La tempesta espanyola
La resistència contra el català apareix al cap de poc de normalitzar-se el seu ús a les escoles
Diverses organitzacions, amb el suport dels mitjans fets i pensats a Madrid, treballen per generar un estat d'opinió contra l'idioma
Des del mateix moment que el català va entrar a l'escola, els ideòlegs de l'espanyolisme més ranci van preocupar-se'n. I van començar a fabricar arguments d'intensitat creixent per conformar un estat d'opinió contrari a la nostra llengua que s'acabés manifestant políticament. No es van molestar a utilitzar una tècnica de pluja fina. Espanya prefereix la tempesta per imposar els seus diktats. I aquests no són altres que a Catalunya l'espanyol està perseguit i l'escola adoctrina. Per això hi ha tants independentistes, diuen.
La primera expressió va ser el Manifiesto de los 2.300, que va aparèixer publicat el 14 de març del 1981, justament quan ens començàvem a refer de l'atzagaiada del tinent coronel Antonio Tejero. El document afirma que l'espanyol s'estava convertint en una llengua marginada. Va sortir publicat en un suplement de l'extint Diario 16 quan el dirigia Pedro J. Ramírez.
La reacció a aquell manifest mentider va ser el punt d'arrencada de la Crida a la Solidaritat. En l'acte celebrat el 24 de juny es va afirmar: “Som una nació.”
Després, uns anys de calma relativa. Total? No: els adversaris s'estaven rearmant. L'1 de juny del 1983 es va crear l'Acción Cultural Miguel de Cervantes, una de les més actives en les campanyes contra el català i molts membres de la quals eren i són professors. Però, a més, calien altaveus.
La tempesta perfecta espanyolista va acabar formant-se amb el diari ABC com a nucli. El primer tro es va sentir el 12 de setembre del 1993 amb aquest titular: “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña.”
Des de llavors, l'ABC va liderar una campanya periodística a la qual es van sumar, amb gens dissimulada delectança, El Mundo i, més tard, La Razón, constructors d'un deliri en el qual hi ha catalans discriminats i tractats com a empestats pel fet de parlar en espanyol.
La flama ja estava encesa i ara només calia bufar per provocar l'incendi. De moment, amb poca fortuna. L'Asociación por la Tolerancia, fundada per Antonio Robles, va impulsar l'any 1994 la campanya de recollida de firmes En castellano también, por favor. Aquest document recupera l'esperit del Manifiesto de los 2.300 i acusa el govern de dur a terme una política de “neteja lingüística” per eliminar el castellà de Catalunya amb una “estratègia d'enginyeria social”. Els mateixos arguments que hem sentit aquestes últimes setmanes. Després de recórrer tot Espanya només van reunir 50.000 firmes.
La Federación de Asociaciones por el Derecho al Idioma Común Español (Fadice) va enviar el 23 de juliol del mateix 1994 una carta a Felipe González en què reclamava una llei en defensa de l'espanyol a les comunitats amb llengua pròpia. Perquè protegir l'espanyol era el mateix, afirma la carta, que “preservar la unitat territorial”. Felipe González va ignorar la idea.
Fent caliu
La tempesta de notícies i informes mentiders o esbiaixats va acabar fent forat. Diversos intel·lectuals agrupats en l'anomenat Foro Babel va publicar els anys 1997 i 1998 dos manifestos. Al rerefons, com sempre, hi havia l'alarma pels esforços perquè el català sortís de la depauperació. I la repetició de mitges veritats i falsedats va fer caliu.
El 1998, per iniciativa del diputat del PP Aleix Vidal-Quadras, es va constituir Convivencia Cívica Catalana, la cara visible de la qual és el catedràtic Francisco Caja. Com la FAES però sense dimensió política, és un banc d'idees del nacionalisme espanyol. Molts dels arguments que s'utilitzen per justificar la llei de Wert apareixen en els seus documents, com ara que a les escoles es manipula els infants.
Inspirant-se en la Fadice i en totes aquestes i altres organitzacions, el PP va presentar el 2008 una proposició per modificar la llei d'educació per garantir l'ensenyament en espanyol a tot l'Estat. No va tirar endavant. Fins ara.