Estructures d'estat

És evident que l'avantprojecte de la LOMCE constitueix un atac, en tota regla, contra el caràcter vehicular de la llengua catalana a l'ensenyament a Catalunya (i a les Illes, i al País Valencià), segurament responent a l'interès polític del govern espanyol de promoure un enfrontament civil entre la societat catalana. Sembla que al govern espanyol no li importi que el model d'immersió (que al cap i a la fi és el mateix que empren ells en les comunitats monolingües) tingui excel·lents resultats pel que fa a la competència lingüística en ambdues llengües. O que no li importi que no hagi creat en absolut problemes de convivència (malgrat els intents constants del PP o de C's). Ben al contrari, i aquest és un bé molt preuat pel qual ells haurien de vetllar, la immersió ha cohesionat la nostra societat. Que escolti, si més no, les paraules en favor de la immersió de Messi (en castellà, ai las!).

Sembla clar que més enllà de fomentar el conflicte lingüístic, la LOMCE pretén (com el franquisme) imposar l'espanyol, tornant el català –que ni tan sols anomena– a la categoria d'assignatura. Però potser encara més greu, contravenint totes les directives internacionals a favor de l'educació inclusiva –signades per l'Estat espanyol–, l'avantprojecte obre la porta a segregar els infants per raons de llengua; com també ho fa quan dóna suport a l'educació diferenciada (amb escolarització per sexes) o a l'escolarització paral·lela dels alumnes amb necessitats d'ajuda a través dels “programes de millora de l'aprenentatge i el rendiment”.

Així doncs, l'atac a la llengua catalana –tan característic de la política espanyola– no hauria d'amagar-nos l'aportació no gens menor que fa aquest avantprojecte de llei a empitjorar l'educació. Si bé ja estem acostumats que cada ministre d'Educació faci una llei (quasi una mitjana d'una per legislatura, que òbviament ni es despleguen ni s'avaluen), aquesta s'emporta la palma. Es tracta d'un text que va en direcció contrària a les línies de reforma educativa avalades per la comunitat científica internacional. Quan, justament, s'està parlant de la necessitat que les decisions polítiques en matèria educativa es prenguin sobre evidències científiques (amb informes i resultats de recerca), aquest text ja reconeix en el seu preàmbul, sense vergonya, que es basa en el “sentit comú”. I sembla doncs que aquest sentit comú, i menyspreu del coneixement professional i científic, els porta a una proposta ideològica, basada en una visió superficialment economicista, que retorna a experiències ja fracassades en el passat (revàlides, BUP i FP), preocupada exclusivament pel resultat final dels alumnes (obrint la porta a la competició entre centres), però sense millorar les condicions que els estudis i la recerca assenyalen com a responsables de la qualitat educativa, com la formació inicial del professorat o l'autonomia de centres. Ben al contrari, les decisions es plantegen en sentit oposat, recentralitzant el currículum, tant pel que fa a continguts, com a la participació dels agents implicats, inclosos els Consells escolars, que passen a ser “òrgans consultius”.

Un dels articulats nous de l'avantprojecte és l'explicitació del sistema educatiu espanyol, en què les comunitats autònomes s'hi veuen representades en la Conferència Sectorial de l'Educació. Tal com han anat les coses, i com aniran per totes les prerrogatives que el text reserva per al govern espanyol, la usurpació de l'autonomia que Catalunya tenia en matèria educativa està tocada. El Departament d'Ensenyament ha anunciat que no acatarà la norma, en cas que prosperi. Potser ara, en el camí que hem decidit emprendre cap a l'estat propi, el que toca no és oposar-se a la llei espanyola o veure com rescatem la llei catalana dintre del sistema educatiu espanyol, sinó dissenyar el sistema educatiu català.