“Barcelona capital d'un estat propi? Per què no?”

Era previsible. L'oposició fa d'oposició, i que canviï el xip i passi a tenir una actitud més constructiva no s'aconsegueix en quatre dies. Continuem mantenint l'oferta i hi insistirem, perquè no tenir pressupost no és positiu per a Barcelona. Estem discutint unes inversions d'uns 350 milions d'euros, i no tindria lògica que no les poguéssim pactar.

Fan d'oposició, i hi ha qui entén que això implica negar-se a tot. A poc a poc, però, la gent pot assumir que aquesta actitud pot ser diferent. Jo estic agraït, per exemple, a ERC, que ha dit que vol ajudar. I amb altres grups, amb els quals no hauríem d'estar tan allunyats en polítiques d'inversió, el més lògic és que siguem capaços de trobar la fórmula. No demanem ni el vot favorable, ja que amb una abstenció ja fem. Hi ha qui emfatitza que aquest escenari demostra que no tinc majoria. Però això ja era clar, no és cap descobriment! Tots hem de trobar el nostre paper.

Si hem optat per aquesta fórmula d'acords puntuals, no és per diversió. Vam obtenir catorze regidors i no hem trobat ningú, o la manera, per fer un acord estable. És cert que el PP ens va votar el pressupost del 2012 i ens va demanar d'entrar al govern, però no hauria tingut sentit de la manera en què estan les coses. Hauria estat una gran incongruència. Ara bé, insisteixo, no hauria de ser tan difícil entendre'ns sobre com i on destinar aquests 350 milions.

S'ha d'encaixar amb molta paciència. Jo sóc optimista i crec que ens en sortirem. He estat en escenaris més difícils i els hem sabut resoldre. Aquest procés, però, s'ha de fer amb calma, paciència i sentit de l'oportunitat. El moment polític és complicat, i tothom necessita aclarir-se i saber què vol fer a la vida. Les presses són males conselleres i ara el que hem de fer és parlar amb els grups i trobar punts d'acord.

Faig autocrítica cada dia, perquè el gran problema és haver obtingut només catorze regidors [somriu]. Tot i això, has de tenir iniciativa i ser capaç de buscar el màxim consens possible. Durant un any, això ens ha funcionat. Però és cert que ara el moment és complicat per la qüestió del pressupost i perquè el país està en un període d'excitació.

Aquesta és la sensació que vol transmetre l'oposició. Però nosaltres anem fent. I algunes coses les hem de canviar o ajustar, però això no està malament. Com més consens, millor. Si he de fer marxa enrere amb les noves tarifes del Bicing, doncs ho fem i no s'acaba el món. Estem treballant en molts fronts, que aniran donant els seus fruits. Tenim en marxa la millora del passeig de Gràcia i el Paral·lel, i estem a sobre del pla de Montjuïc, entre altres projectes. Estem a favor d'entendre'ns, amb qui vulgui, però el que no farem és aturar-nos. El resultat final és el que veurem d'aquí a dos anys i mig. No avancem esdeveniments. Fa res, per exemple, ens trobàvem limitats per contractar més Guàrdia Urbana. I, gràcies al suport del PP, ho hem pogut desbloquejar.

No, és la realitat. Si no m'aproven el pressupost, hi ha una part de la inversió que l'interventor no em deixa executar. Es poden buscar solucions, però en un context de pròrroga hi ha coses que no es poden fer. I això genera una pressió, perquè hi ha gent de la ciutat que no entén que no es puguin tirar endavant certes coses per culpa d'aquesta situació.

El que governa no sempre pot fer el que vol. Ja he dit que a mi el PP em va ajudar amb el pressupost anterior, i sempre li estaré agraït. I ara em trobo que res de res. La meva teoria és que, en moments així, el millor és no excitar gaire l'oposició. El que cal és trobar mecanismes d'acostament. Ja estic d'acord que potser hauré de modificar inversions i no fer totes les que jo voldria. I si he de canviar les meves prioritats, o com a mínim discutir-les, doncs ja hi estic disposat. Entre altres coses, perquè aquestes prioritats canvien. Jo, ara, em trobo que inauguraré el Dhub i els Encants, que han costat un munt de diners. I en un moment de crisi com l'actual, no tindria cap sentit començar nous projectes d'aquesta magnitud.

Els resultats estan molt afectats per les últimes eleccions. Ara bé, també diu que nosaltres aguantem tot i ser la força que governa a l'Ajuntament, i que per tant està sotmesa a més desgast, i a la Generalitat. El més sorprenent, però, és que a alguns partits que són a l'oposició els va fatal. I això indica, probablement, que el fet de fer d'oposició només per fer d'oposició no porta enlloc.

Hem de ser conscients que, malgrat que Barcelona és una ciutat d'èxit i que manté molta capacitat d'atreure inversió, la percepció de la gent és que la situació està molt malament. I qui no se n'adoni, s'equivoca. El context ens afecta, perquè les úniques notícies que rebo de les altres administracions és que reduiran d'aquí i d'allà. És desesperant.

Les transformacions generen debat. I quan no tens majoria, encara més. Tothom vol influir i generar opinió. I això no és dolent. El més important és poder quadrar els temes, sabent, però, que no podràs fer content tothom. És curiós, però, que hi hagi partits que ara voten que no a projectes que ells han començat. I resulta que jo sóc el dolent de la pel·lícula. Cal ser seriosos. Per exemple, amb el Blau@Ictinea he hagut de sentir que és un disbarat, i fa pocs dies s'ha posat la primera pedra de la terminal de Grimaldi. I qui cregui que això no és fer ciutat, està equivocat. Seria molt més lògic pactar com ha de ser el futur d'aquests molls. La meva obligació és que Barcelona vagi endavant.

Primer m'ha d'explicar quina és la situació en què es troba la Generalitat, i quines coses es poden fer i quines no. I a partir d'aquí, com ens podem ajudar mútuament. Hi ha convenis signats de fa anys sobre equipaments que ja haurien d'estar inaugurats, i la majoria ni s'han començat. Hem de ser capaços de posar-nos d'acord sobre el que es pot fer amb els diners que hi hagi. Durant molt temps, vivíem enganyats. Hi ha hagut enfocaments, com ara que pagaríem la Sagrera amb plusvàlues, que no eren certs. Hem d'entendre que els governs de la Generalitat i l'Estat estan en una situació catastròfica.

Fa poc era de 155 milions, però ja deu estar pels 200. El problema és com ens els tornen. I que quedi clar que nosaltres no deixem diners. És la Generalitat que no ens paga el que ens deu.

A TMB s'ha fet un plantejament equivocat durant molts anys, de no entendre que una entitat no es pot anar endeutant. La política de dir “no augmentem tarifes, no hi aportem més diners les administracions i ho deixem a deure” és una barbaritat i una frivolitat. S'han de prendre decisions, i no tot és retallar. Com a Ajuntament, hem augmentat la nostra aportació un 6%, i el que no val és que la resta no ho faci. Si no volem augmentar preus, que jo crec que en una situació de crisi no ho hem de fer gaire, això vol dir que les administracions hem de posar més diners damunt la taula.

Si l'Estat disminueix els diners, no pot ser que continuï tenint un terç de representació en segons quins òrgans. Si vostè no aporta, potser el que ha de fer és marxar. Perquè, a més, que costegi aquestes institucions és també la seva obligació. No volem barallar-nos, sinó aclarir la situació. El que no pot ser és que si jo decideixo aportar més en una determinada institució, l'altre decideixi posar-ne menys. Cal marcar les regles de joc.

Darrere d'aquest plantejament, no hi ha posicions ideològiques ni res semblant del que s'ha dit. No. La gent ha de saber que si no toquem les tarifes, entre tots els ciutadans hem de pagar 15 milions d'euros al servei. I no és més lògic reduir aquesta suma, i que qui fa servir la bicicleta cada dia pagui 9 euros al mes? Qui diu que això és molt car, a mi em deixa sorprès, però en fi... Jo sóc un gran defensor del Bicing i les bicicletes, però les coses han d'estar ben fetes.

L'any vinent, i en pocs mesos, s'obrirà el Dhub, els Encants i el Born, que configuraran una unitat molt potent. El Born serà un gran equipament, i té un enorme simbolisme. Barcelona és la capital de Catalunya i de la catalanitat. I això no ho amaguem. Fem una aposta molt clara de no voler ser un govern alternatiu de la Generalitat, sinó al seu servei. La nostra ambició ha de ser màxima. Per què no hem d'aspirar al fet que Barcelona sigui un dia capital d'un estat propi? El que no és tolerable és el grau de dependència que té avui Catalunya. No pot ser que no puguis pagar ni les nòmines, i alhora hagis de complir amb la solidaritat. Cal un sistema de finançament adient.

El que ens demani la Generalitat. Hem de poder col·laborar perquè aquesta consulta es pugui fer ben feta i amb rigor. No hem de fer la competència a la Generalitat, ja que hi ha gent que voldria que nosaltres féssim un paper que no és el nostre. Serem al seu costat, per al que calgui.

Dins l'Ajuntament hi ha diversos grups i sensibilitats. La suma de grups que voldrien una cosa o una altra no és exacta en la composició que tenim ara. Insisteixo. L'Ajuntament de Barcelona ha de tenir molt clar que hem de ser al costat de la Generalitat, i jo sé què he de fer com a Xavier Trias, però és evident que hi ha una correlació de forces que dóna per al que dóna.

I tant que sí!

Sobre la votació, no. Ell, després, pot ser partidari de votar una qüestió o una altra. En l'àmbit de CiU i del grup municipal hi ha una unanimitat al voltant d'aquesta qüestió. Si alguna cosa funciona realment bé, és l'entesa entre els regidors dels dos partits, que, a més, han creat uns vincles d'afecte i bona sintonia. Fins al punt que em costa saber quin és de Convergència i quin d'Unió. Vivim molt intensament en el nostre projecte, i per això no tenim problemes.

Jo sóc el secretari general adjunt de CiU, i crec que no tenim gaires problemes. Quan seiem i parlem, no n'hi ha. I això és així en qüestions importantíssimes i de fons. El programa electoral el vam fer junts i ens vam posar d'acord. I, si no ho tinc mal entès, el mateix ha passat a l'hora d'acordar què ha de fer el govern de la Generalitat. La relació personal entre els senyors Mas i Duran crec que és extraordinària; després tothom opina als diaris, però jo, que visc aquesta relació personal, puc dir que és exquisida i d'entesa. Hi pot haver moments de divergències, però caminen bastant a l'una.

És un bon acord. En la situació econòmica que hi ha, crec que el més desitjable hauria estat que altres formacions s'hi haguessin volgut afegir. Però això era molt difícil, pels mateixos resultats que es van donar en les eleccions. L'actitud d'ERC ha estat molt positiva, tot i que jo hauria preferit que entressin al govern, i responsable en un moment molt difícil. El més fàcil hauria estat fer l'orni, però involucrar-te en un moment com l'actual és una decisió difícil. De la mateixa manera que admiro els que han acceptat ser consellers.

El camí a recórrer per aconseguir el seu reconeixement és tan complex que, com més gent s'hi afegeixi, millor podrà ser.