Com valora l'aprovació de la declaració sobiranista al Parlament de Catalunya?

Que el soroll dels últims dies no ens faci perdre de vista que hi ha el doble de partidaris de la consulta que contraris. 85 a 41. Si el resultat hagués estat a la inversa, a La Moncloa i Ferraz estarien brindant amb cava perquè el procés s'hauria acabat. Em va sobtar que el PP, després de donar lliçons de democràcia, no es quedés a veure el resultat d'una votació... democràtica. Per coses així, no sé si el PSC (el partit de Pallach, Raventós, Lluch i Maragall) acaba de ser conscient del que suposa políticament que el PP i C's els hagin donat la benvinguda al club del NO.

El debat sobiranista m'ha fet reviure els pitjors moments del vodevil amb l'Estatut. S'ha escrit una declaració de prosa lamentable que ja havia estat consensuada pel poble, només per anunciar les neurosis dels partits.

Diria que fem el talòs potinejant el Parlament amb debats inútils: Catalunya serà sobirana si els seus líders la porten al referèndum que ens van prometre. De moment, ofereixen performances abstencionistes, excursions xilenes, i picabaralles d'infants.

Continuem en espera.

La votació de la Declaració de Sobirania és un gest de ruptura amb l'Estat, un acte major. Podríem dir que finalment s'han assolit els principis de l'Assemblea de Catalunya, dècades després, tot i que ara cal treballar de valent per fer el referèndum. En qualsevol cas és un dia històric. Cosa que es demostra també amb les discrepàncies internes que han aflorat en diversos partits de l'arc parlamentari. Quan les coses van de debò és molt difícil, és impossible, aguantar segons què.

És una pena, en iniciar-se una etapa decisiva pel futur de Catalunya, que el PSC, fruit de dependències alienes, es trenqui (5 diputats no han votat, el 25%, i Joaquim Nadal deixa el consell nacional) i s'alineï amb el PP i C's, traint així la seva història. Però la proclamació de sobirania i del dret a decidir ja és un fet, ha estat aprovada per dos terços del Parlament (85 vots a favor sobre 128 vots emesos). El dret a decidir no prejutja la decisió, simplement és el maó bàsic de tota democràcia.

El Parlament ha proclamat la sobirania del poble de Catalunya i ho ha fet amb els vots favorables de dos terços del diputats (85 de 128). Aquesta declaració formal dóna cobertura jurídica en l'ordenament internacional a la declaració d'independència, que vindrà més endavant. A partir d'ara, la Constitució Espanyola no té cap validesa sobre les decisions que prengui el Parlament. Caldrà molta intel·ligència, serenitat i valentia de governants i ciutadans per fer valer aquest gest històric.

L'actitud del PP per haver perdut una votació demostra el concepte que té de la democràcia i denota la transcendència de la declaració de sobirania. Navarro sortirà als llibres com un polític esquifit que va dinamitar el PSC per la submissió malaltissa al PSOE. Es queda amb 15 diputats. Mas ha decidit trencar l'statu quo des de dins, amb les esquerres d'obediència catalana, i els partits de l'establishment s'esquerden. Prova de la magnitud del repte que té el suport de 92 de 135 diputats.

Més enllà de les estratègies a llarg termini o de les tàctiques parlamentàries, el PSC hauria d'haver entès ahir que la votació sobre la sobirania parlava de dignitat i d'història. En aquest context, tot i admetent que la renúncia de cinc diputats a seguir les ordres del partit és meritòria, no entenc per què van renunciar a exercir la responsabilitat per a la qual hem de creure que han estat escollits. Posats a ser dissidents, ¿no era millor votar i apostar decididament per un dret inqüestionable?

La resolució que va aprovar ahir el Parlament inicia el procés cap a la independència de Catalunya; té, doncs, una importància històrica. Cal felicitar els partits que hi han donat suport, perquè han sabut traslladar a la cambra el clam de l'11 de setembre. La votació també ha servit per deixar molt clares les posicions de les diverses formacions polítiques pel que fa al dret a decidir: els que érem a la manifestació ara ja sabem quins partits ens han escoltat i ens han seguit.

Tinc un sentiment de gratitud immens envers els diputats que han tingut el coratge de fer aquest pas fonamental cap a l'autodeterminació. Uns diputats pels quals no puc votar perquè ells i jo no tenim, ara per ara, la mateixa nacionalitat. És clar que el més difícil vindrà ara, però serà també el més engrescador, perquè la sobirania només té sentit si s'exerceix, i per un poble que n'ha estat privat durant tants segles aquest exercici serà just, necessari i profitós però també bell.

85 diputats han dit que sí. Som subjecte polític i jurídic sobirà, i decidirem. 2 abstencions m'han dolgut.
I 5 més han donat dignitat a un garbuix de confusió. Una confusió que cuejarà.

Al cantó del no, 19 diputats que en un gest infantil i indigne han perdut en el camí de l'abandó de l'hemicicle tota credibilitat (democràtica). Els 15 del que vol ser el principal partit de l'oposició. I el més rotund, els 9 o el 100 per 100 dels qui il·lusòriament creuen encara que Espanya es pot canviar. Decidirem!

Ho diu la llatinada: apressa't lentament. Hi pensava veient que Joan Herrera d'ICV es va descuidar el rellotge a la tribuna d'oradors, i que allí es va quedar fins que va intervenir David Fernàndez, de la CUP. Aquest és el ritme de la legislatura en què hem entrat: sense presses però sense aturador. És clar que hi ha uns quants diputats que no volen donar corda al rellotge. Però fins i tot al PSC hi ha qui creu, com els 85 diputats sincronitzats, que és millor preguntar sobiranament, perquè qui pregunta ja respon, i qui respon també pregunta, ni que sigui festina lente.

Ros, Geli, Elena, Martínez-Sampere i Ventura han decidit seguir la seva consciència i no l'ordre de partit. Defensen el dret a decidir com a expressió màxima de la democràcia, lamenten la deriva de l'actual cúpula i rebutgen situar-se en el bloc unionista, amb PP i C's. Es consideren, encara, els hereus d'un PSC permeable, integrador, compromès amb el país i, sobretot, catalanista. Ha passat més d'un any des del congrés que va enlairar Navarro però que no va resoldre la tensió interna. La pregunta és si mantindran la coherència mostrada encarant, ara sí, l'inevitable i necessari xoc ideològic.

Oblidem la peccata minuta. La història no recordarà les disputes internes, les negociacions, les abstencions o qui no va votar. Les cancelleries d'arreu del món només veuran que gairebé dos terços del Parlament de Catalunya han fet el primer pas per exercir el dret d'autodeterminació. Un acte de voluntat democràtica en seu parlamentària derivat de la victòria aclaparadora en les urnes de les forces polítiques favorables a convocar el referèndum que tindrà lloc l'any vinent. Passem pantalla.

Tot i que el Parlament de Catalunya ja havia aprovat el 1989 i el 1998 resolucions que ratificaven el dret d'autodeterminació, i el 2011 hi havia afegit la proclamació del Parlament com a seu de la sobirania del poble de Catalunya, ara es compromet a iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir, atorgant al poble de Catalunya caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà. El no del PSC, que també va votar en contra el 1989, configura dos blocs, el de la democràcia i el sí, i el de la no democràcia i el no. La tercera via, sí a la democràcia, no a la independència, no hi és.

Davant del repte era necessari reforçar les majories disposades a prendre partit a favor del dret a decidir. No podem anar enrere; el centre polític s'ha desplaçat a més velocitat que els partits que pretenen representar-lo. D'aquí les tensions mortals dins del PSC, un partit que ha estat hegemònic fins ara, però que corre el risc d'acabar com el vell PSUC. CiU lidera. ERC s'erigeix en vigilant fidel. Avancem superant els entrebancs que ens posem des de dins de la pròpia família catalanista.

Ahir el PSC es va suïcidar. Pere Navarro va prioritzar la seva relació amb el PSOE per damunt de la unitat del catalanisme i el partit va renunciar, segurament per sempre, al lideratge de l'esquerra catalana. Costa molt d'entendre el contorsionisme dialèctic de donar suport al dret de decidir i votar-hi ahir en contra. En conseqüència, ERC passa a liderar el centreesquerra català i els dos grans partits catalans compartiran una estratègia sobiranista. Ahir ens vam fer una mica més normals.

Ha començat una nova era en la política catalana que substitueix la que s'havia iniciat el 1979-1980. Cap dels supòsits en què es va fonamentar la sortida del franquisme ja no serveix i caldrà substituir-los per uns de nous: els de la sortida de l'autonomisme. El catalanisme polític s'ha de redefinir a partir d'ara, perquè les estratègies i les tàctiques vàlides durant més de tres dècades en una concepció subestatal de Catalunya ja no serveixen en una nova concepció estatal del nostre país.

Un pas necessari per perseguir la dèria d'un estat català nou, just, sense vicis ni condicionants, on hi càpiga tothom. Volem una consulta, i fer-la vinculant xoca amb la legalitat espanyola. I ni PP ni el PSOE estan per la feina de resoldre-ho. Caldrà seguir expectants els passos, suposo, previstos. I comprovar les reaccions també previstes i veure com es poden superar. Fent pinya, però amb dubtes raonables sobre l'assoliment final i les possibles futures noves dependències.

Un paper mal escrit (“la dictadura va comptar amb una resistència”, sic), massa llarg (com si la història fes més legítima la llibertat) i confús (si tinc sobirania jurídica, què nassos haig de declarar sobre el dret a decidir?); uns crítics amb alternatives contradictòries (PSC defensant el dret a decidir, però sense ser sobirans) o falses (PP i C's, amb les seves reformes impossibles) o ridícules (CUP, voto “sí”, voto “no” i no sé no contesto) mentre la gent ja és a punt d'iniciar la revolta. No va ser el d'ahir el nostre millor dia.

La declaració és un petit pas endavant, tot i que molt tímid en relació amb la iniciativa demostrada pel carrer els últims anys. Mentre els catalans lluiten per sobreviure, alguns polítics guanyen temps discutint detalls absurds. Es confon la democràcia amb l'eufemisme perquè molts diputats i càrrecs de partit tenen por de perdre la feina si canvia l'statu quo. Tard o d'hora el govern haurà de validar la consulta popular del 2009 i convocar un referèndum vinculant amb dues opcions: “sí” o “no”.