La marca CiU i el nou catalanisme

Per primera vegada en la història, la confrontació de les campanyes de comunicació electoral s'ha centrat en la independència de Catalunya. Tot i la greu crisi, l'espai dedicat al debat públic sobre l'economia ha quedat relegat a un segon lloc.

Des del punt de vista de la comunicació, el plantejament tàctic inicial de CiU sí que va ser l'encertat. Durant la curta legislatura de 2010 a 2012 el discurs principal de CiU havia estat en to defensiu davant les crítiques a les retallades. Com que la gestió de la crisi no era un bon argument electoral, la reorientació del debat cap a un altre tema també molt rellevant i mobilitzador dels electors (com el sobiranisme) era favorable a CiU. I aquesta fita va ser aconseguida fàcilment.

Però no n'hi havia prou plantejant el debat lluny de la seva zona de desgast. L'oferta electoral de CiU havia de ser igualment creïble dins del seu marc històric de referències. Fins al mes de setembre, la marca CiU estava reconeguda com a especialista en pactes a Madrid a canvi de competències, el que s'anomena “peix al cove”. Però en les eleccions del 25-N CiU no es va limitar, com havia fet moltes altres vegades, a demanar força per negociar a Madrid la millora del finançament. Va admetre que el tipus d'estratègia negociadora ja no era considerada possible i calia avançar cap a l'autodeterminació.

Això implicava una nova presa de posició a fons de la marca CiU per connectar-la amb la nova realitat del catalanisme, marcant distàncies amb la seva especialitat genuïna del “peix al cove”.

Un cop decidida i anunciada la nova presa de posició de la marca, CiU tenia dos mesos per a:

Primer, justificar davant dels seus electors fidels que el nou enfocament era necessari i beneficiós.

Segon, convèncer els seus electors potencials (més obertament independentistes i/o marcadament d'esquerres) que el seu nou enfocament no era simplement tàctic (comercial), sinó permanent. I que necessitava un suport majoritari per avançar realment cap a l'autodeterminació.

CiU no ha complert al cent per cent amb cap dels seus dos objectius.

Ara bé, el millor resultat l'ha obtingut en el manteniment dels seus electors fidels. Certament, ha perdut 90.489 vots en relació amb les eleccions catalanes del 2010, però, en canvi, ha guanyat 98.078 vots si la comparació es fa amb les eleccions espanyoles del 2011. En només dos mesos la nova marca CiU, vinculada al sobiranisme, ha mantingut 1,12 milions d'electors, un 21,16% del cens. El fracàs és total en l'intent d'incorporar votants catalanistes aliens.

Repassant la comunicació de CiU és molt fàcil entendre per què ha estat impossible connectar amb nous electors.

El principal argument de captació d'electors ha estat la necessitat de tenir un govern fort per iniciar el procés d'autodeterminació. En altres ocasions els votants sí que havien donat suport a CiU quan en demanava, però era per pactar amb el govern de Madrid (un fet en el qual la marca CiU sí que té historial i reconeixement).

Però aquesta vegada la fortalesa era reclamada per a un fet nou, amb el qual mai no s'havia vinculat la coalició: avançar cap a la sobirania.

Per tant, calia que la comunicació de CiU fos convincent i útil per vèncer les resistències dels votants aliens.

Amb relació al grup de votants més marcadament independentistes, la comunicació de CiU ha estat confusa. Tres exemples:

Primer exemple: Artur Mas ha evitat durant tota la campanya pronunciar la paraula clau, l'emblema de tot el moviment: la independència. L'ús de tot tipus d'eufemismes per defugir la paraula clau ha calat a fons en l'opinió pública, fins i tot ha generat acudits.

Ha estat una gran contradicció que Artur Mas no hagi dit mai la paraula amb què tots els electors (d'un signe o d'un altre) es refereixen al procés endegat pel mateix president.

Segon exemple: algunes declaracions de Duran i Lleida tampoc han ajudat a generar confiança entre els electors als quals es demanava el vot prestat.

Tercer exemple: el cartell, l'eslògan i el vídeo electoral tampoc no han estat prou clars per vèncer les barreres de la desconfiança. L'expressió “la voluntat d'un poble” identificada amb el president ha servit per defensar un lideratge únic, personal, però del candidat d'una coalició que no tenia encara ben treballat el pedigrí sobiranista que volia una part de l'electorat.

Durant la campanya una enquesta elaborada pel programa El món de l'emissora RAC1 va advertir precisament que una gran part dels electors no es creia que Artur Mas realment acabés fent totes les passes cap a l'autodeterminació.

Aquesta dada, tal com estaven plantejades les eleccions, hauria d'haver servit d'alerta a CiU. Però la comunicació de CiU va continuar sense incloure els arguments que podien generar vincles i comoditat amb els nous electors que buscava dins del nou catalanisme.

Amb relació als votants d'esquerres, CiU, com a partit de govern, no ha pogut fer cap gran esforç d'integració. Bàsicament ha proclamat la seva voluntat de mantenir i fer créixer l'estat del benestar. Però també ha argumentat que les polítiques restrictives són inevitables, sense cap mena d'alternativa a Europa, i ha anunciat que haurien de continuar. Com era previsible, en aquest terreny CiU ha rebut els grans atacs (sobretot d'ICV), a més de conviure amb la vaga general del 14-N, onze dies abans de les eleccions.

En resum, CiU ha afrontat aquesta campanya allunyant-se de la seva posició històrica, però ha quedat a mitges en la definició d'una nova marca prou consistent per recuperar la seva condició de pal de paller de la societat catalana.

La seva ambigüitat pot haver estat útil com a molt per mantenir un gran suport dels seus votants més fidels, però li ha restat la necessària credibilitat per guanyar la confiança d'un ventall més ampli del nou catalanisme, que era el seu principal objectiu de campanya.