Unionistes, i dividits

Encara que sovint ho sembli, els personalismes i les divisions internes no són patrimoni exclusiu de l'independentisme català. La ideologia contrària, l'unionisme espanyol, també ha viscut en el passat les seves batalles i escissions, i tampoc es presenta unit a aquestes eleccions. El PP, és cert, s'ha volgut erigir com l'únic vot possible per la unitat de l'Estat, però altres formacions li disputaran l'electorat més espanyolista. Són, és clar, Ciutadans (Cs), però també Unión, Progreso y Democracia (UPD), que al final ha estat acceptada pel jutge també a Girona, on d'entrada no havien donat per vàlides totes les signatures que necessitava, i li plantarà cara, doncs, a les quatre circumscripcions, a la recerca d'un perfil de votant molt similar. Això, sense oblidar partits que, si bé posen l'accent en un altre discurs, també són netament espanyolistes, com ara Plataforma per Catalunya (PxC, que amb 75.000 vots el 2010 va estar a punt d'entrar al Parlament) i la seva escissió Vía Democrática, que ha pogut presentar-se a Barcelona. Més residual encara, si bé ha fet llista a les quatre demarcacions, és Unificación Comunista de España, marxistes que en eleccions anteriors havien demanat el vot per a UPD.

Les contradiccions del PSC en el terreny nacional i la caiguda que li auguren totes les enquestes han fet que els grups unionistes es freguin les mans davant la perspectiva de captar-ne votants del sector PSOE, i s'hi hagin llançat sense manies en una precampanya en què han encaminat molts dels missatges a furgar en el desori socialista. El PP n'és l'exemple més clar, perquè en pot ser el més beneficiat, però Cs i UPD també hi confien sucar. Segurs, això sí, del lideratge en aquest camp malgrat l'erosió del govern de Rajoy, els populars (tercera força fa dos anys amb 387.000 vots i 18 escons) no estan gens preocupats perquè cap dels petits els tregui vots. I això que la número tres de Cs per Barcelona (tot i que aquest partit ho oculta en el seu currículum) serà la seva exdiputada i portaveu al Parlament el 2007 i el 2008, Carina Mejías, que es va donar de baixa fa uns mesos com a militant del PP...

El duel més fratricida, això sí, es pot donar entre Cs i UPD. Els primers van proposar fins a tres cops als segons anar junts en les últimes convocatòries electorals europees, catalanes i estatals, sense cap èxit. “Vam prendre nota que no en volien parlar, així que ara ni ho hem plantejat”, explica el número dos de Cs, Jordi Cañas, que, envalentit per les enquestes que en prediuen un creixement (ja van tenir 106.000 vots i tres diputats el 2010), diu que no li fa cap por la divisió. “Per dividir has de tenir un capital, però UPD és una marca i poc més, no és un actor polític en el context de partits a Catalunya”, indica. I en fa sang: “El 2010 van treure ben just uns 5.000 vots, menys que Carmen de Mairena.”

Cañas està convençut que la seva “coherència” –el 2007 Cs va perdre fins i tot l'agrupació de Navarra per defensar-hi l'eliminació dels drets forals– i el seu “missatge clar” els ajudaran a créixer a costa del PSC i del PP, dos partits “que han fet molt mal a Espanya i a Catalunya”, ja que “sistemàticament han fet el contrari del que han dit, i això passa factura”. És especialment crític amb la líder popular, Alícia Sánchez-Camacho, que creu que perdrà vots perquè “no és de fiar”, en haver pactat amb CiU aquesta legislatura “quan va dir que frenaria l'independentisme”. De fet, Cs denuncia que el PP està “obsessionat” amb ells fins al punt que els ha copiat molts dels arguments de precampanya, lema inclòs, Junts sumem. “Ens hem convertit en el referent intel·ligent de l'unionisme a Catalunya”, es vanta. Cañas; a banda, marca distàncies amb la ultradretana PxC, que admet que suposa un “fenomen en barris obrers” (on Cs també obté vots, sobretot a l'àrea metropolitana), però que fonamenta el seu “discurs xenòfob en un populisme repugnant”.

Mentrestant, UPD exhibeix els gairebé 40.000 vots rebuts en les estatals del 2011 (en les quals Cs no es presentava) per mantenir esperances d'obtenir representació, i encara més en un context de polarització com l'actual. Ramón de Veciana, que relleva com a cap de llista Antonio Robles (exsecretari general de Cs, per cert), s'esforça a veure “diferències importants” amb els d'Albert Rivera. “Cs està a favor de l'autonomisme i UPD defensa una Espanya federal i simètrica, amb el mateix sostre de competències per a tothom, a diferència també del model del PSC”, explica. I com a partit estatal que són volen presentar-se amb les mateixes sigles arreu, quan Cs només és present a Catalunya. “Rivera admet que l'independentisme sobrepassa el Parlament, així que ells no el poden combatre perquè és un àmbit que els excedeix”, indica Veciana, que creu que el PSC i el PP “han traït l'electorat favorable a la unitat d'Espanya”. “El PP ha defensat el fet diferencial català per justificar un tracte econòmic diferent”, s'escandalitza. UPD, per cert, també ha denunciat que els van notificar a la meitat del termini, amb només 10 dies de marge, que havien de recollir firmes per presentar-se, “amb la intenció política de perjudicar petites opcions com ara les CUP”. A vegades, els extrems es toquen.