Maldecaps de Salmond

El cap de setmana passat, Alex Salmond va arribar al congrés anual de tardor del Partit Nacional Escocès (SNP) com el líder que havia aconseguit signar l'acord d'Edimburg, pel qual el seu govern i el britànic es comprometien el primer a celebrar i el segon a respectar el resultat d'un referèndum sobre la independència del país. En millors condicions, doncs, resultava impossible presentar-se davant de la feligresia.

El primer escull de la nova etapa era fer que el partit s'empassés el gripau d'acceptar la pertinença a l'OTAN en cas que el país votés per la secessió. A dins, però sense armes nuclears: ara, a Escòcia, a 40 quilòmetres de Glasgow hi ha la flota britànica de submarins Trident, dotats de caps nuclears. L'SNP va fer confiança a Salmond –realpolitik: possibilitat d'esdevenir estat a canvi del sí a l'OTAN i renúncia a l'antiatlantisme de tres dècades–, però dos diputats del partit van abandonar la militància per aquesta raó.

El cop no té efectes reals. En principi. Els dos càrrecs electes (John Finnie i Jean Urquhart) continuen sent independentistes. Si abandonen els escons, com els exigeix el partit, i en la posterior by-election l'SNP els perd, el govern passaria de 65 diputats a 63 i perdria la majoria absoluta. L'objectiu de poder formular la pregunta del referèndum aplicant l'aritmètica no es veuria amenaçat, perquè els dos diputats verds i els quatre no adscrits són favorables al sí. Tot plegat, però, no seria del gust de Salmond.

L'altre maldecap ha estat propiciat per l'afer de la pertinença automàtica o no d'una Escòcia independent a la Unió Europea. El tema pot ser una de les claus de volta de la campanya. Tots escombren cap a casa. El mes de març, en una entrevista a la BBC, Salmond va donar a entendre que havia demanat parer legal sobre la qüestió als serveis jurídics escocesos. Preguntat al Parlament sobre la qüestió, no va concretar res. Però dimarts, la viceprimer ministra, Nicola Sturgeon, va dir a la cambra que el govern no tenia cap assessorament legal sobre el tema i que encomanava al màxim càrrec judicial d'Escòcia, Frank Mulholland, que en donés un. Així, doncs, va mentir Salmond a la BBC? Literalment va dir: “Sí, en tenim [advertiment legal], en termes del debat”, expressió prou ambigua com per significar una cosa i la contrària. En tot cas, per guanyar crèdit, dimecres, Salmond va demanar que una comissió independent –una altra– investigués si va mentir o no.

Paral·lelament, la comissió que presideix Mulholland dictaminarà què passaria amb la Unió Europea en cas d'independència. Dirà el que dirà, però el cert és que no hi ha res segur i tot és desconcert, també a Brussel·les, on un dia és blanc, l'altre negre i l'altre no contesten o ho fan de forma arcana, impossible de desxifrar. Divendres ho va fer Joaquín Almúnia: “No pots donar una resposta categòrica sobre si algú que se'n separa [de la UE] en quedaria fora i no tornaries a saber res d'ell en segles. No és així. Si ets ciutadà europeu, tens certs drets.” Què va voler dir? Que si ja ho ets com a britànic o espanyol ho seguiràs sent com a escocès o català?

Serà, en tot cas, qüestió de confiança de l'electorat, escocès o català, prendre en consideració el que diguin els uns o els altres. I després, ja es veurà. El que sí sap Salmond és que necessita que els votants del seu país no el vegin immers en terrenys pantanosos que afectin la seva credibilitat.