“Potser millor el sí crític al principi que a mitja partida”

Bé, el que surt ara ve de fa anys, però és cert que ja ho veníem denunciant. No és que ho sabéssim tot, però el terreny de la política és abonat perquè passi això, amb el boom de privatitzacions, de la construcció, l'entramat de societats públiques que no admeten el control ciutadà...

Nosaltres des de molt abans ens hem dotat de mecanismes, no per aparentar una sobreprotecció contra la corrupció sinó perquè som crítics i conscients del terreny de joc que trepitgem, amb molta facilitat per al delicte. D'aquí la limitació a un mandat dels parlamentaris, la limitació de sou, la publicació dels comptes de la campanya, la no-acceptació de privilegis com a diputats, l'aprovació d'un full de principis polítics...

No tots, però és fàcil que n'hi hagi bastants i cada cop la pressió ciutadana és més forta. Hi ha portes giratòries entre grans empreses i càrrecs polítics, opacitat a les cúpules dels partits, etc., que ho faciliten sobretot en els grans, perquè n'hi ha tres amb casos: CiU, PSC i PP. La corrupció no és transversal.

Assumint que no és culpable automàticament, hi ha indicis per sospitar. I com que l'acció política és col·lectiva, i és lògic que cal preservar el projecte per sobre d'una persona, se l'hauria d'apartar temporalment per descartar cap interferència.

És que CiU no ens dóna en absolut cap confiança. El primer que va fer el 2010 en pujar al govern va ser retirar l'acusació que l'anterior havia fet contra Àngel Colom i l'extresorer de CDC Daniel Osácar, involucrats en el cas Palau, un afer clar de corrupció. Van optar deliberadament per tapar-ho; i aquí no hi ha antenes de Madrid. És clar que l'Estat i el nacionalisme espanyol són enemics, però no permetrem que la guerra de banderes excusi la corrupció d'uns i altres.

No, no s'assembla gens. Ells són la delegació de l'Estat aquí. Han utilitzat informacions que han sortit per construir un discurs que treu punta al llapis en tot el que pot, però que no presenta cap proposta nova ni coherent. Se'ls hi ha servit en safata.

Entenem que molts no ho hagin entès, però se li ha volgut donar una importància èpica que no té. És tot just el primer pas d'un full de ruta molt concret de CiU i ERC, que no és del tot clar, almenys per CiU, i amb una formulació jurídica que ningú ens ha explicat i hem hagut d'anar deduint. Si el gran resultat de les eleccions era convocar una consulta, aquesta declaració no la convoca. Això ens preocupa.

No, i això no ens deixa opinar sobre si tot no és una cortina de fum. Ens costa creure un partit que fa cinc mesos que és independentista, i al Parlament no hi som per acatar sinó per afegir pressió. Ja sabem què fa l'Estat, però no estem disposats que durant tres anys l'utilitzin com a excusa de certes polítiques i després a sobre no hi hagi consulta. No volem que aquest sigui el fil sustentador. A més, tenim por que si el govern lidera el procés acabi revertint en una resposta contrària, ja que és un risc que cada pas de la consulta s'acompanyi amb retallades dràstiques. Ho hem de vincular més al Parlament i a la societat.

No sap ningú per què ens va votar la gent, si pel projecte, per les postures clares i honestes o perquè garantim una visió crítica. Potser d'aquí a uns mesos descobrim que hem caigut en el parany d'haver-nos cregut aquest full de ruta... No volem que el procés depengui de com bufa el vent, ni que tingui hipoteques, i a més volem veure cap a quina independència ens porta, o amb qui es consulta internacionalment. L'estratègia jurídica es basa en el cas de Kosova, aleshores apadrinat pels Estats Units. Però ara, hi ha hagut reunions? Demanarà res a canvi a Europa? No acatarem una estratègia sense saber-ne tots els ets i uts, els pros i contres.

L'actitud crítica i la funció de pressió l'exercirem sempre, encara que ens costi mala fama. Ara, la traducció en vots ja es veurà: potser millor el sí crític al principi que a mitja partida. Ara no comporta absolutament res.

No som prou experts, compartim que hi ha punts d'incertesa. Ara bé, les coses, de cara funcionen molt millor. Abans que res ha de prevaldre la voluntat popular i després pactar-ho internacionalment; al revés només pot dur dilacions o hipoteques.

L'alliberament nacional passa per desobeir en algun moment l'estat espanyol. El conflicte ja hi és, hem de ser forts i alhora crítics. Conflicte i desobediència, emparats això sí en una legitimitat democràtica.

Absolutament, van interrelacionades. Com a formació humil, sorgida de les classes populars, que aposta pel repartiment de la riquesa, sabem que sense independència no és realitzable el nostre projecte. Ja defensàvem aquest postulat en la dictadura.

Aspirem que siguin els Països Catalans, més estrambòtic és que Ceuta i Melilla ho siguin a Espanya. Per cultura i llengua, per compartir una classe política amb la corrupció incorporada, un trinxament territorial, una desestructuració econòmica... L'Estat sap que som una unitat i així ens tracta. Ara bé,toquem de peus a terra, és obvi que hi ha tempos i realitats polítiques diferents, i ara és el Principat qui vol exercir el dret a decidir. Però qui ens vulgui fer entendre que per això hem de desentendre'ns dels valencians perquè fan nosa ens tindrà en contra. Estem farts de la cultura de la renúncia.

No. Un ajuntament pot ser un consell d'administració dels seus òrgans o una assemblea d'electes, i la funció d'un regidor pot canviar. Aquí igual.L'actual autonomia, i la casta que en viu, sorgeix d'un consens postfranquista que aspirem a trencar, perquè es veuria quan afloressin les contradiccions que era de costures molt estretes, no era neutre sinó esbiaixat cap a una banda. A més, havíem construït un oasi català que s'ha vist que no ho era.Hi ha hagut una nul·la presència de projectes polítics que aspiressin a trencar, com si s'abandonés la idea de canvi. Estem veient que el parlamentarisme és un joc de cortesies; el carrer està vivint una guerra de classes, ho està passant malament molta gent i al Parlament tot és normal, el conflicte hi és inexistent.