Friccions i faccions

“T'estimem molt, José Luis, però encara volem més Catalunya.” Una frase que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, adreçava al de l'executiu estatal, José Luis Rodríguez Zapatero, i a la qual aquest contestava: “El PSC som nosaltres.” Dues declaracions que exemplifiquen una relació complicada al llarg dels 35 anys de vida del PSC i les seves desavinences amb el PSOE. I a la inversa. Una cíclica reivindicació d'autonomia del PSC davant del projecte socialista espanyol que ha donat com a resultat un sainet que es produeix periòdicament però que, fins ara, no ha tingut una traducció en una votació diferenciada al Congrés. Sí que ha passat al Senat, on el PSC s'ha presentat sota el paraigua de l'Entesa i això li ha donat un marge de maniobra molt més ampli. El primer cap de setmana del mes d'abril del 1977 el primer secretari del Partit Socialista de Catalunya (Congrés), Joan Reventós, i el secretari general de la Federació Socialista de Catalunya del PSOE, Josep Maria Triginer, van encapçalar un pacte en què van acordar la constitució d'una candidatura conjunta i caminar cap a la formació d'un únic partit. És el que va anomenar-se pacte d'abril. Un acord que va permetre al PSC néixer el 1978 com a partit nacional i sobirà federat, però, amb el PSOE.

Des de llavors ha plogut molt. I s'ha passat per moltes etapes. Però bàsicament se n'haurien de diferenciar dues, amb tots els condicionals i els peròs que calgui posar-hi. Una primera en què el PSC aglutinava el seu poder als municipis i al món local, amb les principals alcaldies del país com a bastió. I en què la presència catalana a Madrid es feia evident amb ministres com ara Narcís Serra i Josep Borrell. Una època relativament senzilla amb atzucacs superats i que va tenir un punt d'inflexió en el congrés de Sitges del 1994, en què es va iniciar un procés de renovació que va ser la punta de la reclamació que, amb el pas dels anys, es convertiria en una altra constant: la reivindicació del grup propi a Madrid.

La segona etapa coincidiria amb l'arribada del PSC al govern de la Generalitat amb el primer tripartit, el 2003. Pasqual Maragall simbolitzava l'aposta del partit pel catalanisme, la defensa de Catalunya i l'allunyament del fantasma que l'acció del PSC es dictava des de Madrid. I aquí van començar les friccions més importants. El viatge a Perpinyà per parlar amb ETA del llavors conseller primer, Josep-Lluís Carod-Rovira, i la negociació de l'Estatut van començar una fricció que va marcar el punt de partida del distanciament. Un distanciament que s'agreujaria amb el pacte de Rodríguez Zapatero amb CiU i Artur Mas per l'Estatut. Després del trencament precipitat del primer tripartit, però, Montilla va reeditar el govern de coalició a desgrat de la federació nacionalista, que esperava que els socialistes respectessin el partit més votat. Després, arribaria la retallada definitiva de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional i la pràctica immobilitat de Zapatero per recuperar el text escapçat. Tot plegat, combinat amb declaracions anticatalanes de destacats dirigents socialistes com ara Juan Carlos Rodríguez Ibarra i José Bono, i el rumor que des de Madrid es pretenia la refundació del PSOE a Catalunya.

Però les veus sempre han estat en dues direccions. La dels que pensen que a Catalunya no se li pot donar menjar a part i que, per tant, el PSC s'ha de sotmetre als dictats del germà gran. I la dels que han continuat advocant per la veu pròpia. Els últims anys el PSC ha hagut d'afrontar internament les diverses sensibilitats més espanyolistes, erigides en figures com ara José Zaragoza i Carme Chacón, amb una ala més catalanista, amb Antoni Castells, Marina Geli i Àngel Ros, per exemple. La prevalença dels interessos catalans o acatar el vot del grup. Aquest ha estat sempre el focus de discussió, amb el clímax del trencament de la disciplina d'Ernest Maragall en la votació de la hisenda pròpia o la marxa de cinc diputats en la declaració independentista. I també situacions esperpèntiques, com per exemple que el PSC votés a Girona a favor del desdoblament de l'N-II i votés de forma diferent al Congrés. O errors: els catalans votaven a favor del corredor central el 2012 i en canvi havien de fer-ho en contra. Una equivocació que evitava que per primera vegada PSC i PSOE votessin de forma diferent.

Amb el temps la corda es va anar tensant molt. Fins al punt que Manuel Bustos i Àngel Ros van ser els promotors d'una nova fórmula sobre la relació amb el PSOE i el rol del PSC al Congrés, que preveu que aquest pugui votar diferent en “assumptes d'especial interès per a Catalunya i el seu autogovern”. Fins i tot Carme Chacón ho va avalar per donar més visibilitat al PSC a la cambra baixa.

Els últims temps, amb l'arribada de Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba, també han estat convulsos. La revisió del protocol de relacions entre les dues formacions, la petició de l'abdicació del rei, el retorn del 0,7% de l'IRPF i, sobretot, el dret a decidir han marcat friccions importants que van culminar ahir.