Economia. Estat del benestar. Identitat. I mentalitat integradora

El debat sobre el futur de Catalunya viu ara un moment de gran intensitat i transcendència. Un moment en el qual les propostes, les actituds i les maneres d'actuar han de tenir una alta càrrega de seriositat, de responsabilitat i de sentit del bé comú. De fermesa i de respecte.

És per això que en els tres últims editorials s'han tocat temes políticament i èticament molt rellevants.

Un –De l'enveja i de l'admiració. I de l'independentisme– perquè ara que hem de reclamar més que mai el respecte i el reconeixement de la nostra identitat, dels nostres valors i dels nostres drets hem de ser molt capaços de respectar i de valorar els nostres interlocutors. L'altre –Ningú no se n'ha d'anar– pretenia recordar i subratllar la vocació integradora de Catalunya. Integradora de gent, de valors, de sentiments. I el tercer –Amb pulcritud democràtica– de fet era una conseqüència obligada dels altres dos. Perquè la pulcritud democràtica és la millor garantia que aquest procés es farà amb respecte de tots els ciutadans de Catalunya.

PERÒ CAL QUELCOM MÉS ENCARA perquè el procés ni s'encalli ni avanci a sotragades ni generi exclusions. I és que tingui en compte la complexitat del país i de la seva gent. Això és especialment així ara, però de fet ho ha estat sempre. Ho era, per exemple, fa quaranta-cinc o cinquanta anys, en ple franquisme. Amb molt poques possibilitats d'acció política, però ja immersos en una reflexió i una acció de caràcter cultural, polític, social i ecològic sobre cap a on havia d'anar al país. Així es deia en un full clandestí de l'octubre de 1964 amb el títol: Els tres catalanismes, i sobre el qual avui pot ser útil reflexionar.

Deia:

“El problema de Catalunya és plantejat a hores d'ara de tres maneres diferents. Hi ha el sector que s'hi enfronta amb un criteri nacionalista clàssic, que en el nostre cas té, sobretot, una base cultural, lingüística i de mentalitat.

Hi ha un altre sector pel qual la qüestió bàsica és la que normalment sol anomenar-se problema social. El que cal és donar a Catalunya unes estructures socials i econòmiques justes. La resta vindrà per ella mateixa.

Finalment, hi ha un tercer sector pel qual el fonamental és dotar Catalunya de força econòmica. Si la seva economia és forta Catalunya tindrà pes polític i el problema català es resoldrà en bona part com a conseqüència d'aquest pes polític i econòmic.

Són tres plantejaments parcials, i com a tals tenen dos grans defectes: que en queden massa coses fora (i coses importants) i que la part que prenen en consideració tendeix a menjar-se el tot, tendeix a desplaçar allò fonamental, el fet central i bàsic, l'únic realment vàlid i l'únic que pot justificar el nostre moviment nacional, que és l'home català i la necessitat que aquest home té de disposar d'una comunitat.”

“Cal, per tant, actuar sobre la base d'un concepte total de Catalunya. Catalunya no és només un fet de cultura i de consciència col·lectiva, ni de justícia social ni d'economia. Catalunya és tot això. I treballar per Catalunya vol dir treballar per tot això.”

Això, que era veritat fa cinquanta anys, ho continua essent ara. Perquè un país no és viable si no es pot afirmar en cadascun d'aquests tres camps. Per això, per exemple, es pot dir que sense un bon estat del benestar –que és un aspecte cabdal de l'esperit de justícia social– Catalunya no seria viable. I no podrem mantenir l'alt nivell d'estat del benestar sense una economia sòlida i per tant sense unes empreses sòlides i uns mercats oberts. Ni un nivell cultural ofegat políticament i econòmicament podrà jugar el paper integrador ni mantenir la qualitat que el país inexorablement necessita. El país i la gent del país.

O sia que el gran esforç que a hores d'ara cal fer –precisament perquè el tema del dret a decidir, amb el que d'això en pugui sortir, és el tema central de present i de futur de Catalunya– és que tot el que es faci tingui en compte aquests diferents aspectes. Perquè és amb l'acció conjunta en aquests tres camps –social, econòmic i cultural– que Catalunya pot encarar el dret a decidir sense por.