Per què la UE diria sí a Catalunya
Experts en dret de la URV desmenteixen que un estat català quedaria fora de la Unió, i asseguren que té més arguments jurídics per mantenir-s'hi
Europa sempre ha resolt els conflictes obeint la voluntat dels territoris
La Comissió no ha expressat una posició clara i
s'ha donat temps
Per molt que el govern espanyol s'entesti a fer-la rectificar, la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, tenia raó: enlloc de l'ordenament jurídic europeu diu que un territori que s'independitzi d'un estat membre serà expulsat de la Unió. És clar que tampoc hi diu el contrari: els tractats, simplement, no esmenten aquesta possibilitat... A partir d'aquesta premissa, que corroboren el degà de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV i especialista en dret comunitari, Alfonso González, i el professor de dret constitucional Jordi Jaria, en les últimes setmanes, favorables i detractors d'un nou estat català han fet moltes conjectures contradictòries, alimentades per la mateixa Comissió, que no ha emès cap posició clara.
Mentre la UE, doncs, es dóna aire per pensar-s'ho, i més enllà de recuperar antics dictàmens o publicar a corre-cuita estudis precipitats com han fet el govern i un grapat de mitjans de Madrid, el que és cert és que tant a Catalunya com a Escòcia ja fa temps que la qüestió s'ha analitzat en informes jurídics aprofundits (com el que aquesta setmana fins i tot ha fet públic el mateix Parlament britànic), i les conclusions són similars: si esdevinguessin un nou estat, podrien seguir formant part de la UE sense obrir cap nou procés d'adhesió, sinó fent una mera adaptació dels tractats. “És una qüestió controvertida, però hi ha arguments jurídics forts, més que els contraris, que permetrien la continuïtat de Catalunya a la UE”, conclouen els professors, pels quals, a més, és una qüestió de “sentit comú”, ja que al cap i a la fi perjudicaria totes les parts i en molts sentits excloure un territori que ja és a la UE i readmetre'l al cap d'un temps després d'un pesat procés.
Els dubtes de la CE
És cert, explica González, que històricament la CE s'ha pronunciat dos cops explícitament a preguntes de diputats britànics, una als anys setanta i l'altra el 2004 (en una resposta arran del cas algerià a què el govern espanyol s'aferrava tot just divendres), per afirmar que un país escindit d'un estat membre hauria de demanar el reingrés. “Però la UE ha evolucionat en aquest temps, i els casos específics que hi ha damunt la taula són diferents”, matisa González, que fa un recordatori concloent: “La CE s'hauria pogut remetre ara a aquelles respostes, però no ho ha fet: la qüestió d'Escòcia els ha fet reflexionar i han vist que cal anar cas per cas i no es pot fer una declaració tan categòrica.” I és que el portaveu, Oliver Bailly, quan se li va preguntar al setembre “va dir una cosa, l'endemà es va corregir, i al final ha dit que no es pronunciarà fins que no li ho demani un estat membre, perquè la posició no és clara i s'ha de resoldre en el marc del dret internacional”, analitza el professor. És arran d'això que conclou que “la UE no té cap decisió presa”, fet que cal distingir de les declaracions que han fet alguns comissaris en les últimes setmanes “a títol personal”. “Al cap i a la fi, qui acabarà decidint serà el Consell Europeu, els caps d'estat i de govern”, indica el degà de jurídiques.
En què es basen, doncs, els professors per inclinar-se que la UE acceptarà un estat català? D'entrada, els precedents de secessions en altres organismes internacionals no són concloents. La majoria de les antigues repúbliques soviètiques, així, van haver de tornar a demanar l'ingrés a l'ONU, però en canvi la majoria de les bàltiques de l'antiga Iugoslàvia van seguir al Fons Monetari Internacional. A la UE no hi ha precedents, però, ras i curt, fins ara mai s'ha complicat la vida per resoldre problemes interns sobrevinguts arran de processos democràtics, i hi ha adaptat quan ha calgut la legislació. “Tots els conflictes que hi ha hagut en el passat deixen clar el pragmatisme de la UE per solucionar les coses d'acord amb la voluntat dels territoris”, recorda González, que constata que el principal estudi sobre les successions publicat fins avui al món conclou que “la pràctica demostra que els ens internacionals donen una resposta cas per cas amb un pragmatisme polític que moltes vegades depassa el formalisme jurídic”.
Casos semblants a la UE
En aquest sentit, l'exemple més diàfan de “flexibilitat” és el de l'RDA, l'antiga Alemanya de l'Est: quan es va reunificar el país, el 1991, l'accés dels nous alemanys a la Unió va ser automàtic, ja que es va justificar que era un país membre que havia guanyat habitants i territori. “Es van haver de modificar un munt de normes de dret derivat per donar resposta a la nova realitat, però ningú va votar l'ampliació”, recorda González. Implícitament, d'aquí es pot extreure una altra conclusió. I és que, tal com recorda, l'article 49, que Espanya també assegura que possibilitaria un vet seu a Catalunya perquè exigeix la unanimitat per acceptar un nou membre, només “és d'aplicació a tercers estats, i no als territoris que ja formen part de la UE”.
Un darrer exemple és el de Groenlàndia, que precisament alguns unionistes han volgut usar en contra. Aquest vast territori, pertanyent a Dinamarca, va aprovar un estatut d'autonomia en què reclamava que no se li apliqués el dret europeu. “És el cas invers al català: volen ser danesos però no ciutadans comunitaris”, diu el professor. La UE va ser pràctica i va negociar un protocol que recull un règim jurídic específic per a les relacions bilaterals amb l'illa, que va incloure en una llista de territoris (en què també hi ha, per exemple, diverses illes franceses d'ultramar i les Malvines) en què no s'apliquen els tractats. I cas resolt.
Podrien sancionar l'Estat espanyol
Per provar que un estat català quedaria fora de la UE, el PP ha esgrimit l'article 4.2 dels tractats, que dóna a entendre, segons González, que la Unió no pot prendre decisions que afectin un seguit de qüestions internes, entre les quals la integritat territorial dels estats. El govern espanyol, doncs, interpreta que la UE no podrà reconèixer mai un nou estat escindit del seu “unilateralment”, i “s'obsessiona” a dir que el cas escocès és molt diferent. “Això vol dir que parteix de la premissa que Espanya es nega en rodó a tractar la voluntat catalana, i a introduir canvis legislatius que facilitin que hi hagi un pronunciament”, diu el professor, per qui això podria fins i tot acabar jugant en contra seu. “Si l'Estat espanyol usa el dret intern de manera persistent i continuada per impedir l'exercici d'un dret democràtic a part dels seus ciutadans, podria ser d'aplicació l'article 2 dels tractats”, indica Jaria. I l'article 2 deixa clar que la UE es basa en un seguit de valors suprems com ara la democràcia i el respecte a les minories, mentre que l'article 7 preveu sancions com ara la pèrdua d'alguns drets per als països que l'incompleixin. “És improbable que passi, ja que la decisió seria sobretot política, però la UE fa uns anys ja ho va plantejar quan l'extrema dreta va entrar al govern austríac”, conclou.
