Eurodiputats a examen

El convergent Ramon Tremosa i l'ecosocialista Raül Romeva són al top ten dels eurodiputats més treballadors, i no només de l'Estat espanyol sinó d'arreu dels 27. Del total de 754 membres que té el Parlament Europeu, Tremosa és el quart que més informes ha esmenat i el cinquè que més preguntes parlamentàries ha fet. I Romeva, el tercer amb més declaracions escrites i el quart amb més mocions de resolució signades, segons el rànquing elaborat pel web votewatch.eu, que posa en evidència els culpables que l'Eurocambra encara hagi de carregar el malnom de cementiri d'elefants.

Catalunya només té set eurodiputats, però si fos un estat independent li'n pertocarien més del doble: amb la mateixa població de set milions i mig d'habitants, Bulgària envia divuit representants a Estrasburg, per exemple. Fent de corcó, Tremosa i Romeva intenten compensar no només aquesta inferioritat numèrica sinó també la poca ambició i el baix perfil internacional i europeu que ha tingut la Generalitat amb el recentment fulminat Senén Florensa, secretari d'Afers Exteriors del primer govern de Mas, o amb la supervivent Anna Terrón, delegada a Brussel·les de Maragall i Montilla.

Tant Tremosa com Romeva superen les 600 preguntes, sobre el corredor mediterrani, el dèficit fiscal o els ramaders catalans. Més de 200 mocions de resolució, a favor del català a Europa, del model català d'immersió a l'escola o del dret d'autodeterminació. I un centenar de discursos, pel cap baix, en sessió plenària, sovint entre xiulets i algun insult dels eurodiputats espanyols. Cada esmena aprovada és també una victòria del seu equip, d'Albert Farré, Aleix Sarri, Umberto Gambini o Delfina Rossi, que controlen el clavegueram de Brussel·les, on la diplomàcia espanyola lliura la seva guerra bruta. També cal destacar la feina de Maria Badia, menys visible però molt important, que busca suports entre els socialistes europeus sense gaire ajuda del PSC.

Alguns, però, s'han guanyat a pols la mala fama que l'Eurocambra és la jubilació daurada amb què es premia una carrera política o els llimbs on col·locar exministres perquè no emprenyin. Des que va liderar la candidatura del PP a les europees del 2009, Jaime Mayor Oreja només ha tingut temps de fer una trista pregunta parlamentària i d'intervenir onze vegades en sessió plenària, un cop cada quatre mesos. Però els socialistes tampoc no se salven i n'hi ha prou fent un cop d'ull als números del veterà Raimon Obiols, que és el que més campanes ha fet, 43. “Raül, fas trampa!”, etziba de vegades, mig de broma, a Romeva. I és que l'ecosocialista escriu sovint correus electrònics aclarint per què ha votat a favor o en contra i el registre li ho computa com si hagués fet una intervenció en el ple. Per això en té 1.250, rècord que és físicament impossible perquè voldria dir que en cada ple fa una quarantena de discursos.

La crisi de l'euro i l'entrada en vigor d'un Tractat de Lisboa que carrega de competències l'Eurocambra han fet evident la importància dels eurodiputats. I això fa pensar que en les properes eleccions europees del 2014 socialistes i populars espanyols es pensaran molt bé qui envien a Estrasburg. Als països del nord i el centre d'Europa la cultura política és diferent i els partits trien eurodiputats joves, sovint de menys de 40 anys. En aquest registre de l'Eurocambra només hi ha números i no es veu la feina de passadissos o la càrrega de treball que comporta encarregar-se de l'elaboració d'un informe, però sí que permet fer-se una idea de qui és més o menys actiu.