Quimeres reeixides
Una trentena d'estats han aparegut a l'atles des del 1990, dels quals 14 són a Europa
Des del 1905 s'han celebrat 28 referèndums d'autodeterminació al món
La declaració unilateral kosovar va obrir camí: el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU va sentenciar que l'antiga província sèrbia “no va violar el dret internacional”
Cap estat no ha convocatuna consulta per decidir el futur de la porció de territori que se li ha emancipat
El naixement d'estats al món és un fenomen freqüent i habitual que es viu amb naturalitat. L'últim exemple és el del Sudan del Sud, que l'any passat va celebrar un referèndum d'independència. Des del 1990 han florit 29 estats a l'atles, dels quals catorze són a Europa. Al llarg del convuls segle XX, el Vell Continent va observar l'adveniment d'una vintena d'estats, alguns dels quals es van independitzar dues vegades. Estònia, Letònia i Lituània van assolir la seva quimera particular el 1918 amb la fi de la Primera Guerra Mundial i una altra vegada el 1990-91, amb el declivi de la Unió Soviètica. Les petites repúbliques bàltiques van desafiar el gegant soviètic, i van “tornar a vèncer”. Al principi del segle passat hi havia una vintena d'estats a Europa. Avui, més del doble. Després de conflictes bèl·lics, sí; amb acords pacífics entre les parts, també.
Les fronteres, doncs, s'han traçat al gust de les nacions de manera recurrent en un mapamundi viu i heterogeni. L'ONU va néixer el 1945 amb 51 estats, mentre que actualment té 193 membres. L'evolució cartogràfica demostra la progressiva acomodació de les realitats nacionals en estats propis, encara que després busquin paraigües supraestatals per compartir aixopluc.
Però fins i tot sense l'aval de les Nacions Unides existeixen una desena d'estats estructurats que tenen més o menys acceptació internacional, en funció del nombre d'estats afins que els donen suport. Taiwan és reconegut per una vintena de membres de l'ONU; la República Àrab Sahrauí, per gairebé cinquanta; Kosova, per més de 90. En canvi, n'hi ha que tenen un reconeixement ínfim, com ara el nord de Xipre (que només avala Turquia) i Abkhàzia i Ossètia del Sud (aplaudits solament per Rússia, també per interessos propis).
El trencament de l'URSS o la disgregació de Iugoslàvia va proveir Europa de noves emancipacions. Les dues últimes, ja al segle XXI, amb dues fórmules cap a l'estat propi que s'han convertit en model: el referèndum de Montenegro i la declaració unilateral d'independència de Kosova. El cas paradigmàtic kosovar va seguir aquest fins aleshores incert camí el 17 de febrer de 2008. Dos anys més tard, el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU, amb seu a l'Haia, va concloure que la declaració “no va violar el dret internacional”. Sèrbia va reafirmar aleshores que “mai” reconeixerà la seva antiga província. Acabada la guerra, el 1999, la música que arribava dels EUA i de la UE era igual de taxativa, que Kosova “mai” seria independent.
La via referendària
“Accepto els resultats preliminars de la comissió del referèndum”, va afirmar el president serbi, Boris Tadic, dos dies després del referèndum d'autodeterminació del 2006 a Montenegro. Amb una participació del 86,5%, els montenegrins van decidir separar-se de Sèrbia amb el 55,5% de vots a favor i el 44,5% en contra. La UE havia imposat un llistó del 55% perquè el sí tingués validesa. El Parlament va proclamar la independència tretze dies després.
Des del referèndum del 1905 que va permetre a Noruega alliberar-se del jou suec, s'han celebrat 28 consultes d'autodeterminació al món, amb resultats diversos. Entre els més recents hi ha el del 1999 a Timor Oriental, que va celebrar una consulta amb la supervisió de l'ONU i va obtenir la independència d'Indonèsia el 2002. La participació va ser del 98,5%. A favor de la secessió van votar el 78,5% dels ciutadans.
En el referèndum del Sudan del Sud, en què un clamorós 98,83% de ciutadans van apostar per la separació del Sudan, la participació va ser del 98,02%, molt superior al llindar mínim pactat entre els dos governs del 60% perquè la consulta fos vàlida. Amb la majoria simple de vots a favor n'hi havia prou.
Ni el govern de Sèrbia, ni el de Suècia, ni el d'Indonèsia, ni tampoc el del Sudan ni cap altre no va organitzar cap referèndum per decidir sobre el futur de la porció de territori que se'ls va independitzar.