El monarca espanyol i Muñoz Molina a “El País”

Encara hi ha gent al País Valencià, a les Illes i a Catalunya que no hi és del tot a favor del dret a l'autodeterminació, tot i dir-se “socialistes”, comunistes”, “anarquistes”, “progressistes”, “liberals”, “socialdemòcrates” o simplement “demòcrates”. Potser perquè pensen que els militars, els banquers, els monarques, els directors de diaris espanyols i els bisbes estan a favor del dret a decidir. I ells sempre es pronuncien en contra d'aquesta gent. A la contra dels poders fàctics reaccionaris.

Per tant, m'encanta que els monarques espanyols, els bisbes espanyols, els polítics espanyols, els empresaris espanyols, els periodistes espanyols, etc. facen declaracions en contra del dret a l'autodeterminació i de la independència de Catalunya i/o dels Països Catalans. Encara es queden curts, haurien de mostrar més fermesa i amenaces més fortes i vehements. Inclús amb exabruptes a lo Alemán o a lo Tejero. S'aproximen, però els manca una mica més de fúria espanyola. A veure si, amb més brutalitat, ens convencen més ràpidament! I sobretot a veure si acaben de convèncer els que encara estan una mica ‘despistats'.

M'agrada que ens persegueixen aquests poders fàctics, no per ànim “victimista” —com deia Antonio Muñoz Molina des d'una columna d'El País, en la seua lectura de l'Ulisses de Joyces, a l'article “Fervor de Ulises”, el 5 de gener: “Sóc més sensible a la gran burla de Joyce contra el nacionalisme irlandès: contra llur victimisme i narcisisme, llur propensió als consols barats de la mitologia i la mala literatura, el seu servilisme vers l'església catòlica. El mostre Polifem de l'”Odissea” és en “Ulisses” el personatge anomenat el Ciutadà, nacionalista intransigent que no coneix millor aliment per a la seua identitat que l'odi i el rebuig: l'ull únic del Ciclop és la idea única i enutjosa en virtut de la qual no hi ha res més que el “nosaltres” o l'”ells”.

Com el nacionalisme espanyol i llur monarca que ens tracten com a enemics a batre, als que no som espanyols, com ells i consideren que no tenim dret a la independència. En realitat creuen que no tenim dret a res. Ni a decidir ni a prioritzar el català. Contra les pompositats i les ximpleries del llenguatge, posem per cas, —li hem de dir a Muñoz Molina— del nacionalisme lingüístic espanyol que genera una xarxa etnocida de manera “naturalitzada”, com si fos així per gràcia divina. Perquè l'espanyol és la llengua “comuna” i de “convivència”. Les altres són llengües tribals, o de guerra. Evidentment, incíviques! Incíviques i intransigents contra la seua idea franquista i monàrquica d'Espanya.

Com denuncia —aquestes atrocitats etnocides— el bon filòleg espanyol, Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de filologia espanyola, amb “gracejo”, sagacitat i certa perspicàcia. I encara es queda curt en les seues denuncies contra l'etnocidi lingüístic espanyolista, perquè no arriba a denunciar l'etnocidi nacionalista espanyol i llurs pompositats cortesanes inscrites a la Constitució del 1978 amb la intensitat que caldria. Com no ho fa Muñoz Molina des d'un nacionalisme espanyol que li impedeix denunciar les imbecilitats del seu nacionalisme. Tot i que es disfresse de “cosmopolitisme” novaiorqués, es nota el desplegament de refinaments tècnics i “intel·lectuals” per atacar qualsevol nacionalisme que no siga l'espanyol. Com fa el monarca, com fa Muñoz Molina i la majoria d'espanyols governamentals i institucionals. Tot i que sembla que en això de la “intransigència nacionalista” dirigit contra els catalans li ha haja escrit el guió monàrquic l'escriptor andalús i espanyolíssim Antonio Muñoz Molina… El que haurien de fer és mirar-se a l'espill per analitzar el seu nacionalisme espanyol. Igual a l'irlandés que denuncia Joyce o molt pitjor encara. Amb servilisme cap a l'església i l'església cap al nacionalisme espanyol, com si la seua missió a la Terra fos espanyolitzar-nos als catalans del País Valencià, als de les Illes i més tard els de Catalunya. Igual o pitjor. Molt pitjor.