Tambors de guerra
Rubalcaba exigeix a Rajoy que plegui però no planteja ni moció de censura ni avançament electoral
El PP l'acusa d'agitar el carrer
Els socialistes són conscients que unes eleccions no els beneficiarien
Una part del PP observa que la situació és més crítica que l'11-M
Entre la X dels GAL i les inicials M.R. dels papers de Bárcenas hi ha una subtil diferència. La lletra incògnita que apareixia en el sumari de la guerra bruta contra ETA convida a interpretacions; en canvi, les inicials que sovintegen en els manuscrits de l'extresorer del PP són perfectament identificables. Les trampes en la lluita antiterrorista, la crisi econòmica i la corrupció van precipitar la sortida de Felipe González. El “Vagi-se'n, senyor González” de José María Aznar havia calat, i el 1996 un avançament electoral va permetre l'alternança al poder. Per circumstàncies diferents, el dirigent popular també va haver d'abandonar el palau presidencial per la porta del darrere. L'11-M va provocar una forta convulsió als carrers que es traduïa en un càstig a les urnes. Aznar va ser condemnat a renunciar a la glòria del seu mandat cedint el relleu a José Luis Rodríguez Zapatero, el qual també va acabar com el rosari de l'aurora. A només un any i escaig de les eleccions, Mariano Rajoy s'enfronta a la suma dels pitjors escenaris dels seus antecessors: a la crisi econòmica s'ha d'afegir la política, la institucional, la territorial i la social. Un panorama demolidor. El president espanyol comença a no ser creïble per a gairebé ningú i els partits fan sonar els tambors de guerra.
A hores d'ara només dos elements situen Rajoy en millor posició que els antecedents descrits. El primer és que el del PP té majoria absoluta per resistir i el segon, i molt més important, és que quan mira cap a l'altra banda de l'hemicicle només hi intueix un líder de l'oposició entre tenebres. Les enquestes dels últims dies confirmen que Alfredo Pérez Rubalcaba té el crèdit tan o més esgotat que el president espanyol. Pocs dins el seu partit el veuen com l'alternativa engrescadora que es necessita. I la prova és que ahir, i quan ja han passat quatre dies des de l'aparició a El País dels documents que assenyalen un hipotètic tràfic de sobres de diner negre del qual s'hauria beneficiat Rajoy, el secretari general del PSOE gosava demanar la dimissió del president.
Recuperar terreny
Després d'haver quedat fora de joc per l'estafa a la fundació socialista Ideas per part del seu gerent i la falsa Amy Martin –que va coincidir amb la difusió de les primeres informacions dels sobresous al PP–, Rubalcaba intenta ara recuperar el terreny perdut i ahir, un dia després que Rajoy ho fiés tot a la seva paraula, el líder del PSOE tornava a comparèixer per esgrimir que el president espanyol està “incapacitat per dirigir el país en una situació tan difícil” i li exigia que se'n vagi.
En les darreres vint-i-quatre hores no havia passat res més de nou que justifiqués el canvi de rumb en l'estratègia del secretari general socialista. És evident, doncs, que de la ronda de converses amb els pesos pesants del partit va deduir que la posició del PSOE resultava massa tova, tenint en compte que fa dies que altres forces polítiques reclamen dimissions, comissions d'investigació, mocions de censura i eleccions anticipades.
Els socialistes dosifiquen els moviments en espera que el vent giri a favor seu. Això explica que ahir no aclarís si pensa anar més enllà de la petició explícita al president perquè deixi el càrrec. Al cap i a la fi, el PSOE és conscient que els seus antics electors li segueixen donant l'esquena. Un eventual retrocés del PP no compensaria el fet que al Congrés s'implantaria el model grec: dreta i esquerra esbocinades i enfrontades i, entremig, els partits territorials mantenint el seu pes.
Fi del bipartidisme
Un panorama difícil de gestionar per als dos grans partits estatals, que no podrien formar un govern estable. Perquè els estudis demoscòpics reflecteixen que si ara hi hagués eleccions el bipartidisme en sortiria malparat. Els seus vots fugirien cap a IU i, sobretot, cap a la UPD de Rosa Díez, una dirigent amb més de trenta anys de trajectòria que parla dels polítics en tercera persona com si ella pertanyés a un altre gremi. Així que sense temps d'haver forçat un nou líder, al PSOE li convé més el desgast lent i imparable de Rajoy i la derrota del PP després d'una única legislatura convulsa que no pas un desenllaç sobtat.
El dirigent popular Esteban González Pons intentava burxar la ferida assegurant que, lluny de ser “un expert en governació”, Rubalcaba és tot un mestre “en la provocació de l'algarada pels carrers”. Sense apartar-se ni un mil·límetre de la línia que el dia anterior havia marcat Rajoy, González Pons insistia a atrinxerar-se assenyalant l'oposició com la culpable de tots els mals del PP. Torna el manual d'acusacions de l'11-M, tot i que en aquesta ocasió es fa més difícil pensar que és el PSOE el que instiga i controla el malestar social.
És per això que dins el PP hi ha qui vol fer veure a Rajoy que la situació ara és molt més complexa que quan els islamistes van atemptar a Madrid la vigília d'unes eleccions. Esperanza Aguirre és de les que més burxen perquè el líder dels populars faci gestos més contundents. Tot i així, en públic la líder està més callada del que és habitual i és per això que molts la veuen darrere una operació per fer caure Rajoy. D'altres, en canvi, consideren que la madrilenya fa tard i que si Rajoy fes un cop de cap definitiu –que ara no s'intueix–, el que s'ho mira amb ulls més delerosos és, precisament, Alberto Ruiz-Gallardón, el vell enemic d'Aguirre.
LES FRASES DEL CAP DE L'OPOSICIÓ
Suárez, l'únic que ha dimitit
Des de la instauració de la democràcia, Adolfo Suárez és l'únic president espanyol que va cedir a la pressió ambiental i va dimitir. Ho va fer el 29 de gener de 1981, víctima, sobretot, de les guerres internes d'UCD. Suárez va cedir el relleu a Leopoldo Calvo Sotelo, que es va mantenir en el càrrec fins a les eleccions del 1982, en què Felipe González va aconseguir una aclaparadora majoria absoluta. Un any abans de la seva dimissió, Suárez va haver de superar una moció de censura en la qual González es presentava com l'alternativa. Set anys més tard, era el socialista –amb majoria absoluta– el que s'enfrontava a una moció plantejada per Antonio Fernández Mancha. El d'AP necessitava donar-se a conèixer com a nou líder de la dreta.
