Triadú (resistir i anar més enllà)

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol

Aquests dies hi ha una exposició sobre en Joan Triadú al Palau Robert. Una exposició molt oportuna.

Molt oportuna perquè ara Catalunya viu un moment especialment difícil. I també esperançat. I tant per a defensar-se de perills greus com per a proposar-se objectius ambiciosos i arriscats calen unes qualitats que en Triadú va tenir en un grau molt alt.

No parlarem del Triadú crític o literat o pedagog, o tants altres aspectes en els quals va excel·lir. Parlaré del mestre d'energia que va ser. Del mestre de país. Del mestre de fe i d'esperança. I del transmissor de l'optimisme de la voluntat.

En la persona d'en Triadú varen coincidir l'exigència d'excel·lència, d'obra ben feta i la fermesa del caràcter. Quan ell i uns quants més en els anys més difícils del franquisme publicaven la revista Ariel –una revista clandestina i per tant limitada, però de molt alta qualitat– i algú li deia que convenia fer publicacions d'un nivell més modest, ell argumentava que per a salvar-se una cultura ha de produir productes que es facin respectar per la seva qualitat. Ell ja sabia que calia treballar en àmbits més populars –i la prova és tot el gran treball que va fer en el camp de l'ensenyament o en les campanyes per a l'ús del català en tots els àmbits–, però que a més calia fer alta cultura. Tenia aquest concepte global del que és una cultura. Però en tot, recollint el pensament i les iniciatives del catalanisme de les primeres dècades del segle XX, calia que hi hagués un esperit de feina ben feta.

Però a part d'això, el que més ens impressionava d'en Triadú era la força del seu caràcter, la seva fermesa i la seva energia. Fou un mestre d'energia. Energia i fortalesa per a resistir però també per anar endavant. Per anar més enllà. Resistir i anar més enllà. Són els dos mots d'ordre d'avui a Catalunya.

En un moment en el qual l'objectiu de l'Estat espanyol és veure si finalment pot imposar la seva doble i tricentenària fita de la centralització política i econòmica i d'homogeneïtzació lingüística i cultural, i que ho fa mobilitzant tots els instruments dels quals disposa, la manera de ser i de fer d'en Triadú és la que cal que sigui ben general a casa nostra. En tots els àmbits.

Una manera de fer basada en primer lloc en la capacitat de resistir. I ara és moment d'estrènyer les dents i resistir. En tots els àmbits. Però també és el moment d'anar endavant. En Triadú –ni en els anys 47 i 48, anys de forta repressió en tots sentits– no es va limitar a defensar un reducte cultural, literari, social o polític. Sabia que adoptar simplement l'actitud de l'assetjat duia a la residualització. Duia a allò que diuen a Madrid: “dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y de la autonomía se habrá acabado”.

Per això va marcar horitzons, va fer sortides a camp obert, no va renunciar ni a horitzons més amples ni a objectius més ambiciosos. Ni quan les coses anaven molt maldades.

Ara la lliçó d'en Triadú és molt actual. Resistir, però al mateix temps no renunciar a anar endavant. Més endavant. Perquè si només resistim, si a més no ens arrisquem a anar endavant, acabarem ofegats.

I de l'obra i la vida d'en Triadú –del seu missatge quan vivia, del seu balanç i de com han anat les coses dels anys quaranta ençà– en podem treure una altra conclusió. La que es desprèn del seu darrer llibre Un segle d'or. Un segle d'or, el segle XX. Un segle amb dues dictadures, amb una guerra civil en tots sentits molt destructiva, amb uns canvis socials, tecnològics i demogràfics de gran magnitud. Un segle durant el qual més d'un cop i durant molts anys s'ha pogut pensar que com a nació i com a societat Catalunya estava condemnada. I, tanmateix, diu en Triadú, un segle d'or. I realment ho va ser. En molts aspectes Catalunya durant el segle xx va fer un gran progrés. El país que a voltes semblava destinat –dintre i fora de Catalunya– a una progressiva residualització va acabar el segle amb una força renovada. Un segle d'or.

És veritat que ara tornem a viure un moment perillós. Molt perillós. Diuen: “ahora podemos desenchufarlos”. No és el primer cop que ho diuen. En Triadú ho sabia prou bé. Per això la seva lliçó de valentia i de confiança, de resistència però sobretot de no renunciar a anar endavant, és tan actual.

I tan necessari aplicar-la.