És Espanya, l'Estat espanyol un camp de concentració?

Afredo Pastor, economista, professor de l'IESE, es preguntava l'altre dia des de l'Ara, 19 de gener, “Ja s'hi val tot?” i denunciava els excessos del llenguatge, “quan en el discurs la retòrica pensa més que la raó, resulta molt fàcil que el llenguatge de l'entesa es converteixi en el de la guerra: les paraules van tancant els camins en compte d'obrir-los, fins que, com si fosim al fons d'un embut, només queda la baralla”.

Reconec que pot tenir raó, sovint escrivim en un “punt de crispació” i manca de serenitat que voldria treure'm de sobre. I tanmateix, partim d'un desavantatge inicial ben profund, uns tenen la seua llengua, cultura i nació plenament reconegudes, amb privilegis i prebendes, i els altres què tenim, només la subalternitat. I l'aclimatació a la subalternitat. El que sempre han demanat els botiflers.

A més a més, al País Valencià, no ens criticaven als catalanistes, als valencians i/o als catalans, de reproduir la racionalitat freda de Fuster, d'haver deixar la “irracionalitat”, la rauxa i la passió al marge? No ens acusaven d'ésser massa assenyats? Doncs, recuperem una certa “irracionalitat” en defensa pròpia davant tants atacs estructurals i tantes agressions continuades, des de fa tants anys, com a instrument d'ensenyar a sospesar. Perquè és evident que el que no es queixa i mostra els greuges que pateix, no és tingut en compte. Als espanyols ja els va bé, com va tot, la seua llengua castellana prioritzada a la majoria dels territoris catalanoparlants, la fiscalitat injustament redistribuïda, les inversions escassíssimes als territoris que ESperanza Aguirree considerava “estrangers”.

El Sr. Pastor escriu: “El Sr. Tresserras d'associa Espanya amb un camp de concentració: és com quan el govern central qualifica de totalitari el procés iniciat per la Generalitat”. Sospesem els mots i les raons. El govern central, amb plantejaments polítics i lingüístics totalitaris, com marca la tradició, el costum i la llei espanyola, sap perfectament que el procés de la Generalitat no és totalitari. Hi ha un clam popular des de fa anys i sobretot arran la sentència del TC contra el català.

Però, cínicament, repetint-ho, a lo Goebbels, potser s'ho creguen i facen servir tota la publicitat mediàtica de l'estat absolutista espanyol per guanyar adeptes a la causa espanyola que continuar maltractant Catalunya i els Països Catalans. Nosaltres els catalans pensem que l'estat espanyol no ens coneix prou. Els saben que tot català es mor de vergonya si li diuen que no es prou democràtic, que no ho es pulcrament, del tot. Saben que els catalans són molt sensibles a no només ser-ho sinó semblar-ho. En canvi, els espanyols estan acostumats al totalitarisme, a la tradició constitucionalista de Cadis, ferransetenista, esparterista, primoriverista, franquista, constitucionalista, que perllonga el franquisme.

Els importa un rave que els acusen d'antidemocràtic o de totalitaris. Ho són, ho volen ser, si amb això mantenen el mamellam i l'aniquilació del català. No ens causa cap molèstia: la seua obsessió és eliminar els altres. No a l'estil de nacionalsocialisme als camps de concentració. A l'estil espanyol. El que han utilitzat, —imaginàriament—, a l'imperi en la conquesta d'Amèrica, annexionant, assimilant, masclant-se i manant des de dins. Evidentment, si cal s'extermina, s'extermina, com conta Todorov a “La conquista de America”. Es fan colps d'estat militars, es tortura, es persegueix inquisitorialment als altres, comunitats indígenes, d'allà i d'ací, es fan estat d'excepció, es censura el català, es prioritza el castellà... amb lleis injustes i tribunals corruptes, on Montesquieu ha sigut assassinat abans. No és un camp d'extermini nazi, però s'assembla massa.

Sovint els mots remeten a símbols que tenen força i evocació enèrgica per explicar la nostra situació i circumstància catalana en mans d'una constitució “democràtica” votada en funció de pressions militars insuportables i de les amenaces de retorn cap a l'immobilisme. El dilema: d'acceptes aquest plat o tornem a la dictadura. Això no és cap democràcia. És una cosa de la qual cal avergonyir-se. De no haver plantat la cara més llavors per exigir un tracte lingüístic equitatiu, per haver deixat clar del tot que els territoris catalanoparlants tenen dret a prioritzar la seua pròpia llengua igual (o “més”) que els territoris castellanoparlants la seua.

On estan les compensacions pels anys de les dictadures anteriors? On les compensacions pels segles d'opressió en un intent sistemàtic d'aniquilament de tot lo català?

Al País València, la metàfora del “cap de concentració” esdevé molt més real que al Principat: amb denúncies contra entitats en defensa de la llengua, amb talls de les antenes de TV3, amb l'arraconament del català a tots els àmbits inclús a l'educatiu, amb el gueto de les línies dobles per minoritzar el “valencià”, amb la promoció institucional i acadèmic del secessionisme, amb les lleis en contra de posar autors catalans de fora del País Valencià, amb el no reconeixement dels títols de català del Principat o de les Illes, amb la negació permanent de la unitat de la llengua pels que per llei haurien d'estar obligats a defensar-la i no trencar-la i minoritzar-la, etc. amb una inversió econòmica des de Madrid, en funció dels interessos corruptes de la capital d'Espanya que vol “el seu port” a València, els grans 'events' al voltant dels Gürtel, Brugal, Emarsa, etc. mentre es privatitzen hospitals, escoles i béns públics. Amb els policies carregant brutalment i impune contra el veïnat pacífic que protesta per defensar les seues cases a El Cabanyal.

No és encara un camp de concentració, el País Valencià, però se sembla molt. Sembla que hem entrat en les dutxes perquè ens arruixen, des de fa anys, el gas descatalanitzador. Quan s'està a un camp de concentració, i et discriminen, et vexen, t'insulten, i et maltracten, el primer instint de supervivència és fugir. Escapar-se ben lluny, cercar aixopluc. L'estat espanyol no pot continuar sent el nostre principal enemic. Però ho és.

I evidentment, amb l'espanyolitzador del Sr. Wert per acabar-nos de netejar. De neteja lingüística. És un dir, això del “senyor”. Les altres qüestions, no són només un dir, mostren o intenten mostrar una realitat. Malgrat la retòrica i les exageracions. Que els espanyols no en fan, quan diuen que hi ha un tracte fiscal just o que la Constitució és “democràtica”, perquè respecta la diversitat de llengües, cultures i “nacions”... i inclús possibilitat el dret a l'autodeterminació decidit només pel “poble espanyol”.

On s'ha vist que el dret a decidir d'El Quebec l'hagen de votar tots els 'canadencs'? Bé, açò, últim, del respecte a les altres nacions, no ho diuen pas els espanyols, perquè “Nació”, només hi ha que una. La vertadera. I en majúscula. Les altres no existeixen. No tenen cap dret. No tenen dret ni a posar-ho en el preàmbul de l'Estatut, tot i que s'haja votat per majoria. Com el sistema educació que prioritza la llengua pròpia de Catalunya, la del País Valencià o les Illes... Com si estiguérem a un camp d'extermini?