Valencianitzar significa recatalanitzar el País Valencià

M'he llegit el pròleg a la segona edició del libre “Vida Amunt, Nacions Amunt”, 2010, i no estic d'acord amb l'estratagema de posar a José Vidal Beneyto, com “amic” de Joan Fuster i de Vicent Ventura, per fer-lo afirmar amb 'amargor' abans de morir-se: “Al final de la meua vida no sé què és ser valencià” (El País, de 18 de març de 2010).

Això de relacionar la presumpta amistat de Fuster i Vidal-Beneyto per a concloure o es deduïsca que, fet i fet, “a causa” de la relació amb Fuster i Ventura, aquell no sabia què era això de ser valencià, és una gran fal·làcia. Si Vidal-Beneyto tenia enormes confusions identitàries i deia que no sabia què volia dir això de ser valencià, no era a causa de l'”amistat” amb Fuster i Ventura (quan era jove, després agafaren camins molt bifurcats), sinó perquè es féu de l'Opus, vivia a Madrid i a d'altres llocs del món, i només es sentia espanyol cosmopolita i al remat de la seua vida, segurament un espanyol d'esquerres. Però mai va escriure en el català de València, ni va mostrar cap interés o preocupació pels problemes específics i els interessos nacionals del País Valencià i dels Països Catalans. La referència valenciana i /o catalana està absent a la seua obra.

Per tant, l'entumiment paralitzador és producte de la confusa adscripció nacional dels valencians, que em compte de coordinar-se amb Catalunya i les Illes, encara cerquen romandre al si de l'estat espanyol. Aquesta “solució” és part del pitjor problema dels valencians perquè ens duu a l'extermini com a poble diferenciat, com a part del poble català o valencianocatalà. Serà per terminologia? Nosaltres els mal anomenats “catalanistes” del País Valencià estem d'acord amb la proposta perquè les relacions entre els habitants dels països de parla catalana siguen sense subordinacions, en clau igualitària i federal o confederal, una espècie de Commonwealth catalanovalenciana. Els que afirmen una altra cosa només projecten els nacionalisme espanyol que porten a dintre i qüestionen les intencions dels altres a partir de les pròpies, de les del seu nacionalisme espanyol de base totalitària i imperialista.

Avui dia, des de fa més de 50 anys, la valencianització significa recatalanització, les altres perspectives (de visibilització, de nacionalitat estricta, etc.) és dur a la gent a l'escorxador perquè la genocidien com a corderets.

Hem estat més de trenta anys posant la galta perquè ens pegaren per davant i per darrere, i ho han fet amb impunitat absoluta. Ja n'hi ha prou! Segurament haurem de repensar les coses, hem d'adaptar les propostes de Fuster i d'altres a l'actualitat, incorporant la perspectiva en defensa de la pluralitat, de la diversitat de l'obertura a l'heterogeneïtat, l'antipatriarcat i la consecució d'unes societats més coordinades davant d'una globalització uniformitzadora que pot endur-se'ns per davant. Davant l'augment dels riscos, haurem de repensar-ho tot sobre bases noves, però aprofitant els materials del passat i del present, perquè, efectivament, com deia Joan Fuster citant a Josep Pla “corregir i augmentar: això és la cultura”. No esmenar i restar, sinó esmenar per a sumar més energies i sinèrgies en defensa de la llengua, la cultura i el País dels valencians, catalans, balears, andorrans i rossellonesos.

La globalització ens obliga a anar ensems per a no desaparèixer del mapa en tots els sentits.