“L'independentisme ja és un moviment proactiu”

En el moment en què Catalunya declari la independència es pot produir un escenari de certa tensió, sobretot si no hi ha acord amb l'Estat. En aquest cas, ens voldran fer la guitza per fer fracassar la veritable prova del cotó fluix, que és el reconeixement internacional. Què podria passar? Podrien fer servir les seves estructures d'estat contra nosaltres. Per exemple, tancar-nos l'espai aeri català o tallar la major part d'energia de gas natural que prové del nord d'Àfrica. Per tant, hem de fer front a aquest tipus de situacions amb un pla de contingència ferm. Això s'acabaria aviat, quan fóssim reconeguts a través d'un acord amb la Unió Europea i els Estats Units.

Hi ha moltes similituds. Eslovènia era el motor econòmic de la resta de les repúbliques de l'ex-Iugoslàvia. Abans de la secessió, amb un 8% de població generava el 23% del PIB i el 25% de les exportacions. Era una societat amb un tarannà molt més liberal i dinàmic. També s'havia amarat entre la gent l'anhel d'independència gràcies a una sèrie d'actuacions des de la societat. Intel·lectuals, acadèmics, artistes i economistes van impulsar aquesta vocació de sobirania.

Gràcies a aquests antecedents sobiranistes, encara dins del marc iugoslau, l'any 1990 es va crear una coalició de partits de centredreta, que van concórrer en les primeres eleccions democràtiques. El primer govern va néixer amb la idea d'unir la independència amb una transició de l'economia comunista cap a la de mercat i el pas cap a una democràcia liberal. Van ser tres transicions. Del 1990 al 1992, la coalició va implantar els quatre plans que hem comentat –l'econòmic, el jurídic, el de contingència i el de reconeixement internacional–i va poder dirigir el procés de secessió.

Mesos després d'haver declarat la independència, la Comunitat Econòmica Europea i els Estats Units amenaçaven de no reconèixer mai Eslovènia. Ells, però, van persistir i al cap d'un temps ho va fer Alemanya i, en cascada, la resta d'Europa i, finalment, els Estats Units. Això demostra que nosaltres també haurem de tenir molta fortalesa.

No. Primer, la Gran Bretanya és una illa, i això ja marca, i la seva situació política respecte a l'encaix de Catalunya amb Espanya també és diferent. A més el nivell de suport a la independència no ha superat mai el 35%.

No crec que ens convingui fer-ho de seguida, tot i que la perspectiva encoratja l'optimisme. Hem de continuar eixamplant la base i treballar per legitimar el procés i intentar arribar a un acord amb l'Estat per fer el referèndum. Si no és així haurem de fer un gran esforç d'internacionalitzar per tal de poder exercir el nostre dret a decidir.

Hi ha dos àmbits destacats. El fet que un milió i mig de catalans sortissin al carrer desactiva les acusacions que deien que el projecte independentista estava induït per una elit política. Constata que hi ha un poble al darrere. Per primer cop també es veu una maduració en el projecte sobiranista. Fins fa no gaire, estava defensat per sectors socials minoritaris, amb un tarannà marcadament antiespanyol i una tirallonga de greuges. Aquest discurs està superat i l'independentisme ja és un moviment proactiu i guiat per il·lusió.