Radiografia del nacionalisme espanyol

Els costums costen molt de canviar. Els costums i hàbits identitaris i les construccions polítiques també, com demostra la recerca de Jordi Muñoz Mendoza al llibre “La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? Vaig sentir parlar, per primera vegada d'aquesta investigació al pare de l'autor, Gustau Muñoz. Fa dos o tres anys em va indicar que el seu fill Jordi estava realitzant i quasi tenia enllestit un estudi sobre la identitat espanyola que havia de publicar el Centre d'Investigacions Sociològiques. Li vaig demanar que m'avisara quan s'editara, però se li va oblidar. Són coses que solen passar, inclús en les millors famílies.

Fa poc, el 15 de febrer al L-EMV, es publicava un article del catedràtic emèrit de sociologia de la Universitat de València, Manuel Garcia Ferrando titulat “Patriotismo democrático español”, i gràcies a la lectura de l'article, comprí el llibre i l'he llegit perquè és molt interessant, tot i que matisaria algunes conclusions de les diferències nacionals entre la idea d'Espanya del PSOE i del PP. Al meu parer, aquestes diferències “nacionals” entre els partits de dreta i d'esquerra són menys del que mostra l'estudi, perquè quan es tracta d'atacar els drets de bascos i catalans es posen del tot d'acord.

El primer que he trobat a l'article sobre aquest estudi del nacionalisme espanyol és una disparitat radical entre la interpretació que fa el senyor Garcia Ferrando de la investigació, en alguns aspectes referits a la “neutralitat” de l'estat i la que he fet jo mateix a partir del que mostra l'informe de Jordi Muñoz Mendoza.

Certament en la publicitat del llibre s'anuncia que el llibre del Jordi Muñoz aborda el procés polític de reconstrucció de la identitat nacional espanyola que ha tingut lloc a Espanya a les darreres dècades, sobretot tenint en compte el cas dels estats com l'espanyol o l'alemany que eixien de processos totalitaris i han de passar a una reconstrucció identitària política i constitucional en termes democràtics. A partir de l'estudi d'aquestes qüestions lligades a la identitat, es mostra com els discursos de les elits i la seua evolució han tingut reflex en les actituds individuals fins a conformar un procés, encara incomplet, de transformació de la identitat nacional espanyola.

A les tapes del llibre s'indica que “junt a important elements de continuïtat amb el passat, s'observa també l'emergència d'una nova concepció de la identitat espanyola, que ha sigut capaç d'articular un ampli consens i superar les divisions ideològiques i religioses, tot i que no les territorials”. Per això pot haver induït a afirmar el senyor Garcia Ferrando a l'article esmentat: “els resultats obtinguts, després d'una laboriosa i original investigació, condueixen a l'autor a concloure com a resposta a la pregunta d'investigació, que el patriotisme democràtic, entés com una concepció de la identitat nacional compatible amb els principis democràtics continguts en la Constitució, que a més és 'neutral' [les cometes són meues] des d'un punt de vista ideològic, religiós, lingüístico-cultural i territorial, es troben actualment instal·lat en un ampla majoria de la població espanyola, amb l'excepció del que ocorre en el cas de les poblacions catalana i basca”.

Davant l'enorme pes, encara, del concordat 'preconstitucional', església-estat, els llocs habituals de connivència entre l'església i l'estat, seria surrealista no detectar les petjades de l'església en l'estat franquista i en el 'constitucional', l'enorme pes institucional de la llengua i cultura espanyola imposada als territoris que tenim diferents llengües distintes a l'espanyola, esdevindria absurd que l'investigador no detectara un estat incapaç d'acceptar i respectar les altres llengües o un estat que es nega a reconèixer la plurinacionalitat i la pluriculturalitat de l'estat espanyol.

En el sentit d'Ernest Geller, el nacionalisme, és sobretot el principi polític que sosté que la unitat política i nacional (en sentit cultural i lingüístic) haurien de ser congruents. Açò és que l'estat ha de coincidir amb la nació. Si això és així, per a un nacionalista català, basc o gallec, això implicaria la construcció d'un estat propi. En canvi, per a un nacionalista espanyol passa per afirmar el caràcter nacional únic d'Espanya, amb un intent d'imposició estatal de la llengua de Castella a les catalunyes, Euskal Herria i Galícia, com mostren les polítiques encetades pel ministre Wert i la supressió de les traduccions a les altres llengües del Senat i encara la prohibició d'expressar-se en les altres llengües al Congres dels diputats després de trenta-cinc anys de “democràcia” que en la seua “Constitució” incorpora articles del “Fuero de los espanyoles” i dels “principios del movimiento nacional” de l'Espanya de Franco. I mitjançant esdeveniment lligats a l'esport, religiosos, futbolístics, artístics i musicals (tipus “movidas” de Madrid, Festival d'Eurovisió) s'intenta reproduir un nacionalisme espanyolista separador que exclou les altres llengües i cultures diferents a la castellana i/ espanyola. El “patriotisme constitucional” en boca d'Aznar és l'intent de reproduir i perllongar el franquisme en “democràcia”.

Aquesta concepció espanyola és radicalment diferent al patriotisme constitucional alemany, a lo Habermas, on es tracta d'un intent 'esforçat' de tall radical amb el passat totalitari sota fonaments realment democràtics que analitzen el nacionalsocialisme des de la distància i el rebuig més ferm per a no reproduir les seues conseqüències més nefastes i desastroses. A l'estat espanyol sembla que es pretén reproduir les arrels autoritàries, genocidiadores culturalment i excloents de les altres llengües i cultures diferents a l'espanyola. I això no pot estar fora de les conclusions d'un estudi sociològic rigorós.

Hem llegit el mateix llibre però he arribat a interpretacions antagòniques del que es conclou. Perquè tot i que puga semblar que s'afirma en algun lloc que la Constitució dóna lloc a una certa “neutralitat” lligada a la “aconfessionalitat” (proclamada i vulnerada en la pràctica) i a un intent de superació ideològica de les dues Espanya, sobretot vinculat als governs socialistes dels anys vuitanta, després hi ha uns intents de renacionalització espanyola per banda dels governs del PP, i la realitat i les conclusions de l'estudi van en un sentit diametralment contrari a les deduccions inferides per l'autor de l'article de premsa. El que es conclou, de manera molt diàfana al llibre, és que “els esbiaix ideològics i religiosos afecten d'una manera més intensa a la identitat tradicional que s'erigeix com una concepció bastant divisiva d'Espanya. Tanmateix, també la identitat espanyola constitucional resulta afectada en certa mesura per aquests esbiaix; bàsicament perquè està molt correlacionada amb la identitat tradicional”.

De les anàlisis empíriques de Jordi Muñoz Mendoza es deriva, clarament, que “la identitat espanyola tradicional contribueix una concepció fortament divisiva d'Espanya i que transmet els sesgos ideològics i religiosos del règim franquista. Representa una visió hegemònica d'Espanya que actualment està sent erosionada per les conseqüències de la democratització i el canvi generacional”. Tot i que el mateix Muñoz Mendoza quan es pregunta si això anterior significa a la llum dels resultats, si, “cal deduir que en el nacionalisme constitucional Espanya ha trobat una interpretació definitiva de la seua identitat nacional en la base d'una integració nacional sòlida i plena?”

La seua resposta, en poques paraules, és que no. I apunta tres raons principals: la primera perquè la identitat espanyola constitucional té sesgos ideològics i religiosos. En segon lloc, perquè una part important de l'estat espanyol no sembla disposada a renunciar als principis del nacionalisme tradicional espanyol, per divisius que puguen resultar, i en tercer lloc, perquè la identitat espanyola constitucional no és capaç d'eliminar l'efecte depressor que viure en aquest territoris, Catalunya i el País Basc, té per a la identitat espanyola.

No només es detecten a la investigació aquests nacionalismes alternatius i emergents que persisteixen a les comunitats bilingües, especialment en el cas català i basc i en menor mesura en els casos balear, gallec i valencià. Uns nacionalismes que s'han anat distanciant a les dues dècades últimes de la posició dominant del nacionalisme espanyol. Per tant, el que no va poder aconseguir el nacionalisme dictatorial espanyol del franquisme, amb polítiques d'etnocidi lingüístic i cultural, al llarg de quasi quaranta anys, tampoc sembla haver-ho aconseguit en aquests trenta-cinc anys d'Espanya “democràtica” i “descentralitzada” amb la seua 'nova' identitat constitucional que reprodueix parts importants de les dinàmiques uniformitzadores i exterministes anteriors, lligades a les dictadures.

Aquesta persistència d'identitats nacional alternatives a l'espanyola que es resisteixen a ser subsumides en una identitat nacional espanyola, d'acord amb Jordi Muñoz Mendoza, ha de ser vista com un tret estructural de la configuració identitària de la població que hi ha a l'estat espanyol, tot i que per banda del nacionalisme espanyol, realment el més separador de tots els nacionalismes peninsulars, no hi ha cap voluntat de reconeixement igualitari de les altres llengües, cultures i nacionalitats distintes a l'espanyola de matriu castellana. I sembla que només aspiren a extingir la diversitat i animar creixement el conflicte identitari que s'imposa des de l'estat espanyol amb una concepció excloent, essencialista, molt poc cívica i radicalment antidemocràtica en considerar els altres “ciutadans” no espanyols, com elements provocadors en el procés d'unificació i uniformització nacionalista de maneres totalitàries. Garcia Ferrando feia una crida al seu article sobre el llibre de Jordi Muñoz Mendoza perquè l'estat espanyol reconeguera l'especificitat catalana (valenciana, balear), basca i gallega en un model inclusiu d'Espanya plural, plurilingüística, pluricultural i plurinacional.

Al meu parer un tret estructural, segurament invariable, del nacionalisme espanyols, tradicional i constitucional, és l'extermini de les diversitats, l'extermini dels altres, com diria Todorov. Per tant, és impossible arribar a cap acord, almenys sobre els bases que s'ha donat fins ara. Només un estat federal o confederal que reconeguera, equitativament, les diferents llengües, cultures i nacions de l'estat, podria donar cabuda a una les diferents identitats nacionals que hi ha en conflicte i pugnància. Però el nacionalisme espanyol ha sigut incapaç al llarg de la història de respectar i acceptar els drets i les llibertats dels altres i sempre ha negat el dret a decidir de les altres nacions distintes a l'espanyola. És la identitat nacionalista espanyola tradicional reproduïda a la constitució (amb monarca posat per Franco, amb simbologia, himne, bandera espanyola, llengua, religió catòlica, etc.) la que impedeix l'encaix de les altres formes de nacionalisme alternatiu secularitzat i amb una llengua i cultura distinta a la castellana.

En un article sobre aquesta qüestió Muñoz Mendoza, analitzava les polítiques i la ideologia del PP i de part del PSOE, amb Joaquín Leguina al capdavant, junt als del “manifiesto por la lengua común”, el fet que no es deixe parlar en català a TVE, ni al Congrés ni al Senat, els de la conferència episcopal proclamant la sacrosanta unitat d'Espanya i mitjans de comunicació de l'esquerra i la dreta espanyolista que són enormement contraris a l'acceptació i el respecte a la pluralitat de l'estat i assenyalava que aquests 'separadors' tenien molta més influència i molt més decisiva que els 'separatistes' que sovint responien al atacs com mecanismes de supervivència, en defensa pròpia.

Mala peça té el teler, tot i que és evident que aquest sistema excloent, de la diversitat i del nostre reconeixement, no s'aguanta per més temps. L'estafa de la “transició” per continuar el franquisme en un sistema 'democràtic', sembla esgotat. Per antidemocràtic en nom de la “democràcia”. O s'hauria de finiquitar perquè en termes lligats als drets de ciutadania, drets humans, lingüístics, culturals i socials, de respecte a la diversitat i a la pluralitat, no se sostén. De cap de les maneres.

No és un estat neutral, és un estat espanyolista, castellanista, hostil, adversari i enemic de les altres llengües, cultures i nacions. Com si volguera exterminar-les, amb fúria i sanya, com podem observar diàriament des fa temps. I això té conseqüències molt greus per als nostres interessos vitals, de supervivència, de futur. Per a nosaltres, en tant que valencians i catalans. I en obliga a la confrontació, contra els qui ens volen exterminar. l'estat espanyol, sense anar més lluny.