35 anys del “Ja sóc aquí!”

“Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!” Si una frase ha fet fortuna en la nostra història recent ha estat la que, demà passat farà 35 anys, va pronunciar el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, el dia que tornava al país després de 38 anys a l'exili. Ho va fer, davant la multitud que l'aclamava amb devoció a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, des del balcó del Palau de la Generalitat, el mateix des d'on el 1931 Francesc Macià havia proclamat la República catalana o des d'on el 2003 Pasqual Maragall solemnitzaria el primer govern català d'esquerres, de facto, des dels anys trenta. El mateix que Artur Mas va evitar profanar, en espera sens dubte d'una pròxima ocasió tan o més històrica, quan el 20 de setembre va ser rebut igualment per una gentada que li demanava que posés rumb a la independència, ja sense dilació després de les carabasses de l'Estat a la petició de concert econòmic.

Molt han canviat els temps des que aquell 23 d'octubre del 1977 Catalunya deixava enrere definitivament, de manera simbòlica, quatre dècades de dictadura amb la tornada de qui el 1954, a l'ambaixada de la república espanyola a Mèxic, havia estat nomenat successor de Josep Irla com a president de la Generalitat a l'exili. El republicà Tarradellas, que havia estat conseller primer de Lluís Companys durant la Guerra Civil, esdevenia així, ja amb 78 anys, l'únic càrrec dels temps de la República Espanyola que tornava a exercir funcions de govern en la democràcia recuperada, en aquest cas d'una Generalitat provisional que tindria com a principals missions aprovar un nou Estatut, el del 1979, i convocar eleccions al Parlament,
el març del 1980, per culminar la restauració de l'autonomia.

La tornada de Tarradellas després de la mort de Franco, tanmateix, no resultaria fàcil, i seria objecte de controvèrsia tant a l'Estat, on va fracassar un primer intent de recuperar una mena de mancomunitat menor, com a Catalunya mateix. Després que un emissari del govern espanyol de transició d'Adolfo Suárez, el tinent coronel Andrés Casinello, hi tingués un primer contacte el novembre del 1976 en el seu auster exili francès de Saint-Martin-le-Beau –i en constatés la concepció d'home d'Estat, que exigia la devolució de l'autonomia dins d'una entesa amb tots els pobles d'Espanya, per sobre d'altres debats conjunturals i propostes partidistes–, el president català viatjaria a Madrid a final de juny del 1977 per entrevistar-se amb el seu homòleg espanyol i amb el rei Joan Carles. Hi aterrava pocs dies després de les primeres eleccions democràtiques a Corts, que a Catalunya havien guanyat forces progressistes encapçalades pel socialista Joan Reventós, algunes de les quals recelaven de la legitimitat de Tarradellas com a representant únic del poble i dubtaven de la seva tornada perquè podia alentir la recuperació de l'Estatut. I, en tot cas, també reclamaven el seu protagonisme en les negociacions. Malgrat que aquella reunió a Madrid no va anar bé, Suárez, d'entrada més partidari d'entendre's amb el company de generació i també elegit diputat Jordi Pujol, va acabar preferint parlar directament amb Tarradellas abans que amb els nous diputats progressistes, que tot i integrar-se en una comissió negociadora van haver de fer un pas enrere –no sense dissensions, en el que alguns encara troben avui un error històric– davant l'autoritat del vell president, que fins i tot des de la distància destituiria el senador Josep Benet de l'Assemblea de Parlamentaris per les crítiques
a la seva gestió de la tornada.

El procés democràtic, sigui com sigui, era imparable, i la manifestació del milió per la Diada l'acabaria accelerant, fins al punt que el 29 de setembre del 1977 Suárez signava el decret de restauració de la Generalitat que Franco havia abolit l'abril del 1938, i obria el camí a la multitudinària tornada del seu president poques setmanes més tard, per ser restituït en el càrrec ara amb el vistiplau oficial de l'Estat espanyol.

Tarradellas –que després curiosament ha estat pres més com a referent pel PSC que no pel seu partit, ERC–, entregaria tres anys després el testimoni a Pujol, que va guanyar les eleccions, i amb ell la visió compartida d'una política pactista del nacionalisme català dins el marc estatal que ha durat 35 anys més. Ell va morir el 1988, i ella, sembla, el 2012. Com ha fet ara el seu successor, també hauria saltat el vell president cap al camí de la sobirania?