La legalitat de la independència

En ocasió de la possibilitat de realitzar, al Principat, un referèndum sobre la independència (cada vegada més rebaixat a una consulta de pregunta incerta), està apareixent tota una legió de picaplets legalistes que, sense més horitzó que l'actual legalitat espanyola, intenten evitar el referèndum i, no cal ni dir-ho, la possible declaració (unilateral) d'independència, condemnant-los d'antuvi per il·legals.

A banda del fet cabdal que són els marcs legals els que s'han d'adaptar a la voluntat dels pobles, i no a la inversa, resulta paradoxal que la “democràcia espanyola” (si se'm permet l'ús d'aquest quasi oxímoron) contempli i empari l'existència de partits legals independentistes i no la viabilitat de la independència que aquests partits reclamen, amb tota la raó legal del món. Quines contradiccions, oi?

El PSAN, per exemple, és un partit legal des del 10 de setembre del 1977. Després de la mort de Franco, la veda a la legalització de partits es va alçar amb el RD 12/1977, de 8 de febrer, i el PSAN presentà la sol·licitud de legalització el 22 de març, al “Registro de AsociacionesPolíticas” del Ministeri de l'Interior. El 31 de març ens van comunicar que, “atendido que de los antecedentes y fines que concurren en la citada Asociación se deduce la existencia de razones bastantes para presumir la concurrencia de il·licitud penal”, resolien suspendre'n la inscripció i traslladar el tema al Tribunal Suprem, el qual es desentengué de la qüestió i la retornà al Ministeri. Amb les nostres al·legacions, d'una banda, i l'informe de la Delegació General de Policia, d'altra, el Ministeri va acordar, el 20 de juliol, denegar la inscripció sol·licitada, en considerar que:

“las finalidades sustanciales y fundamentales del grupo cuestionado, las constituyen la revoluciónmediante la lucha de clases y la exaltación hegemònica sobre todas las demàs de la classe obrera, mediante la destrucción del llamado Estado “burgués”; y que, por otro lado, la Asociación solicitantepersigue la consecución de la independència política de los denominados Païses Catalanes, prèvia expulsión de las “fuerzas de ocupación”.

El 24 d'agost presentàrem recurs de reposició i, vejats miracle!, la vespra de la Diada d'aquell 1977, ens comunicaren que era “procedente la inscripción de este Partido Político en el Registro correspondiente”, ja que, segons deia un dels “resultandos”, “de un anàlisis objetivo de los estatutos presentados no puede deducirse transgressión jurídica a lo previsto en la ley 21/1976, de 14 de junio”.

Així doncs, l'any 1977 es va legalitzar un primer partit independentista català amb ple coneixement de la seva significació i dels seus objectius. Des d'aleshores ençà, seguint el camí obert amb la inscripció legal del PSAN, moltes altres formacions polítiques i coalicions electorals de signe independentista han tingut i tenen cobertura legal a l'Estat espanyol. Per tant, se suposa que els objectius d'aquests partits ha d'ésser tan legítims i realitzables com els de qualsevol altre. Altrament, hauríem de convenir que hi ha partits de primera i de segona. Els uns podrien arribar fins al final i els altres no. O que postular la independència està bé (es pot tolerar), mentre siguin pocs els que la reclamen, però fer-la efectiva, ja no. La llei de l'embut.

Si és legal lluitar per la independència, ha d'haver també una solució legal per a fer possible la independència quan una majoria de la població afectada ho vulgui. De tota manera, que l'Estat espanyol no tingui una legislació amb coherència interna és una mostra més de la seva “imperfecta” democràcia, per dir-ho en termes suaus.

València, 20 de gener de 2013