Política

L'anàlisi

Contraoferta a la independència

La imminència d'un acord entre Londres i Edimburg sobre els termes en què s'haurà de celebrar el referèndum perquè els escocesos decideixin si volen la independència del Regne Unit o bé mantenir l'statu quo ha despertat els fins ara adormits i quasi desconcertats laboristes. Una mica, i salvant les moltes distàncies que els separen, i que separen els dos processos, com els ha passat als socialistes catalans –federalistes de nou encuny, tot i les excepcions, tan conegudes com gens escoltades– del tot just proclamat candidat Pere Navarro, que s'han mogut cap al dret a decidir forçats per unes circumstàncies que amenaçaven, i amenacen, de deixar-los molt malparats en el tauler de joc.

Després de mesos d'indefinició, en el context del congrés anual del Partit Laborista britànic, que està tenint lloc aquests dies, la cap de la formació a Escòcia, Johann Lamont, ha anunciat que el seu grup voldria dotar de més capacitat d'actuació econòmica el Parlament d'Edimburg.

Els nous àmbits competencials a què aspiren els laboristes d'Escòcia s'han d'acabar de fixar en la comissió per a l'ampliació de poders de la Devolució establerta per la formació. Ras i curt, es tracta del següent: màxim poder quant als impostos sobre les persones físiques i el de societats i augment del control sobre el sistema de benestar social i sobre els ingressos derivats del petroli i el gas del mar del Nord, sense que s'hagi quantificat exactament el percentatge ni el mètode amb què es calcularia. En la comissió dels laboristes hi ha figures ben destacades de la vida política i econòmica escocesa que han apostat per l'opció devo-max, això és la plena competència en matèria fiscal, què el primer ministre nacionalista escocès, Alex Salmond, veu com a mal menor si l'electorat no donés el vistiplau a la independència.

L'anunci és, al cap i a la fi, una simbòlica victòria, una altra, d'Alex Salmond, que s'ha queixat reiteradament de la manca d'alternatives que els unionistes oposaven al seu pla sobiranista.

Al mateix temps, és un intent per part del laborisme d'oferir un escenari millor del que ensenyen els tories en el seu catàleg, en el suposat que el no sigui l'opció majoritària del referèndum.

Els tories, i al capdavant el primer ministre conservador britànic, David Cameron, no només s'oposen aferrissadament a la segona pregunta (sobre ampliació màxima de poders econòmics per a Edimburg) en la papereta de la consulta, sinó que ni tan sols volen entrar a discutir o plantejar un escenari de millora de la situació financera d'Escòcia fins a resoldre el sí o el no a la independència. Primer, una cosa i, després, ja es veurà el què.

La jugada de Lamont és tan volàtil com arriscada, però resulta políticament necessària. Ho és perquè podria afavorir els interessos compartits d'unionistes (tories, labours i libdems) i, especialment, el dels laboristes.

Quan arribi la data del referèndum, la tardor del 2014, el Partit Laborista necessita, a canvi de demanar el no als escocesos, presentar-se davant d'ell amb una promesa de futur concreta i tangible, i per tant diferenciada del ja veurem dels altres dos grans partits estatals.

Malauradament per a Lamont, però, la promesa serà poc més que paper mullat si els laboristes no triomfen en les eleccions generals de 2015. Lamont, doncs, demana una mena d'acte de fe: un futur millor a canvi de no trencar la Unió. Ho compraran, els escocesos? Potser la mateixa pregunta sobre si triaran o no la seva opció se l'estan fent ja els socialistes catalans i Pere Navarro, el qual demana poc menys que un altre acte de fe, en aquest cas fe federalista.

A tot arreu sembla que ha arribat l'hora de les contrao-fertes. Massa tard?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.