“El ciutadà ha de saber tot el patrimoni d'un partit”

Espero que hi continuïn confiant. Fins ara, la fiscalia de Barcelona i els fiscals de Catalunya han estat en moltes batalles i crec que hem donat exemple que hem acusat quan s'havia d'acusar i qui s'havia d'acusar. És el nostre compromís amb
la societat catalana.

Hi ha molts àmbits d'actuació, de millora dels partits, d'un procés més àgil i més efectiu... En el nostre cas, hem de seguir treballant amb fiscals que coneguin la matèria, que estiguin especialitzats, que coneguin el dret administratiu, que tinguin coneixements econòmics, i que des d'aquesta posició puguin formular una acusació amb
totes les garanties.

M'agradaria que de tant en tant en dimitís algun. Processalment és molt difícil fixar quan una persona ha de marxar a casa. Com a ciutadà, ja no només com a fiscal, espero en ocasions una responsabilitat política que reconegui que s'ha equivocat i que no pot seguir oferint un servei a la societat. El moment? Potser, el més judicial, és a partir de l'obertura del judici oral, quan ja hi ha una acusació del ministeri fiscal i sobretot hi ha la valoració d'un jutge que indica que hi ha uns fets que tenen aparença de delicte i unes proves que assenyalen cap a una persona.

La cimera respon a una realitat: hi ha una crisi de confiança en el sistema, hi ha un malestar entre els ciutadans i això pot generar un clima de desconfiança cap al funcionament de les institucions. El fet d'unir la visió de les persones que tenim una responsabilitat, en el nostre cas a través del poder judicial, exigint el respecte a la llei i procurant reparar les situacions que s'hagin vulnerat és positiva. Ens permet abordar-ho des de l'experiència de cadascun i proposar receptes que contribueixin a crear un aire nou, de joc net i de respecte al marc legal.

I malgrat tants organismes continuen quedant alguns ens com ara els consorcis, amb una índole administrativa curiosa, o fundacions que no se sap de qui depenen. Un dels temes que més es van tractar a la cimera és la necessitat de transparència com a pas previ a la informació. Que el ciutadà pugui saber quina és la situació i l'actuació completa d'un partit polític. No sabem què fa un partit si no sabem quines fundacions controla, ni quin és el seu patrimoni, ni amb quines empreses opera. Tot això exigeix un compromís de les persones que estan al capdavant d'aquestes institucions. En el món de la contractació pública hi ha irregularitats en els processos que es resolen per la via contenciosa administrativa. Quan aquesta gravetat obeeixi a un objectiu de defraudar i infringir les normes és una activitat delictiva i aquí és quan jutges i fiscals tenim l'obligació de tallar-les.

La majoria dels processos de lluita contra la corrupció es vehiculen a través de les intervencions telefòniques, que s'han convertit en la prova estel·lar. Cal recordar la sentència del jutge Garzón per saber que el món de les intervencions telefòniques té unes carències legals molt greus. Avui, no hi ha una regularització actualitzada de les intervencions telefòniques. Operem amb una llei del segle XIX. I convindria que el legislador ho regulés de manera clara per garantir que les proves siguin vàlides, a més de protegir el dret constitucional al secret de les converses i al de la intimitat.

A Catalunya hi ha prop d'uns 400 fiscals que defensen, entre altres, la seguretat ciutadana. A banda, hi ha la fiscalia anticorrupció, creada el 1995, i que té la seu a Madrid, amb vint fiscals a la central i també al territori. La fiscalia anticorrupció assumeix la direcció dels casos més greus per una qüestió d'especialització. Que ningú hi vegi intromissions estranyes. Hi ha tres fiscals delegats d'anticorrupció a Barcelona que col·laboren amb la fiscalia de delictes econòmics de Barcelona, que és un grup de fiscals molt especialitzats i a voltes són l'avantsala de supòsits d'anticorrupció. La resposta fiscal és rigorosa i, encara que no ho sembli, ràpida. És cert, però, que existeix una susceptibilitat respecte a qualsevol actuació que vingui de Madrid. També allà existeix una gran susceptibilitat del
que ve de Catalunya.

En la pràctica, sí. Com a cap de Lleida, de Barcelona i ara de Catalunya, fa molts anys que dirigeixo, i el principi de dependència jeràrquica és real i té com a última instància unificar criteris, i aquest acaba en el fiscal general de l'Estat, que és totalment independent en la seva actuació professional. Ho ha dit i ho ha demostrat amb fets. Els ciutadans en tenen bona prova que la fiscalia en aquests moments no s'ha arrugat pas, ni s'ha amagat i ha donat la cara i ha actuat sigui qui sigui que tingui una responsabilitat penal; no qualsevol infracció ni una falta d'ètica. Ho farem pitjor o millor, però que no existeixi dubte de la independència del ministeri fiscal en la seva actuació.

El dret a decidir és un dret que hauríem de poder exercir tots. Però alhora cadascú és hereu de les seves obligacions, de la seva història... Hi ha uns pactes i unes normes en què som coresponsables. A partir d'aquí, cap on s'ha d'anar? Com s'ha de fer? No posaria portes a la voluntat dels ciutadans; l'única cosa que espero és que sigui dins del marc de la convivència com hem fet sempre. Hem de ser conscients que la llei està al servei del ciutadà. La llei, perquè sigui justa, ha de respondre al bé comú de les persones.