Un informe defensa que el català seria un nou estat membre automàticament
Un estudi pioner el 2010 per a la Fundació Irla assenyala el principi d'ampliació interna
Catalunya es mantindria a la UE mentre se'n modifiquessin els tractats
Una Catalunya independent passaria a ser automàticament membre de la Unió Europea. Això és el que defensa un informe encarregat el 2010 per la Fundació Josep Irla, propera a ERC, a un grup d'especialistes universitaris de la UB i la URV, entre els quals Alfonso González i Jordi Jaria, que llavors va ser pioner a Europa, i que ara pren més actualitat que mai. L'estudi indica que caldria un temps per adaptar els tractats europeus al nou estat català, però que mentrestant es mantindria dins la Unió i no pas a fora, en aplicació de l'anomenat principi d'ampliació interna, ja que el procés es produiria a l'interior de les fronteres comunitàries.
Per arribar a aquesta conclusió, el document pren com a principal hipòtesi de treball que, dins de la seva singularitat en el món, la UE és una estructura “parafederal”, formada per un conglomerat d'estats, de manera molt similar a un estat federal. “Moltes de les característiques de l'estructura organitzativa i l'ordenament jurídic de la UE són més properes als models federals que als propis de les organitzacions internacionals”, indica l'informe, que recorda fins i tot que la Unió té en exclusiva algunes competències cedides pels estats. I, en aquest supòsit, els experts afirmen que “separar-se d'un estat membre no implica separar-se de la federació”.
Tot i que González i Jaria matisen que no seria l'únic camí possible i que n'hi podria haver d'altres; l'estudi fins i tot aventura un full de ruta que podria seguir el procés (vegeu gràfic a la plana anterior). Partint del fet que el nou estat hauria estat proclamat a través de principis democràtics i que per tant la seva condició de membre es reconeixeria automàticament sempre que es comprometés a seguir aplicant la legislació comunitària, l'informe proposa distingir entre una fase de pertinença provisional, en la qual caldria adaptar algunes lleis derivades perquè Catalunya assumís el rol que li pertocaria dins la UE, i una fase definitiva, que s'assoliria amb la modificació de les normes de dret originari, és a dir, dels tractats, d'acord amb l'article 48, que fixa el mecanisme per fer-ho, com per exemple el canvi de les parts signatàries. Entremig, seria la negociació entre tots els actors la que hauria de conformar l'estatut i les condicions definitives de pertinença catalana al projecte, i de relació amb la resta d'estats membres.
El cas del Jura, a Suïssa
L'estudi esmenta un precedent únic, però molt clar, a la Confederació Helvètica –Suïssa– als anys setanta. Després d'un procés en què hi va haver fins a tres referèndums, el Jura es va escindir del cantó de Berna. El membre de la confederació era Berna i no pas el Jura, i com que la Constitució suïssa –igual que els tractats europeus, i a diferència de l'espanyola, per cert– esmenta tots els territoris membres, calia reformar el text. Mentrestant, el Jura va ser independent? “No, es va quedar a Suïssa perquè a la pràctica es va veure com la millor solució”, raona Jaria, que explica que si els altres cantons l'haguessin rebutjat, haurien hagut d'iniciar la tramitació d'un expedient per expulsar-lo. Com passaria a la UE.
