Per què ens atrau la independència?

Per raons ideològiques? Uns quants. Per conviccions polítiques? Pocs. Per motius econòmics? Força. Per causes jurídiques? Tots. M'explicaré. Molts catalans s'estan preguntant per què tenen aquest sentiment de voler marxar corrents de l'Estat espanyol quan la major part de la seva família potser en prové i fa quatre dies no tenien aquesta preocupació. La resposta, amic meu, és en el dret.

El mecanisme mental que s'ha activat en els catalans aquests darrers temps té l'origen en la constatació indubtable que s'ha produït un “incompliment contractual permanent, intencionat i reiterat” del contracte democràtic que l'any 1978 vàrem subscriure amb els altres ciutadans que configuren l'Estat espanyol i que porta el nom de Constitució espanyola. I, certament, quan l'altra part d'un contracte l'incompleix de manera conscient i sistemàtica, sempre queda la possibilitat de resoldre'l per aquell que l'ha complert, ja que així és en dret. I en això estem.

Des de la restauració de la democràcia, els catalans hem subscrit majoritàriament tres grans pactes democràtics: la Constitució del 1978, la Constitució europea l'any 2005 i l'Estatut d'Autonomia del 2006. En aquests textos legals se'ns diu que “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”; la Unió Europea “es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories...”, i que “els poders públics de Catalunya han de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, la pau, la justícia, la solidaritat...”. Si ens hi fixem, doncs, en tots els textos que se'ns ha demanat que ratifiquéssim s'usen els mots estat democràtic o democràcia, llibertat, justícia i estat de dret. Tots aquells valors que curiosament tenen cabuda en el nostre “seny català”.

Per què des del seny català ens podem plantejar ara seriosament resoldre el pacte constitucional sense tenir la sensació que ho fem des de la rauxa? Perquè a un ciutadà que defensa la democràcia, gaudeix cada dia de la seva llibertat, lluita per la justícia de la seva societat i exigeix que es respecti l'estat de dret en tots els àmbits, no se li pot tornar a demanar ara que, davant unes institucions espanyoles que, aprofitant la força de les majories, han convertit finalment el pacte constitucional en un contracte d'adhesió com el que el signem habitualment amb els bancs, companyies subministradores o de telefonia, en el qual no podem canviar ni una coma, quedi de braços plegats.

Tots hem pogut descobrir amb els anys que allà on la Constitució diu “nacionalitats i regions” vol dir en realitat segons les majories cafè per a tothom, és a dir, res de distincions entre els pobles d'Espanya amb l'argument que no hi pot haver privilegis econòmics i socials, quan certament els privilegis hi són per la via del repartiment dels nostres impostos, ja que interpreten el principi de solidaritat al seu gust i manera, i ignoren obertament que l'Estat ha de garantir “l'equilibri econòmic, adequat i just entre territoris”. Hem hagut de sentir una vegada i una altra que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, i s'han oblidat expressament que, si bé en el preàmbul de la mateixa Constitució es parla clarament dels pobles d'Espanya i dels pobles de la terra, posant-los al mateix nivell, a l'hora de la veritat Catalunya no és ni una nació ni una nacionalitat, és una comunitat autònoma que neix amb la Constitució i prou –com si haguéssim nascut del no res–, i per justificar-ho se'ns ha dit de manera alliçonadora –pensant que som uns desmemoriats– que la transició es va fer de “la llei a la llei”, d'una llei franquista a una norma constitucional, amagant en tot moment, i això és important, que abans d'esclatar la Guerra Civil va ser ni més ni menys que la dreta espanyola la que va abolir per la força militar un govern legal, legítim i escollit democràticament d'esquerres i republicà... –i ara són aquests, vet aquí, els que ens volen donar lliçons de constitucionalisme–. Ens hem hagut d'empassar també que la nostra llengua, si bé és cooficial juntament amb el castellà, no té el mateix estatus jurídic perquè, mentre que els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d'usar la llengua espanyola, el TC va establir que els catalans no tenen el deure de conèixer la seva llengua, malgrat que la Constitució no fa aquesta distinció (diu “també serà oficial”), ja que així provoquen la paradoxa premeditada que, per exemple, els jutges, fiscals i altres funcionaris no tenen el deure de saber català per exercir a Catalunya, però tenen l'obligació d'atendre els ciutadans amb les dues llengües. Segueixo? Hem comprovat recentment, i això és “es colmo” –com diria aquell famós diputat mallorquí–, que l'Estat, malgrat que hauria d'incloure en els pressupostos generals la totalitat de les despeses i ingressos del sector públic i una assignació a les comunitats autònomes en funció del volum de serveis i activitats estatals que hagi assumit, perquè així ho estableix la Constitució, a l'hora de la veritat tot queda en paper mullat per motius ideològics de la majoria i no passa res. Però que no havíem quedat que estem en un estat de dret i la Constitució s'ha de complir? No, amics meus, això només serveix per als catalans. Per què? Perquè creuen que tenen l'estat de dret controlat, ja que si s'ha d'acabar al Constitucional, també està constitucionalment sota el domini de les majories polítiques i ideològiques espanyoles. Prova irrefutable del que dic és la sentència de l'Estatut. Fixem-nos-hi. Malgrat que la Constitució encomana a aquest tribunal que declari la inconstitucionalitat o la constitucionalitat de les lleis, a l'hora de sentenciar el nostre Estatut, fan una pirueta jurídica inadmissible, ja que si bé declaren constitucionals uns preceptes i, per tant, no queden fora del nostre ordenament jurídic, diuen que s'han d'interpretar segons el que recull la sentència, possibilitat no prevista ni en la Constitució ni en la mateixa llei que regula el TC perquè va en contra del principi de seguretat jurídica també previst en la Constitució. S'aconsegueix, així, crear intencionadament un batibull jurídic del qual ara patim les dures conseqüències. Ras i curt: el TC només pot dir si una norma queda dins l'ordenament jurídic o si en queda fora i res més. I això es va fer –no ens enganyem– per lligar curt els catalans, ja que va ser la manera d'entabanar-nos fent-nos creure que gairebé tot l'Estatut era constitucional.

Molts catalans, en vista de tot això, evidentment s'estan rebel·lant democràticament i estan exigint als seus representants que resolguin com més aviat millor aquest contracte d'adhesió que ens han encolomat com unes participacions preferents, atès que ens volen donar gat per llebre i, això, a un català no li ho facis mai.

Però que no es confongui ningú; encara que superem la crisi, la resolució contractual seguirà més vigent que mai, ja que, recordant la frase que va usar en campanya el candidat Clinton davant el president Bush pare, podem dir ara: “No és l'economia, estúpid... És el dret.” Democràcia, llibertat, justícia... Us sona?