Als germans catalans, amb l'ànima oberta

Demane disculpes a lectores i lectors per l'exhibició impúdica, però, sincera, d'egocentrisme que vaig a cometre tot seguit en la columna d'avui i m'encomane a la vostra paciència i comprensió.

El ferment sobiranista que viu Catalunya en aquest precís moment és format, com qualsevol altre procés polític, per l'adició de dos ingredients: per una banda, interessos (de classe i nacionals com dèiem fa uns anys; nobles i absolutament legítims, per això,) i, per altra, de sentiments que naixen a l'interior de cada individu, però, que la societat acaba experimentant de manera col·lectiva. Quan aquests dos components apareixen travats un amb l'altre i es fan inseparables, són com el cos i l'ànima de la política. Aleshores, la societat adopta de forma majoritària un posicionament determinat que, en una societat democràtica, produirà canvis importants en el mapa polític.

Doncs, bé, avui vull deixar de banda els interessos i parlar dels meus propis sentiments i ho faré amb l'ànima oberta en canal i el cor a la mà.

Sóc un valencià nascut a Silla, l'Horta de València, allà pels anys de la fam (els anys quaranta, quan encara no havien mort tots, com diu en Raimon). Els orígens de la meua família, al menys fins els meus vuit besavis, són valencians. La nissaga de la meua esposa, amb la que porte convivint de manera pública i formal uns quaranta cinc anys, aporta característiques semblants. Partint d'aquells besavis d'una i altra banda, he localitzat entre vives i difuntes més de quatre-centes persones. N'hi ha escampades per França, Suïssa i Cuba, però, la majoria viuen a Silla o a d'altres poblacions de l'Horta de València i la Ribera del Xúquer. La meua llengua materna és evidentment el valencià, denominació avui ja acceptada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i l' Institut Ramon Llull per designar el català que parlem en aquestes terres.

Des de molt menut he tingut notícia de Catalunya a través del meu pare. Ell tenia amics catalans, molt bons amics, l'amistat amb els quals fou forjada combatent en les files de l'Exèrcit republicà contra feixistes de mitja Europa, mercenaris marroquins i la flor i nata de Carpetovetònia. Perderen la guerra i acabaren consolidant els vincles afectius als camps de concentració de la Catalunya Nord. Sols deixaren de fer-se visites i cartejar-se quan moriren.

Sempre he vist Catalunya com una prolongació cap al nord del meu País Valencià (perdoneu, però, cadascú porta un rei a la panxa: jo també). Fou el suecà Joan Fuster qui en plena adolescència em va explicar allò que jo ja sabia: una part de la meua identitat personal venia d'allà dalt. Per a mi era una cosa tan evident que mai ho he tingut dubtes. Després, per decisió pròpia, he completat i enrobustit els vincles sentimentals (identitaris, per tant) amb Catalunya. Als anys seixanta del segle passat vaig estudiar a la Universitat de Barcelona. Residint al barri de Collblanc, a la vora del Camp Nou, vaig viure la Caputxinada, el tancament dels intel·lectuals a Montserrat contra la dictadura, la manifestació de capellans per la Via Laietana protestant contra les tortures policials a que sotmetien els estudiants. Desprès, ja de retorn a Silla, mai no he deixat de tornar a Barcelona de tant en tant, encara que només siga a dinar al Set Portes, al Carballeira o als Quatre Gats, i tornar cap a casa en el mateix dia. Ho he fet des de quan encara no hi havia autopista per tot el trajecte. Avui, Silla és el meu barri; València, el meu poble; Barcelona, la meua ciutat, i Girona i el Monestir de Poblet, els meus refugis.

Paral·lelament s'ha desenvolupat en mi una altra identitat. També tinc amics andalusos, castellans, madrilenys, murcians, mallorquins, navarresos, bascos, asturians, extremenys, càntabres, aragonesos, canaris i gallecs. Amb ells he compartit treballs i patiments per construir aquesta democràcia que, si no és perfecta, és la que tenim i la que ha fet possible que Catalunya estiga avui a les portes de l'autodeterminació.

Aquesta identitat, paral·lela i complementària a l'altra, gira al voltant d'una segona llengua, el castellà, i es nodreix d'una cultura de projecció universal de la que en formen part, entre d'altres, personatges com Borges, Garcia Márquez, Benedetti, Vargas Llosa, Gabriel Celaya, León Felipe, Garcia Lorca, Antonio Machado i els meus paisans Blasco Ibáñez, Miguel Hernández, Azorín i Gabriel Miró. També, els catalans Vázquez Montalbán, Goytisolo, Terenci Moix, Núria Espert, Montserrat Caballé i Josep Carreras. Això és molt més que una Espanya provinciana i excloent, doncs els pobles de la perifèria peninsular i de l'altra banda de la mar hi hem aportat més que no pas l'eixuta i sòbria Castella. Aquesta identitat no és patrimoni de Carpetovetònia ni de la caterva de poca soltes que han volgut apropiar-se'n per excloure els demés.

No els hem de fer el joc. La suma d'una i altra identitats proporcionen una riquesa que no es compra amb diners. Jo no renunciaré mai a cap d'elles perquè el resultat d'aquesta mixtura és un producte sòlid, punyent, ferm, insubstituïble.

El poble català té dret a decidir per quin camí vol tirar cap al futur. Però, germans, que la construcció d'una estructura política, per important que siga des del punt de vista col·lectiu, i ho és, no arribe a destruir un pluralisme cultural que és un privilegi. No ho hem de fer nosaltres, ni hem de consentir que ho faça la fauna carpetovetònica. Ells són els excloents i els enemics del progrés.