Catalunya surt de viatge

A les sis i vuit minuts de la tarda d'ahir, dia 23 de gener del 2013, el Parlament aprovava el dret a decidir i, amb ell, el mandat per celebrar la consulta. Mitja hora més tard, a dos quarts de vuit, s'iniciava al Palau de la Música l'Any Espriu. Lliga, una cosa i l'altra? Lliga molt, perquè, per començar, l'acte del Palau va semblar la fi de festa, la celebració, de la sessió parlamentària de la tarda i el seu resultat. Els assistents, que no havien anat al Parlament, ho van entendre així, perquè van entonar alguns crits d'independència davant alguns dels poemes que van ser recitats en la gala perfectament organitzada, uns crits que es van fer més clamorosos quan el president Mas va sortir a l'escenari a dir quatre paraules molt ben dites, com ara mateix es veurà. Quan el Cor del Liceu va cloure la funció amb el Va, pensiero del Nabucco de Verdi, el públic va reaccionar com si es trobés davant un himne a la pàtria que els tocava molt de prop. Un altre himne per sumar en aquest país que en té tants. Tenim Els segadors, tenim El cant de la senyera, tenim La Santa Espina, tenim L'estaca, en tenim uns quants més que ara mateix no em vénen al cap, i des d'ahir, dia del dret a decidir, tenim el cant a la llibertat que Verdi, molt estimat d'Espriu, va compondre i que al moment de la seva estrena ja va aixecar les passions que són del cas.

Enrere quedava una jornada molt llarga, llarguíssima, que havia començat a les deu del matí al Parlament. Semblava llavors que la declaració sobre el dret a decidir es votaria al migdia, però els senyors i senyores diputats es van embrancar amb tanta intensitat a parlar d'altres coses que no eren del cas, però que de tota manera figuraven a l'ordre del dia, que quan va arribar l'hora de dinar encara no havien entrat en matèria. Va ser llavors que la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, va anunciar que hauríem d'esperar a les quatre de la tarda.

En la sessió del matí, però, ja va quedar clar per on anirien els trets a la tarda, perquè no hi va haver cap grup que desaprofités l'ocasió i el torn de paraula per manifestar les seves intencions a l'hora de la veritat, que era l'hora que tothom esperava. El PP i Ciutadans insistint a dir que tot plegat seria una il·legalitat naturalment no contemplada a la Constitució, CiU, ERC i ICV avançant el seu sí al redactat i la CUP avançant-se a la celebració del vespre, citant Espriu a la seva manera, que, com va dir el president Mas, no se sap si seria la manera que plauria a Espriu.

L'espectacle matinal el van oferir cinc diputats del PSC disconformes amb la decisió del seu partit de votar negativament el text consensuat per CiU i ERC, i finalment acceptat per ICV i –una mica– per la CUP, i que ells consideraven ben raonable. Van sortir ostensiblement de l'hemicicle, es van reunir a part i van sortir anunciant als periodistes que a la l'hora de la votació no es decantarien ni pel sí ni pel no ni per l'abstenció, sinó que simplement s'absentarien. A l'hora que van fer aquest anunci encara ningú no sabia que el text no es posaria a votació fins a la tarda, de manera que quan es va anunciar l'ajornament tots els que estàvem en el secret vam estar segurs que a l'hora de dinar en Pere Navarro els estiraria fortament les orelles i els posaria a to. Si els va estirar les orelles és cosa que no sabem, però si l'acció punitiva es va materialitzar no va tenir cap efecte. A la tarda, a l'hora de votar, els cinc discordants no van abandonar l'escó, però van accionar el botó del sufragi de manera que no van ser comptats com a presents. Aquí, senyors i senyores, comença la crisi del PSC de la qual sentirem a parlar. Els cinc diputats “no presentats” van ser Àngel Ros, Rocío Martínez-Sampere, Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura. Comptant que el PSC té vint diputats, una quarta part. Mentre Alícia Sánchez-Camacho, del PP, i Albert Rivera donaven a Pere Navarro, el líder socialista partidari del no, la benvinguda al grup dels paladins de la llei, l'ordre i la unitat espanyola –benvinguda expressada per a més escarni en castellà–, els “no presentats” feien crides a establir ponts de diàleg amb el mateix PSC i amb els partits del sí al dret a decidir.

La paternitat de l'expressió “ponts del diàleg” correspon a Espriu, l'homenatjat del vespre. Com que els ponts dels quals Espriu parlava eren els que havien d'unir Sepharad –Espanya–, amb els pobles i les parles que la integren, Mas es va preguntar si el poeta de Sinera havia fracassat. En part sí, i la sessió parlamentària n'era la viva expressió, però en part no, perquè, com va dir el mateix president, ell va contribuir a posar els camins que ens han dut fins aquí gràcies a la seva defensa de la llengua, al seu patriotisme i a la seva ànsia de lliberat. Els poetes, va afegir el president, assenten bases sobre les quals, de vegades passats els anys, els polítics construeixen programes de govern i lideratges. “Catalunya surt de viatge –va afirmar el president Mas–, i Salvador Espriu és un guia immillorable per a la nostra ruta.”

Els que donen benvingudes en castellà quan se senten dolguts i volen manifestar el seu espanyolisme no van ser vistos a l'homenatge de qui havia viscut “per salvar-nos els mots”. Els receptors de la benvinguda enverinada tampoc no s'hi van acostar, i és una gran llàstima, perquè si es perden un gran viatge ens el poden, a més, dificultar.