Sobre el dret a l'autodeterminació i la por als espanyols

He escrit en articles anteriors una llarga carta al president Artur Mas, en defensa del dret a l'autodeterminació que tenen tots els pobles de la Terra, però, seria ‘deshonest' per la meua banda no reconèixer, —com Javier Cercas en la presentació de la seua última novel·la “Las leyes de la frontera”— que també tinc “por” i no sé com podrem eixir d'aquest atzucac de quatre potes perquè això que tenim davant no és una pedra en el camí que es pot vorejar, —com deia l'expresident Jordi Pujol, minimitzant-ho—. És un immens, gegantí i amenaçador còdol, que s'ha preparat des de fa molts anys, des d'una fortalesa armada, per llençar-nos-el a sobre si intentem bellugar-nos i anar avant fent el nostre propi camí i no el que ens marquen ells des de fora, heterònomament.

Els espanyols fan molta por, m'aterroritzen, no tots, clar, sé que hi ha també espanyols demòcrates i respectuosos amb les altres nacions, llengües i cultures, però són molt pocs. Ho confesse que, en general, sí que els tinc por a una gran majoria d'espanyols perquè els observe amb comportaments i mentalitats gens democràtiques i plenes de residus i d'inèrcies autoritàries: ràbies, fúries, insults inclús declaracions d'amor etern que m'aterroritzen, i em sent com una dona que vol separar-se del seu marit perquè la maltracta i aquest la maltracta més encara, la insulta immisericordement, augmenta la seua crueltat i sadisme i li pronuncia i vaticina tot tipus de desgràcies i de mals dels que ha de morir, mentre li declara que l'estima per a tota la vida i no permetrà que es divorcie. No és per a tenir por?

Al meu parer, només els irresponsables i temeraris, no es perdrien les amenaces seriosament. La cosa és greu perquè quan ens amenacen amb “la llei amb la mà”, volen dir moltes més coses i més dures.

Si mirem enrere, al llarg de la història, quan els països de parla catalana, hem proclamat la nostra llibertat o dret a la independència, ens han envaït, ens han bombardejat, com recordava el jurista espanyol Peces Barba abans de morir-se, ens han fet colps d'estat, ens han imposat dictadures o “democràcies” que semblen dictadures per la seua enorme capacitat d'imposar la censura, l'autoritarisme i un totalitarisme nacional-espanyolista persistent que ens asfixia i ofega econòmicament, culturalment, lingüísticament i nacional. Ells ho saben i inclús l'exdirector d'El País, J.L. Cebrian en un recent article “Escolta, Catalunya”, 23 de setembre, recordava com l'estat espanyol ha anul·lat els pronunciaments autonomistes o independentistes de Catalunya i advertia sense vergonya, amb impunitat i rotunditat final: “no es pot desconèixer ingènuament la profunditat de les arrels del centralisme que ha impregnat la construcció d'Espanya des de l'arribada dels Borbons. Contemplat d'aquesta manera, Catalunya no ha tingut ni té poder polític suficient per a separar-se d'Espanya, i no ho farà”. I afig per consolar paternalistícament els catalans i què no vejam les trampes dels espanyols en tota la seua crudesa: “el que no significa que no tinga cap poder”, tot i que aquest “poder” que té, l'”obté” només atorgat i subordinat a Espanya, i això és precisament el que no volem que continue, la supeditació dels catalans, valencians i baleàrics als espanyols, com si no poguérem tenir drets de ciutadania complets i haguérem de viure permanentment humiliats, indignats i atemorits en una indignitat que no ens deixa viure la nostra vida sense les imposicions del nacionalisme espanyol que no ens deixa viure democràticament. Només subordinadament i sucursalistament, com pretenen, els partits de Catalunya contraris a l'exercici al dret a l'autodeterminació, PPC, CxC, PxC, etc. i partidaris de la dependència, que només entenen el ser català subsidiàriament d'Espanya, no com a entitat pròpia, sense crosses d'aquells que ens voldrien genocidiar lingüísticament i nacionalment, com ha fet el nacionalisme espanyol del PP i, en part, el PSOE, al País Valencià.

Sembla que tret d'Ernest Maragall, els del PSC han optat pel llimbs polític, en una indefinició que els passarà factura política perquè si proposen un model federal l'haurien de fer creïble del tot i que no fos o semblés una darrera artimanya per oposar-la a l'autodeterminació, com per eixir del pas o del “mal pas”.

A Catalunya, segurament, provaran d'intentar fer el que han fet al País Valencià, enfrontar els valencians, dividir-los, generar conflictes artificials… per imposar un nacionalisme espanyolista com a solució a les ‘interminables' baralles “nacionalistes”. Per això és tant important que, sabent com és l'enemic nostre, les forces favorables a l'autodeterminació, sàpiguen cercar complicitats polítiques per guanyar l'espai social, ciutadà i polític de la immensa majoria de Catalunya i si pot ser més avant, que s'encomane a les Illes, al Pais Valencià i al Rosselló, tot i que ho veig fotut. Però no podem perdre l'esperança que, com tothom sap, és l'últim que es perd enmig de la desesperació i una decepció que al País Valencià fa temps que coneguem i tasquem amargament com la fel.

Bé que ho sabia Joan Fuster, tot i que ara li ho retraguen alguns valencians en voler fer-lo ‘responsable' de tots els mals del nostre país, com si fos un cabró expiatori, per haver escrit “Nosaltres els valencians” i haver estimat el seu país, la seua llengua, cultura i nació amb una gran passió. Perquè és veritat, potser sense València pot haver-hi independència al Principat, —si és que n'hi ha, perquè els espanyols semblen disposats a fer servir totes les seues lleis, ressorts i armes perquè no hi haja— però sense les Illes, València i el Rosselló, no hi ha la sencera nació dels països de parla catalana que va projectar amb força Joan Fuster amb els seus escrits literaris i polítics.

Si forcen el Principat a ajornar l'exercici del dret a l'autodeterminació, des del País Valencià i les Illes s'hauria d'impulsar la cohesió política i social de les forces favorables a incrementar les relacions amb Catalunya i a coordinar-nos federalment o confederal, com una necessitat vital, econòmica, social i ecosistèmica davant el procés de globalització que pot emportar-se pel mig les identitats afeblides i dividides si no trenem els nostres interessos comuns i conjuntats ensems perquè no ens arrenquen com una mata de jonc, que deia Ramon Muntaner, però units i trenats seria molt més difícil d'arrencar; inclús potser impossible.