El sentiment independentista valencià expressat a les urnes arriba a un 0,5 %. Les dades són indiscutibles i s'expliquen, entre altres coses, per la barrera electoral del 5% i l'apagada mediàtica Tot i això, la remor persisteix, l'independentisme està implantat i va fent el seu camí. Tindrà un impuls per l'efecte de Catalunya? Segur, però caldrà tindre en compte la reacció de l'espanyolisme més rampant que tractarà que no passe de Vinaròs. A més, tenim un factor a favor i és que l'independentisme camina unit al País Valencià. De fet, Esquerra, PSAN, SI i MDT participaran i convocaran amb una pancarta única en la manifestació del Nou d'Octubre i el mateix passarà amb l'Aplec del Puig. Aquesta unió no serà una suma de forces sinó multiplicador. Ara bé, jo crec que hem de plantejar les coses de formes molt diferents de com les hem plantejades fins ara. Catalunya està plantejant l'Estat català i el País Valencià haurà de plantejar quina relació té amb Espanya i amb Catalunya. És un canvi de coordenades radicalment diferents de les actuals.

Jo crec que no patirem aquest problema, ja que el més important és aconseguir la unitat. Si estem d'acord amb la democràcia, qui més pes tinga, més protagonisme tindrà. Fins ara ha sigut molt fàcil tancar acords en el procés i el que va començar com un cicle de conferències sobre Fuster ha acabat convertint-se en un marc de col·laboració i treball conjunt. L'objectiu és aconseguir una formació i poder presentar-nos junts a les eleccions.

Als independentistes valencians també se'ns obri un gran debat. Són temps que reclamen unitat d'esforços. Hem de respondre a les necessitats històriques que té aquest país en què els governs del PSOE i del PP s'han encarregat els últims anys de desballestar els sectors productius de l'agricultura, l'exportació, la indústria, el turisme, i la banca i que a més l'han sotmés a un espoli fiscal per culpa d'una classe dirigent espanyolitzada que són com Ali Babà i els quaranta lladres. Però el nostre no és un discurs exclusivament contra la corrupció, aquesta n'explica una part, però no la crisi al País Valencià. La principal pregunta a què hem de respondre els independentistes valencians no és què som, que això ja ho sabem, sinó què proposem per a viure els valencians fora d'Estat espanyol.

Fins ara, hem estat jugant al parxís; de primer, hem jugat amb el roig, després amb el blau, ara amb el verd i no hem guanyat mai, per tant, potser ara toca canviar de joc. Dins d'Espanya els nostres problemes han tingut solució? No, s'han agreujat, és més, en gran part el motiu de l'agreujament de la nostra situació ha sigut la política espanyola, ergo plantegem altres solucions. Què hi ha en el nostre imaginari? Fer un País Valencià de benestar i progrés. Dins d'Espanya? Cada dia més inviable des del nostre punt de vista. Fora d'Espanya? Pensem-hi.

Sí, malgrat que algú puga pensar que és una utopia. Fa vint anys també ho pensaven de Catalunya i després d'aquest temps hem demostrat que no sols podem governar una autonomia, sinó un estat. En el nostre cas, què serà? El que vulga el poble valencià, però nosaltres oferim una via política viable, possible, que dóna discurs i solucions als problemes del país. La resta són pedaços. El País Valencià no pot tirar avant sense un concert econòmic, impossible, no té força. Nosaltres fa sis anys que ja parlem de l'espoli fiscal i jo crec que no és una cosa de nacionalistes, sinó de ciutadans conscients del seu país.

Jo sóc catalanista i vull la reunificació dels Països Catalans, però ells no tenen per què ser el que vulguen els valencians. Els valencians poden dir no a Espanya i crear el seu propi estat. Això que dic és un salt qualitatiu respecte a com s'ha plantejat l'independentisme valencià fins ara ací. Però crec que ha arribat el moment de posar el debat sobre la taula. El fet que Catalunya puga ser independent ens ha de fer plantejar-nos què farem nosaltres. Si veiem que Catalunya ha solucionat els seus problemes, ha millorat les seues condicions, és un exemple a seguir. Tot dependrà de com ho plantegem nosaltres, que encertem la formulació política, però el context és immillorable; ara bé, la reacció serà duríssima. És el moment de confiar en nosaltres mateixos, el pitjor enemic el tenim en els que se senten derrotats.

Tinc fe en els valencians i les seues possibilitats, crec que tenim marge, que som gent combativa, que ens agrada ser lliures. El nacionalisme dominant és molt ploramiques, de la queixa, preferisc pensar que podem estar millor i que, objectivament, malgrat tot, resistim. Mai de la vida hi havia hagut tants independentistes organitzats al País Valencià quan tot apuntava que desapareixeríem. Tenim un 0,5% de suport electoral, d'acord, però ja creixerem, no tinc cap dubte. Ara bé, el primer impediment d'això és haver-se empassat la derrota i pensar que això és irreversible. Em negue a acceptar això i em rebel·le contra aquest pessimisme. Ara tenim més raó que mai per a existir i ara segurament molta gent estarà veient que les nostres solucions són lés mes viables per a eixir d'aquesta situació.