Qui munta trinxeres continuament?

És molt fàcil fer servir, el 2012, a Ferrater Mora per a fer-li dir el que ens convinga, per a justificar la 'nostra' pròpia posició política, degudament o indeguda. No ho faré, perquè pense que és fer trampa i enganyar-se i enganyar. Em resulta impossible projectar en el present —a partir del textos de Ferrater del passat— què és el que pensaria en aquest moments decisius. Segurament cercaria fórmules integradores a l'estil de la confederació ibèrica de tota la Península del José Saramago o què sé jo. Però, fou col·lega i amic de Rubert de Ventós, de Josep L. Blasco i d'Ulisses Moulines que va escriure un tractar filosòfic en defensa de la diversitat i, si m'apuren, del separatisme i la independència. Igual com Ventós des de posicions integracionistes, conciliadores i federalistes, ha canviat a posicions independentistes per la nul·la voluntat espanyola d'acceptar i respectar la diversitat lingüística, cultural i nacional de l'estat espanyol.

I dir què en diria el filòsof valencià, Josep Lluís Blasco Estellés, —quan fa deu anys que és mort—, és un exercici del tot inútil, perquè com a ex-militant del PSAN i fundador de la UPV, del Bloc Nacionalista Valencià, li haguera encantat veure l'ascens polític de Compromís, i com a defensor del dret a l'autodeterminació dels pobles i de la conveniència de tenir estats favorables i no desfavorables, potser haguera vist amb simpatia el procés d'independència de Catalunya, però, com era, cada vegada, més prudent, —políticament— en allò que calia dir a València, potser haguera mostrat el seu respecte perquè decideixen els catalans i no haguera dit molt més en públic o haguera fet una crida a respectar el que es decidisca i a enfortir les relacions d'amistat i col·laboració entre Catalunya i el País Valencià, de manera discreta i eficaç, com a membre de la secció de filosofia de l'IEC que era. Només són futuribles sense consistència ni cap prova. Sovint, com recomanava Wittgenstein, de que no sabem, millor servar silenci.

Però, tot plegat, potser, Ferrater Mora, als darrers anys, veient la intransigència i la recentralització de l'estat espanyol, haguera defensat sobretot la llibertat, la defensa de la llengua catalana, poder-la prioritzar, junt al castellà i l'anglés, el respecte a la diversitat nacional, lingüística i cultural de la Península Ibèrica, d'Europa i del món català. I si això no és possible perquè ho impedeix l'estat espanyol —que es considera enemic i adversari de Catalunya— potser estaria d'acord que els Països Catalans tingueren estructures federals o confederals d'estat propi, per a defensar-se dels atacs centralistes i exterministes actuals i per a poder sobreviure amb pau, diversitat, integracionisme, claredat i llibertat. No podem dir què hauria decidit perquè això és un futurible impossible de saber. Només podem forçar els seus textos, interpretar-los i projectar-los des dels nostres interessos i preocupacions actuals.

Jordi Gràcia escrivia, a “El País”, 16 de novembre d'enguany, un article “Periodismo de trinchera” on denunciava que a Catalunya s'estava trencant el respecte a les opinions dispars i que l'aire viciat del periodisme de Madrid s'ha acostat al català. I defensava el “dret a l'ambigüitat” i la defensa de posicions intermèdies entre els extrems de les trinxeres davant de la complexitat dels problemes. Em sembla molt bé, tant el que denúncia com el que defensa, si és veritat el que diu, però que li predique a Espanya que sembla que davant les demandes, democràtiques, de Catalunya apunten des de la barbàrie i intel·lectuals espanyols com Savater i alii (Fèlix de Azúa, Vargas Llosa, etc), i acusen els independentistes de “simplistes”, narcòtics, addictes, bojos, etc. els envien compliments dient que estimen 'molt' “Catalunya i el català” (sense sobiranistes ni independentistes).

No obstant, sembla que aquests “intel·lectuals” nacionalistes espanyols (i antinacionalistes catalans), sovint, volen convèncer-nos via militar, rebutjant el sentiment catalanista i llençant-nos a l'infern de la catàstrofe econòmica o convivencial. Potser és pertinent interrogar-se ací: qui fa la trinxera més gran els separatistes o els separadors? Qui té les armes més letals, tot i que puguen destrossar el turisme, la llengua, la cultura, els ecosistemes i la indústria de Catalunya amb l'espoliació? Qui juga brut amb acusacions infonamentades? Qui destrueix la diversitat d'opinions, lingüístiques, culturals i nacionals? Qui intenta eliminar els altres? Qui practica un totalitarisme de fons que no respecta la diversitat, ni els drets ni les llibertats individuals ni dels pobles que en formen part d'aquest estat que ens maltracta? Qui té al darrere una tradició política autoritària, uniformista i antidemocràtica? Qui vulnera els drets de ciutadania dels habitants de Catalunya?