Ni una paraula d'Espanya

Van néixer amb el dictador mort o a punt de morir. Van anar a escola amb la Norma, van veure el naixement de TV3, van ingressar a la universitat amb el dream team trencant antics complexos i patiments futbolístics i conquerint Wembley. Van incorporar les seves firmes a les planes de política i d'opinió dels diaris, i a la informació i el debat de ràdio i televisors, quan la política catalana feia un gran punt de gir l'any 2003 amb la fi de l'hegemonia política del pujolisme, l'experiència dels tripartits i la fallida reforma estatutària. Han viscut en primer pla l'ascens imparable de les tesis sobiranistes dins del catalanisme fins a esdevenir programa de govern en la legislatura que ara comença.

Amb aquest bagatge generacional a l'esquena arriben a la cita amb aquest diari. La trobada és a tocar de la Rambla de Barcelona, a l'Hotel-Fonda España: aquest històric establiment hoteler, nascut a finals del XIX quan les elits catalanes volien ser a la cabina de control econòmic de l'Estat espanyol i dirigir la seva transició cap a la modernitat, sembla un bon punt de sortida simbòlic per debatre el camí polític que ha començat a fer el país a principis del segle XXI amb uns nous objectius nacionals i uns nous lligams emocionals. “Us heu fixat que en cap moment ningú no ha pronunciat la paraula Madrid o Espanya?”, apunta el director d'El Punt Avui, Xevi Xirgu, quan la conversa fa ja una estona que ha començat i ja ha passat l'equador. Ells assenten, sense sorpresa. “Hi ha un canvi evident, molt important, respecte a les generacions anteriors”, apunta l'escriptor Enric Vila. Els punts de referència de l'anàlisi del que passa a Catalunya són els catalans i com s'articula políticament la seva voluntat, i no els pactes que es puguin fer o deixar de fer amb Madrid, que ja no és el poder de referència per als analistes catalans, sinó que també hi compten Brussel·les, Londres, Nova York. El periodista Daniel Domenjó hi posa l'adjectiu, a aquest canvi: desacomplexat.

Tres dècades de represa democràtica i de reconstrucció nacional en llibertat que han donat per al que han donat deixen els joves analistes ben lluny dels pactes i equilibris de la Transició espanyola que tan present han tingut els opinadors i periodistes de les generacions anteriors. El salt generacional és evident i ells mateixos assenyalen les distàncies existents. Fins i tot amb els que, com ells, també abracen ara el dret a la sobirania dels catalans, sigui perquè se n'han convençut recentment o perquè han sortit de l'armari després de dècades de reprimir o suavitzar aquesta opinió perquè la consideraven marginal, naïf o irrealitzable. Els pares van a rebuf dels fills. També en el món dels opinadors. “Ells s'han fet ara independentistes, nosaltres potser ho hem estat des del principi”, resumeix Jofre Llombart.

Tòpics establerts durant dècades en l'anàlisi política del país són posats en qüestió o simplement superats en l'anàlisi dels joves opinadors catalans: des del paper (i fins i tot la seva existència conceptual) de l'anomenat cinturó roig fins a quina és la relació que han de tenir els catalans respecte al poder. Ja no es tracta d'influir-hi per tal que ens sigui favorable, sinó simplement d'exercir-lo amb totes les conseqüències. Sense manies. Una altra vegada l'adjectiu: desacomplexats. “Cal perdre la por a l'exercici del poder –diu el periodista Pere Cardús–, tendim a esborrar-nos de l'exercici del poder.” Enric Vila arrodoneix l'argument: “És que muntar un estat no és altra cosa que muntar una estructura de poder.” El filòsof Bernat Dedéu ho diu amb paraules planeres: cal tenir també una mica de “mala llet”. En tenim?

També les formes de fer política estan canviant. Almenys aquesta és una de les conclusions que treuen del resultat de les eleccions del 25-N. “L'ambigüitat no funciona”, diu la periodista Anna Figuera, extraient lliçons d'unes eleccions que s'han saldat amb un resultat que ningú no esperava, ells tampoc, i en què CiU no ha aconseguit el resultat excepcional que reclamava i el PSC s'ha enfonsat a la tercera posició amb un programa basat en una oferta federalista que el catalanisme social pràcticament ha deixat aparcat després dels darrers intents de reforma i encaix amable amb Espanya. Fora ambigüitats. “S'ha castigat la indefinició”, hi afegeix el periodista Jaume Clotet. La nova etapa política demana claredat i potser CiU, en el seu conjunt, no va saber mostrar amb prou claredat que la seva aposta per un estat propi era de veres. Així, el futur del procés cap a la constitució d'un estat propi es veu més complex, més difícil, més lent, amb la necessitat d'una nova estratègia i amb el perill que fracassi no pas per intervencions alienes sinó per febleses pròpies. Però en general possible. Aquesta generació de trentins o quarantins que parlen sobre el país està tan lluny del pessimisme de tribuna que durant tants anys ha presidit el Camp Nou com del hooliganisme irracional del gol sud, que tot ho aplaudeix i que evita que la realitat li faci malbé un bon càntic. “Els catalans tenim una capacitat infinita per animar-nos i desanimar-nos de forma exagerada”, apunta el periodista Jofre Llombart. És la fotografia del soci del Barça, diu Francesc Cano. En canvi ells són, en conjunt, d'un cert optimisme moderat, crític, analític, conscient de les dificultats, obert a la possibilitat d'un fracàs que alguns apunten que es podria produir per la falta de vigor i consistència de la política, o bé per la falta de connexió entre aquesta i la societat civil. Jofre Llombart dibuixa la metàfora d'una capa d'oli sobiranista que s'ha anat estenent i que ara potser es frenarà i s'estendrà més lentament però ja no recularà. El filòsof Bernat Dedéu posa l'accent en la societat civil: ara és irrellevant la via política i institucional: el procés només el pot rescatar ara la societat civil si aquesta demostra que és majoritàriament sobiranista, és activa per aconseguir-ho i no s'arronsa ni es fa enrere. Encara que el procés sigui llarg. Enric Vila té clar que ho serà però que això no hauria de desanimar els impacients: “Si en tres anys et canses, potser el que passa és que en realitat no hi ha país.” A resistir, doncs.

Mentre parlen de política i del país els seus telèfons intel·ligents (smartphones) descansen sobre la taula, ben a la vista. Un altre símbol generacional, tot i que cada cop menys. Alguns dels ponents els dediquen, als telèfons, alguna ullada discreta de tant en tant. Durant la tarda en què se celebra el debat, el dimarts 18 de desembre, els equips de negociació de CiU i d'ERC estan reunits negociant un possible acord de legislatura, Mas i Junqueras ja s'han citat personalment per tancar els darrers serrells, i ells volen estar al cas del resultat. Generació connectada. Que la immediatesa no et faci perdre l'anàlisi, i a l'inrevés: es pot aprofundir la mirada i alhora no perdre pistonada d'un moment polític i nacional en què els temps s'acceleren. Aquell vespre Junqueras anunciaria l'acord a la sortida del Palau.

Desacomplexats, crítics, també alguns d'ells amb un punt de provocació, d'incorrecció i d'esperit de confrontació en el discurs que dóna aire nou al periodisme català i el renova. Treballen i col·laboren en grups mediàtics diferents, cosa que, unida a l'inevitable esperit provocador que governa l'estil retòric d'alguns d'ells, també provoca alguna topada dialèctica. Res greu: tot es pot arreglar amb un parell de piulades amistoses i elegants al Twitter. Són la generació dels 140 caràcters. Potser no són encara al timó de comandament del país, però l'observen de prop i piulen sobre ell.

La trobada acaba al cap de dues hores i amb la idea de repetir-la d'aquí a un any, quan moltes de les incògnites s'hauran començat a resoldre. Hi estan d'acord: ens esperen 365 dies apassionants.